El barroc primitiu, la melodia es féu preponderant i nasqueren l’òpera i l’oratori (l'any 1600 amb l'orfeó de Monteverdi)
El barroc ple, predomina la suite, les passions i noves modalitats d’òpera.
El barroc tardà, es desenvolupen la sonata i el concert.
La música presenta les mateixes característiques de les arts d'aquesta època: l'ànsia de lluïment, és vistosa, colorista, vital, plena de moviment i efectes dramàtics.
La música, té una funció propagandística del poder civil i religiós. Els artistes busquen ser expressius i artificiosos per aconseguir impressionar els espectadors.
La música aporta magnificència i luxe a les corts europees.
Tant les melodies vocals com les instrumentals, mostren molta més llibertat i desimboltura que les renaixentistes i utilitzen els seus recursos: grans salts, cromatismes, figuracions ràpides i tota mena de virtuosismes difícils de realitzar.
Els compositors ja no escriuen seguint models vocals. Per això, procuren indicar quasi sempre per a quin instrument està escrita cada peça. A les obres per a instrument solista, es permet més llibertat rítmica.
Moltes obres barroques requereixen un tempo constant, sempre amb la mateixa velocitat, per tal de poder aconseguir una interpretació ben conjunta.
S'utilitza la tonalitat, basada principalment en dues escales, l'escala major i l'escala menor. Dins d'aquestes escales, cada nota té una funció determinada. Les més importants són la tònica i la dominant.
Una altra novetat és el concepte d'acord, és a dir, en l'aspecte vertical. L'escriptura contrapuntística que s'utilitzava en el Renaixement va seguir sent utilitzada, encara que sotmesa a l'encadenament dels acords. Aquest predomini de l'harmonia sobre el contrapunt va afavorir l'aparició del baix continu , que consisteix en una línia de baix sobre la qual s'interpreten uns acords improvisats. Dóna l'efecte de plenitud sonora.
Durant el Barroc comença a prendre forma el conjunt instrumental que anomenem Orquestra. Abans d'aquesta època ja havien existit conjunts on es reunien diferents instruments, però sempre amb composició variable. Durant el segle XVII, en canvi, veiem com els compositors requereixen una secció de corda estable, i aquesta acompanyada pel baix continu, que serà la base imprescindible de l'orquestra barroca.
La música instrumental s’independitza definitivament de la vocal. Els instruments es perfeccionen, i la música instrumental adquireix per primera vegada tanta importància com la música vocal.
El violí es consolida com a instrument solista preferit. Els millors els fabriquen a Itàlia, on viu el gran constructor Stradivari.
Els compositors no indicaven quasi mai quins instruments havien de tocar el baix continu. Els músics de l'època ja sabien quins eren els més apropiats: per interpretar els acords (instruments polifònics): clavecí, orgue, llaüt, arpa, guitarra, tiorba. Per interpretar la línia del baix continu ( instruments melòdics): Violoncel, viola de gamba, contrabaix, fagot.
Un concert és una obra que presenta el diàleg musical entre l’orquestra i un instrument solista (concert per a solista) o diversos (concerto grosso).
Al barroc hi havia:
Música per a teclat en formes breus : preludi, tocata i fuga.
Música vocal: cantata, l'òpera i l'oratori que tot i que acostumen a tenir el mateix tipus de seccions ( recitatius, àries , cors...) es diferencien en la temàtica i en el fet de l'òpera es representa.
Música per a grans conjunts instrumentals: concerto grosso ( petit grup de solistes) i cocerto solo ( amb solista )
Música per a conjunts instrumentals petits: sonata i suite
- L'ornamentació que s'observa a les arts plàstiques té el seu paral·lel musical en unes línies melòdiques carregades de notes d'ornament, improvisades, sovint pels mateixos intèrprets.
Exemple d'ornamentació barroca d'obres de Couperin
1600 canvi en la tècnica i l'estètica musical
Monteverdi l'enomena stile moderno
Comença a apreixer la Melodia Acompanyada: per major claredat el compositor concentra l'expresió musical en una sola melodia, una de les veus destaca i les altres l'acompanyen.
Apareix també el Baix Continu: és la segona veu més important de la peça. Dona base harmonica i és inninterromput i genera els acords base. Normalment el toquen instruments polifonics com el clavisembal, l'orgue (en música religiosa), el llaüt (en música de cambra) o també el toquen instruments melodics greus com la viola o el fagot.
Harmonia: el compositor pensa en la música més verticalment, té en compte els acords. Hi ha modulació i el discurs harmonic té tensions.
Apareixen els graus de l'escala (jerarquia) 1e, 4t i 5e tenen gran importancia. Més endevant això seran les funcions tonals bàsiques.
Es crea l'estil concertat: contrast entre blocs sonors (solistes/cor/orquestra), timbres (vent fusta/vent metall, violí/oboè), intensitat (fort/fluix), ritmes, caràcters (lluminos/tenebros, enèrgic/calmat), textures (homofònica, contrapuntística..)
Molta riquesa d'ornamentació i variacions a les melodies.
Quadro di F. Gagliardi e F. Lauri ( Roma, Museo di Roma) rappresentante il Carosello a Palazzo Barberini in onore di Cristina di Svezia
En l'època barroca el principal objectiu era l'expresió dels afectes i els sentiments. Hi ha tres graus principals d'aprofundiment:
Stille recitativo: La música ha de permetre entendre el text, no ha de seguir el ritme sinó l'entonació.
Stille rappresentativo: La música ha de descriure el significat del text. Fa ús de diferents recursos com: els sons aguts = altura/cel/muntanya, sons greus = profunditat/terra/infern, cromatismes descendents= dolor, els ritmes ràpids = agitació, els ritmes lents = calma, silencis sobtats = incognita/mort, el mode major i les consonàncies = alegria, el mode menor i les dissonancies = tristesa/foscor, instruments de corda = personatges divins, instruments de vent = personatges terrenals.
Simbolisme sonor: És similar al stille rappresentativo però portat a un nivell més abstracte i racional. Johan Sebastian Bach és el mestre d'això. Els nombres també poden tenir significat (simbolisme numeric), alguns exemples són: el número tres representa la trinitat (trobat a compassos ternaris, motius de tres notes...), el quatre és per a elements del món, el set és el nombre sagrat, el dotze és pels dotze apostols o l'esglesia. A part d'aquest tipus de simbolisme, les notes també poden representar noms, seguint la notació anglogermanica. Exemple: BACH = sib, la, do, si.