El 1815, al final de les guerres napoleòniques, els Estats europeus restauren els principis de l'Antic Règim. Es tornaren a encendre els corrents revolucionaris nascuts amb la Revolució Francesa i es van despertar sentiments patriòtics a totes les nacions. La burgesia, la gran protagonista del s.XIX, defensava interessos que no coincidien amb l'ordre tradicional.
El Romanticisme va ser el moviment cultural que acompanyà aquesta època, anomenada de les revolucions burgeses. L'esperit romàntic va impregnar totes les esferes de la vida des de la filosofia fins a la política. Els polítics i els economistes liberals reclamaven més espai per a la iniciativa individual; els poetes i els artistes, la llibertat total per crear.
Literats, pintors i músics posaven per damunt de les lleis artístiques l'expressió dels sentiments més personals i íntims. La música era l'art romàntic per excel·lència: el so musical semblava el llenguatge més apropiat per expressar tota la riquesa i el misteri del món interior. En música, el romanticisme s'estengué d'Alemanya cap a tot Europa.
El romanticisme és una etapa de pensament idealista i radical, on es valora la llibertat per sobre de tot. Així, doncs, les actituds es regeixen més pel sentiment que per la raó.
Els canvis socials que hi ha amb el romanticisme afecten la vida musical de diverses maneres:
Es produeix un canvi de mentalitat en la percepció de l'artista per part de la societat: aquest passa de servent a geni, d'artesà a artista.
Es generen noves fonts d'ingressos: els drets d'autor sobre l'edició de partitures, el percentatge sobre les entrades als concerts. Molts compositors es guanyen la vida com a directors o intèrprets. D'altres es dediquen a l'ensenyament als conservatoris de música, de creació recent.
Neix el gran públic musical -la burgesia, molt més nombrosa que l'aristocràcia- de l'aplaudiment de la qual depèn l'artista.
La música romàntica està estretament relacionada amb el concepte més ampli de romanticisme, el moviment intel·lectual, artístic i literari que es va destacar a Europa des d'aproximadament 1800 fins a 1910. Aquesta sorgeix sense una ruptura amb el gèneres del classicisme
Els compositors romàntics van tractar de crear música individualista, emocional, dramàtica i sovint programàtica; reflectint tendències més àmplies dins dels moviments de la literatura, la poesia, l'art i la filosofia també romàntiques. La música sovint s'inspirava ostensiblement en estímuls no musicals (o tractava d'evocar-los), com la naturalesa, la literatura, la poesia o les arts plàstiques. Una bona mostra d'aquest darrer exemple seria l'obra de Modest Mussorgski, Quadres d'una exposició, una suite que neix com a commemoració a un amic (Viktor Hartmann, pintor i arquitecte) de l'autor que morí un any abans de la publicació de l'obra.
Algunes de les característiques musicals atribuïdes al romanticisme:
Ús d'estructures musicals noves o no tan comunes com el nocturn, l'arabesc i la rapsòdia, juntament amb els gèneres clàssics tradicionals
Estructura harmònica basada en el moviment de la tònica a les claus subdominants o alternatives en lloc de la dominant tradicional, i l'ús de progressions harmòniques més elaborades (Wagner i Liszt són coneguts per les seves progressions experimentals);
Major èmfasi en la melodia per a sostenir l'interès musical.
Ús d'una gamma més àmplia de dinàmiques, per exemple de ppp a fff, secundades per una gran orquestració;
Una major gamma tonal (utilitzant les notes més baixes i més altes del piano).
Altres artistes romàntics serien Paganini, Chopin, Listz, Wagner, Ravel, Debussy i un llarg etcètera. Tant Catalunya com Espanya han tingut autors romàntics de renom arreu del món, com ara Isaac Albéniz, nascut a Camprodon.
Mots encreuats sobre el romanticisme: https://learningapps.org/display?v=px13tp5s320
Sorgeix una nova "esclavitud": la dels gustos del gran públic. És a partir d'aquest moment quan el compositor es planteja el conflicte següent encara vigent: faig la música que a mi m'agrada? faig la música que agrada al públic?
La resposta que es dona a aquesta qüestió genera dos estils de música: una música lleugera i brillant, pensada per agradar immediatament una gran majoria, i una altra música més avançada, sovint incompresa, dirigida a una minoria d'entesos, que l'aprecien i l'estimulen.
La pintura romàntica va rebutjar les convencions neoclàssiques i va enllaçar amb els valors de la pintura barroca. Com a trets característics podem remarcar els següents:
La recuperació de la força suggestiva del color: es van alliberar les formes, els límits excessivament definits. GOYA, que va demostrar que un pintor mai no pot abandonar el color, n'esdevé el paradigma tècnic.
El cromatisme: Reapareixen les llums dins dels quadres.
Les composicions dinàmiques: contrasten amb les figures quietes, verticals o assegudes, del neoclassicisme.
El culte al paisatge no era només una inclinació del estil romàntic, sinó també anar més enllà de la seva dimensió visual com per exemple, mostrar estats d'ànim.
Caminant damunt un mar de boira (1817), C. D. Friendrich
Els afussellaments del 8 de març - Goya
REPTE: Quin d'aquests quadres forma part del romanticisme?
La penetració dels ideals del romanticisme va ser menys intensa a l'escultura, i durant les primeres dècades es van mantenir les formes estàtiques i de superfície polida del neoclassicisme; GAUTIER deia que l'art escultòric, a causa de la seva arrel clàssica, era poc propici per expressar l'exaltació romàntica.
No obstant això, la personalitat poderosa de DELACROIX va transmetre els seus valors als darrers reductes conservadors, i així va néixer una escultura pictòrica que tendia a exalçar els esdeveniments històrics, des de les revolucions representades per RUDE fins a les solemnitats del Segon Imperi representades pel seu deixeble CARPEAUX.
Cal considerar la necessitat de plasmar el moviment i d'introduir en l'obra les masses en acció com a fonament de la nova sensibilitat. Els valors de la plàstica neoclàssica ja no servien per als temes d'una societat en ebullició ni per als valors de l'era de les revolucions.
Els factors que influeixen en aspectes de l'arquitectura d'aquest període:
El romanticisme: Les nacionalitats que lluiten per la independència o per la recerca de la seva identitat i per tant, s'oposen a la Gran Europa de Napoleó. Busquen en les fonts medievals autòctones l'arrel de la seva personalitat i l'alliberament de la dictadura grecoromana del classicisme. El gòtic, el mudèjar o el romànic van ser les fonts d'inspiració d'algunes de les concepcions arquitectòniques d'aquells temps.
L'aventura colonial: De les colònies, principalment de les d'Àsia, va tornar a les metròpolis europees tota una cultura exòtica que va ser acceptada immediatament, sobretot pels esperits postromàntics, aventurers i imaginatius. Palaus, hivernacles, cafès, monuments, etc. van adoptar aires indis, àrabs i fins i tot xinesos.
Les noves necessitats: L'organització social va comportar modificacions profundes de les estructures materials. És l'època dels nous mitjans de comunicació: el ferrocarril, que exigeix estacions, ponts i, grans obres públiques; a més, les noves indústries requereixen instal·lacions de característiques i dimensions desconegudes fins aleshores, i així sorgeixen les grans exposicions internacionals.
Els nous materials: El ferro havia estat utilitzat des de l'antiguitat com a complement de l'arquitectura. El ferro colat, que va substituir la forja, permet fabricar bigues llargues, però també permet fer ornaments de cost baix. El vidre va adquirir així mateix una gran importància gràcies al desenvolupament tècnic. El ciment no va aparèixer fins al final del segle.
Partida dels voluntaris, F. Rude