Amb l’aparició l’any 1950 de la cinta magnètica i dels aparells electrònics, van sorgir unes sèries de tendències que buscaven noves sonoritats.
Cap a mitjans del segle XX sorgeix aquest corrent, que s'inspira en el Futurisme, ja que utilitza qualsevol so o soroll tret de la realitat. El compositor es llança al carrer gravadora en mà, recollint tots els sons que creu interessants; aquests sons posteriorment es manipulen en un laboratori musical (es tallen, es peguen, es modifiquen algunes de les seves qualitats ...) i es posen en una cinta magnetofònica. El resultat és una composició de música concreta. La manipulació pot ser en el moment d'enregistrament o a posteriori, variant la velocitat, tallant, invertint i fins i tot, tractant-la químicament.
En aquest tipus de música el paper de l'intèrpret és substituït pel magnetòfon, i el compositor presenta la seva obra de manera definitiva i objectiva. Per primera vegada en la història la ciència i els aparells tecnològics s'usen per a la creació d'obres musicals.
Utilitza sons musicals i sorolls amb un origen concret (cants d’ocells, aigua, motors, etc.).
ESTATS UNITS:
E. Varèse (1883-1965)
FRANÇA:
P. Schaeffer (1910-1955)
P. Henry (1927)
Es va donar aquest nom a la tendència d’enregistrar sons en directe (música concreta) combinen amb sons d’instruments convencionals.
ITÀLIA:
L. Nono (1924-1990)
L. Berio (1925)
ESTATS UNITS:
H. Cowell (1897-1965)
J. Cage (1912-1992)
ÀUSTRIA:
G. Ligeti (1923)
POLÒNIA:
K. Penderecki (1933)
Aquest corrent sorgeix influenciat per la música concreta. Aquesta música es basava en l'enregistrament d'un conjunt de sons reals que es manipulaven; però, en la música electrònica el so és creat completament en un laboratori, són sons que no existeixen en la realitat, que es creen, es processen i es graven electrònicament. Aquest tipus de música suprimeix totalment els intèrprets i les partitures.El laboratori musical és el centre de creació de l'artista. Aquí el compositor utilitza sintetitzadors i altres aparells electrònics per generar el so.
Entre els compositors més destacats d'aquest moviment està: Karl Stockhausen, que des de 1953 dirigeix l'Estudi de Música Electrònica de Colònia (Alemanya). La seva obra més coneguda és "El cant dels adolescents". Altres autors que seguiran els passos de Stockhausen són Luciano Berio i Bruno Maderna.
La música electrònica s'unirà a la música concreta, donant lloc a obres el contingut és en part enregistraments de so real i altres creats per mitjans electrònics. A aquesta música se li coneix com Electroacústica, i es convertirà en un dels procediments més emprats per gairebé tots els compositors del segle XX.
La coneguda com a música Estocàstica pot considerar una fase més del desenvolupament de la música electrònica; consisteix en la introducció de l'ordinador en el camp de la composició, que degudament programat, calcula combinacions de sons i crea obres musicals.
1951: generació, manipulació elèctrica i enregistraments dels sons.
1956: combinació dels sons electrònics amb enregistraments d’instruments convencionals.
1959/1961: combinació de cinta magnètica amb intèrprets que toquen en directe a l’escenari.
ALEMANYA:
k. Stockhausen (1928)