Art i societat

Societat

SITUACIÓ SOCIAL:

Els músics sovint encara eren considerats com uns criats que estaven al servei de la cort i es veien obligats a escriure obres musicals que complaguessin el gust, les necessitats i els capricis dels seus senyors. Mozart va ser el primer músic que es va rebel·lar davant d’aquesta situació. Es va llançar pel seu compte a viure dels ingressos de la venda de les seves partitures i del percentatge sobre les entrades venudes pels seus concerts. Les coses no li van anar gaire bé, doncs no estava generalitzat el costum d’assistir a concerts públics i algunes de les seves obres eren mal compreses.

Tot i això, el període del classicisme correspon a l'època de la Revolució francesa que, per primera vegada, qüestionarà el poder absolut de les grans monarquies i imposarà la manera de viure i veure les coses de la burgesia. Les arts surten dels palaus i s’obren a tota la societat: es fan exposicions de pintura i concerts públics. El poble cada cop té més accés a la música. Amb el mecenatge de la burgesia, els compositors gaudeixen de més llibertat a l'hora de compondre.

A França apareixerà el moviment cultural i progressista anomenat Il·lustració que promou l'ideal d'igualtat, i de benestar per a tothom, a través de l'educació i el coneixement. La cultura d'aquesta època, abundant en filòsofs i científics (Voltaire, Benjamin franklin, Jean-Jacques Rousseau, Immanuel Kant, etc.) pren un caire més racionalista, cosa que influirà totalment en les idees i l'art del moment. Les actituds es regeixen per la raó i el sentit comú.

Art

Correspon la denominació de "classicisme" en música al període que en les altres arts s’anomena "neoclàssic", és a dir, "nou classicisme". Això es degut a que duran el Renaixement l'arquitectura , la pintura i l'escultura ja van anar a trobar les influències romanes i gregues en quant a sobrietat, equilibri , simetria, etc.

En aquestes arts respon a un retorn a la serietat clàssica de les formes gregues i romanes, després del període d’exaltació i fantasia del barroc. En l'art neoclàssic la raó i la intel·ligència brillen al servei de la bellesa i l'equilibri.

El realisme de la burgesia i el camí cap el materialisme exclou els temes oficials i mitològics i s’encamina cap a la descripció del món real i quotidià.

ARQUITECTURA:

Són estils basats en models grecoromans i del Renaixement. Grècia és l'origen del Neoclassicisme.

S'hi utilitza l'ordre dòric, la columna recupera la seva antiga importància i tornen els frontons poblats d'estàtues.

Durant aquesta època hi va haver un predomini de la còpia per damunt de la imaginació renovadora.

Un dels dissenyadors més reconeguts és Robert Adam que va introduir l'estil clàssic a Gran Bretanya.

Pel que fa a França, Soufflot va utilitzar els elements més representatius del classicisme grecoromà (que es pot veure reflectit en l’església de Sainte Geneviève)

A Anglaterra, Smirke (1781-1867) va edificar el British Museum, amb una columnata jònica

PINTURA

La pintura neoclàssica es centra a Roma. A diferència de les típiques composicions de frescos del Barroc o del Rococó, la seva composició és simple: solament unes poques figures, en total calma, en posicions similars a les de les estàtues antigues.

Els pintors neoclàssics no disposaven de models de pintura clàssica amb la facilitat que oferien l'arquitectura i l'escultura, de la qual es conservaven tantes mostres a Itàlia. Podien recórrer als relleus, però no era fàcil superar la pobresa cromàtica que oferien.

Cap a 1790 els artistes començaren a pintar imitant les siluetes representades en ceràmica grega. L'exponent més destacat d'aquesta manifestació va ser l'anglès John Flaxman.

Jacques Louis David (1748-1825) va ser un dels màxims exponents de la pintura neoclàssica i qui reflectia la preocupació de l'època per la composició lògica i clara. Va posar els seus pinzells al servei dels ideals revolucionaris. Quan Napoleó va arribar al poder, David va ser nomenat pintor de cambra i responent a la petició del nou emperador, es va dedicar a la creació de diverses obres que commemoraven el seu ascens al poder.

Jean Auguste Dominique Ingres (1780-1867) va ser un altre gran pintor neoclàssic. Va dirigir l'École des Beaux-Arts, des de la qual va defensar la tradició de David.

ESCULTURA:

Els escultors neoclàssics tendeixen a plasmar posicions contusionades en marbres de colors artístics de l'últim barroc o rococó, preferentment contorns nets i formes idealitzades fetes en marbre blanc. La figura dominant de l'escultura neoclàssica va ser l'italià Antonio Canova (1757-1822) que s'inspirava en els models romans que coneixia per la influència i la guia de Winckelmann . Va abandonar progressivament les restes de barroquisme de les seves primeres obres per assolir una tècnica plenament neoclàssica en els seus temes mitològics com són: Venus i Mart i Hebe. Des del 1802 va treballar a París on va fer retrats de Napoleó i la seva família com a la manera de l'antiga Roma. Com a obra representativa podem destacar Teseo i la mort del minotaure.

A Alemanya, l'escultor neoclàssic més important és Johann Gottfried Von Schadow (1764-1850), que havia rebut una sòlida formació clàssica a Roma, on va entrar en contacte amb Canova.

També a Roma hi va treballar el danés Thorvaldsen (1770-1844), escultor que ens va fer una producció nombrosíssima, sempre a la recerca d'una puresa formal que li dóna un caràcter fred i acadèmic. Els seus temes predilectes són els herois i els déus grecs.

A Catalunya cal destacar l'ideal escultòric de Damià Campeny i Estrany (1771-1855).