Música Expressionista

Aquesta tendència artística sorgeix a finals dels s.XIX i es focalitzada predominantment a Alemanya, estenent-se simultàniament per la major part dels països europeus.

Neix com un moviment de reacció a d’impressionisme, expressant-se en la distorsió de les formes i de l’irracionalisme del contingut. No intenta reflectir objectivament la realitat sinó que tracta d’imposar la sensibilitat de l’artista a la representació del món exterior.

En música, la paraula expressionisme serveix per descriure un estil en el que els compositors van abocar la més intensa expressivitat emocional en la música. Els compositors més importants que van utilitzar aquest expressionisme van ser Schoenberg (també pintor) i els seus deixebles : Berg i Webern.

En un principi la música expressionista es va basar en harmonies que es van anar fent cada cop més cromàtiques, fins que, eventualment, es van arribar a utilitzar les dotze notes de l’escala cromàtica de manera lliure. Això va resultar ser el que anomenaríem posteriorment l'atonalisme, que vindria a ser l’absència total de la tonalitat.

Característiques musicals:

• Harmonies extremadament dissonants.

• Línees melòdiques disjuntes i frenètiques, incloent grans salts.

• Contrasts violents i expressius.

• Instruments executats amb gran força i en l’extrem dels seus registres.

• Un elevat grau de tensió, bé representat de manera viscuda i dramàtica o bé de manera subjacent i continguda.

Compositors destacats:

Arnold Schönberg (1874-1951)

Es formà quan a Viena hi havia un acalorat debat entre wagnerians i brahmsians, i es decantà ràpi

dament per formes d'expressió renovadores del llenguatge musical. Les

seves primeres obres foren un fracàs de públic, com el poema simfònic

Pelleas und Melisande (1903), sobre el text de Maeterlinck, si bé acreixeren la seva fama entre els joves músics, més afins a l'avantguarda. Amb la Kammersymphonie (1906) i els Lieder (1909), sobre textos de Stefan George, començà a apropar-se al que seria el seu llenguatge definitiu, marcat per l'atonalitat, l'asimetria rítmica i la dissolució tímbrica, que desembocaren en el dodecafonisme. Aconseguí els seus primers èxits amb els Gurrelieder (1911) i Pierrot Lunaire (1912), als quals seguí una pausa deguda a la guerra. Més endavant la seva obra resorgí amb una composició ja totalment dodecafònica: Quintet per a instruments de vent (1924), Tercer quartet per a corda (1927), Variacions (1926-1928), etc.

Anton Webern (1883-1945):

Circumscrit a obres de petit calibre, no tingué molt reconeixement en vida, si bé la seva obra fou profundament avantguardista i innovadora. Més místic i deliqüescent que Schönberg, Webern fou un músic dodecafònic profund: així com Schönberg no serialitzava els ritmes, tan sols l'altura dels sons, en canvi Webern sí, destacant les àrees estructurals, amb una música nua, etèria, atemporal; així com Schönberg tenia una estructura clàssica sota el sistema dodecafònic, Webern creà una música totalment nova, sense referències al passat. Webern trencà la melodia, cada nota la feia un instrument diferent, en una espècie de puntillisme musical, en un intent de serialització tímbrica, destacant l'espai abans que el temps. Entre les seves obres destaquen Bagatel·les (1913), Trio per a cordes (1927), La llum dels ulls (1935) i Variacions per a piano (1936).

Anàlisis d'una peça de Webern: Variacions per a piano, Op. 27. (1936).

Alban Berg (1885-1935):

Alumne de Schönberg entre 1904 i 1910, tenia amb tot un concepte més ampli, complex i articulat de la forma i el timbre musical que el seu mestre. Als seus inicis va estar influït per Schumann, Wagner i Brahms, conservant sempre la seva obra un marcat to romàntic i dramàtic. Berg utilitzà el dodecafonisme de forma lliure, alterant les ortodoxes regles que posà inicialment Schönberg, donant-li un particular color tonal. Entre les seves obres destaquen les òperes Wozzeck (1925) i Lulú (1935), a més deSuite lírica per a quartet de corda (1926) i Concert per a violí i orquestra (A la memòria d'un àngel) (1935).

El subjectivisme dels pintors s'exterioritzava en uns quadres dramàtics de formes monumentals, de contorns molt marcats, que esdevenien els elements més importants de la composició. El color era dur, intens i contrastat per remarcar el patetisme de les situacions. Les obra d’art eren el sentiment emocional de l’autor apareixent de forma violenta, inclús deformant les imatges.

Els exponents més importants són Van Gogh (Holanda), Toulouse-Lautrec (França), Ensor

(Bèlgica), Munch (Noruega) i Holder (Suïssa).

Vers el 1910 destaquen Nolde, Kirchner i Beckmann (Alemanya) i Kokoschka (`Àustria).

En l’escultura i l’arquitectura el moviment es va mostrar menys abundant i no va tenir tanta repercussió. Destaquen alguns artístes com Barlach, Belling o Gaudí.

Va ser després de la Primera Guerra Mundial que l'expressionisme es va posar de moda. I encara que el moment històric de l'expressionsime ja fa temps que ha passat és un fenomen artístic que es manté vigent perquè reapareix cíclicament. Picasso n'és un exemple.