Embedded Files
Alleluia Navitas de Perotín.
A partir del s. IX i fins el XII, i coincidint en un moment d'economia en alça a tot Europa, comença un període de temps on els canvis socials i culturals afectaran la música del moment, no tant sols la religiosa sinó també la música profana.
A partir del s. IX i fins el XII, i coincidint en un moment d'economia en alça a tot Europa, comença un període de temps on els canvis socials i culturals afectaran la música del moment, no tant sols la religiosa sinó també la música profana.
Coincideix també amb l'augment de la importància dels monestirs en la vida social que comportarà l'aparició de les escoles catedralícies, que seran els centres de cultura de tot Europa.
En la música Gregoriana hi començaran a haver canvis que aniran avançant cap a una polifonia que evoluciona amb lentitud. Polifonia significa varies veus (polis= varies, fonos=veu)
Coincideix amb una època d'obertura:
el clergat no viu tant tancat dins els convents
les esglésies són més lluminoses
els compositors , anònims fins llavors comencen a treballar fora dels tallers i es coneixen els músics
Es comencen a trobar composicions escrites en organas i en discantus a Llimoges (França) i a Santiago de Compostela (Espanya). A Catalunya destaca el Monestir de Ripoll
Més tard, a l'escola de Nôtre Dame, a París ( França) destacaran com a impulsors de de la polifonia Leonin, i el seu deixeble Perotin.
ORGANUM
ORGANUM
És la polifonia més rudimentària. L'organum consisteix en sobreposar a una veu principal (anomenada "cantus firmus" o veu tenor) una segona veu que rep el nom de veu organal, a una distancia en consonancia perfecta de quarta, quinta o octava, de forma totalment paral.lela a la veu principal. És normal que el principi i la fi de la composició sigui a l'uníson per tal de marcar la sensació de consonància.
És una forma senzilla i normalment s'improvisava sobre el cantus firmus. Aquesta forma apareix sota el nom de polifonia per primera vegada en el tractat "Musica Enchiriadis" de finals del s. IX.
Aquí pots observar una petita peça transcrita a un pentagrama actual per tal que et puguis fer una idea de l'escriptura de l'organum on pots observar les característiques descrites anteriorment
Organum paral·lel (900)
Amb el temps però és van anar afegint més veus organals, fins arribar a tres i quatre. Mira'n el següent exemple:
Aquí podem observar un organa on a la veu principal, situada en mig, se li ha afegit una veu superior a una quarta de distància i una veu inferior a una octava.
Ben aviat, a principis del segle XII, la segona veu començarà a independitzar-se de la primera (cant pla) i farà dibuixos melòdics sobre aquesta. Aquest disseny musical rep el nom d'organum melismàtic o florejat.
"Organum retirado do tratado Ad organum faciendum, datado de aproximadamente 1100. Aqui, a vox principalis está de notas brancas, e a vox organalis de notas pretas"
En aquest exemple pots observar en una partitura original com es manté el paral.lelisme dels organa.
Presentem una transcripció moderna d'un organum melismàtic del 1100:
DISCANTUS
DISCANTUS
El discantus apareix al anar-se complicant els organums. En un principi els organums eren paral.lels, però de mica en mica perden aquest paral.lelisme i comencen a contraposar-se tot fent moviments contraris i creuant-se amb la veu principal, construint així consonàncies i dissonàncies. Van aparèixer així els discantus, (s.XII) i també la necessitat d'escriure les partitures ja que la improvisació que s'havia fet amb els organum es feia molt més complexa.
En el discantus:
les dues veus van normalment contraposades en direccionalitat
partint sovint de l'uníson i acabant de la mateixa manera.
els valors de les notes no són exactament iguals a les dues veus, ja que les del tenor solen ser una mica més llargues
Observa el que acabem de comentar en aquest fragment. Fixa't en l'efecte mirall que formen les dues melodies.
Les primeres polifonies que trobem associades al cant gregorià són fetes sobre melodies ja escrites i normalment de llarga tradició.
Al s. XII aparareixen les melodies de nova creació que s'afegeixen ja d'entrada les veus acompanyants, siguin organalis o en discantus: és l'aparició dels conductus.
No s'abandona però el cant pla (o cantus firmus), i sovint s'alternen els fragments de gregorià antic, amb les seves característiques, els fragments polifònics organals i amb discantus. Visualment no diferenciem el conductus de les composicions anteriors, ja que no sabem si són de nova creació o són adaptacions de les melodies ja existents.
MOTET
MOTET
Derivat del discantus, sorgirà el motet (derivat de la paraula francesa mot = paraula), forma que s'utilitzarà tant en la música religiosa com en la profana.
Aquest nou art polifònic troba el seu punt culminant a la fi del segle XII amb Léonin i al principi del segle XIII amb Pérotin. Al s. XVIII el Motet arriba a tenir 4 veus.
Sovint la més greu, anomenada tenor, prové del cant pla i serveix de referència harmònica a les altres veus de composició lliure. En el s.XIII i XIV, el motet constava d’una serie de variacions polifòniques sobre un Cant donat o Cantus Firmus. Aquest era una melodia ja existent d’origen generalment litúrgic i sobre el que es basava la composició polifònica. Sobre aquest cantus de línia melòdica es contraposa una nova melodia amb un altre text, més amplia i variada, que es coneixia amb el nom de trops. Per tant, s’anomenava motet a la veu que feia contrapunt sobre un rígid esquema del cantus firmus. El cantus tenia un text curt, mentre que el motet tenia un text amb més paraules. El text estava escrit en llatí sobre un salm o passatge de les Sagrades Escriptures.
En el motet els textos poden ser diferents a cada veu i, en alguns casos fins i tot en llengües diferents. És el cas que es coneix com a motet pluritextuat.
Page updated
Report abuse