Odio el Nadal. Només pensar en els llums, els pessebres, l’arbre, les nadales, la fira de Sta. Llúcia... se’m regira l’estómac. Quina educació la meva, no m’he presentat! Em dic Berta i tinc 15 anys. Com ja us imaginareu, estic doncs en plena adolescència. Aquest és el problema que tinc amb el Nadal, en opinió de la meva mare. Bé, doncs com us estava explicant, odio el Nadal i tot el que estigui relacionat amb ell. A mesura que s’acosta, va creixent el meu mal humor, i ara, estic malhumorada. Estem a dia 20 de desembre. L’únic consol que tinc, és que d’aquí a dos dies s’acaba l’escola i que tindré dos dies més per començar a assimilar que el Nadal ja és aquí. A casa meva ja fa dies que s’ha adornat l’arbre i s’ha muntat el pessebre... però Nadal i Berta som incompatibles, o això crec. Em nego rotundament a relacionar-me amb el Nadal, de veritat. Avi m’han donat l’examen de biologia... L’he suspès... La meva mare s’ho prendrà fatal! El dia m’ha començat a anar malament a partir d’aquest punt. Després, al pati he relliscat amb el gel que cobria la major part de la pista. Em feia mal al cap i he tingut fred tot el dia. A més a més, una dona se’m ha acostat quan tornava de l’escola i m’ha preguntat que si li podia donar alguna moneda per regalar alguna cosa als seus fills. Problema seu per tenir-ne 3! Quina barra, que se’ls guanyi ella! Per molt que sigui Nadal, jo no haig de compartir res amb ningú, i menys si parlem de diners, que a mi també me’n falten... No m’estranya, amb la crisi que hi ha!
Estem a dia 21. Demà s’acaba l’escola. Tinc ganes d’oblidar-me dels deures i dels exàmens. Avui el dia no ha anat tan malament fins que m’he tornat a trobar la mateixa dona:
- Perdona jove... series tan amable de donar-me alguna monedeta? Només cinc cèntims... És per poder comprar un regal als meus fills...
Jo l’he ignorat i he fet veure que no l’escoltava posant-me a les orelles els casquets de l’iPod. <Que pesada>, penso en aquell moment.
Dia 22. Hem acabat l’escola per fi! La veritat és que no sé com em sento, és una sensació entre alegria i malhumor. A música, hem cantat la famosa nadala del “Fum, fum, fum”... Horrible. I sabeu a qui m’he trobat avui? Exacte, a la mateixa dona de sempre:
- Jove... unes monedes pels regals...- ha dit quasi suplicant ella.
- Ja n’estic farta! No li penso donar ni cinc cèntims! No m’ho pregunti més perquè li diré sempre que no! - lL he contestat jo.
- ... Bon Nadal tinguis jove... - m’ha dit ella amb un somriure a la cara.
M’he quedat desconcertada quan m’ha dit això, amb la manera com li he contestat... El cas és que ara em sento malament. Realment malament. Però torno a dir que no m’agrada el Nadal i no crec que s’hagi de ser solidari només durant dos setmanes i després tothom torni a ser tan egocèntric com és sempre.
Dia 24. El dia del judici final s’acosta. Si sóc positiva, puc dir que ja falta un dia menys perquè aquestes festes s’acabin. Avui m’ha trucat la noia nova que aquest any ve a la mateixa classe que jo. Judit, així es diu. M’ha preguntat que si podíem quedar avui per fer el treball ja que així ens el trèiem de sobre i no cal preocupar-nos a les vacances. He arribat a la direcció que m’ha dit ella. A primera vista s’observa la paret del mur principal bastant gastada. És un primer pis i l’escala està trencada. <Quina casa...> penso. Truco a la porta. Espero uns instants i una dona m’obre la porta. Les dues, ens quedem parades en veure’ns. Cruel destí. Cruel vida. Terra empassa’m.
- Ho-ho-hola.... que... que puc passar? Busco la Judit, hem.. hem quedat per fer un treball.- dic jo intentant trobar les paraules més adequades.
- Endavant, Déu et beneeixi.- diu ella.
- Gra... gràcies.- Acabo jo la conversa.
Durant tota l’estona que hem estat fent el treball, el meu cap ha estat donant-li voltes a aquest curiós retrobament amb la dona que fa unes hores, m’estava demanant monedes. De veritat les necessitava... i la Judit és una dels tres fills pels quals demana diners al carrer... No he estat concentrada i la Judit ho ha notat.
- Berta, què et passa? No et noto gaire centrada...- Diu ella.
- Ho sé , ho sé... li estic donant voltes a un tema que m’està cremant per dintre...- dic jo.
- Però si és Nadal! Hauries d’estar contenta tu! Venen festes, i podem estar amb la família i celebrar que estem junts.
- Però no per això vol dir que durant aquests dies tothom hagi de ser solidari amb tothom, no?
- Ja, però són dies en que la gent ha de demostrar que ho és... Mai hi ha temps per pensar en els altres i en el que els agrada i el que no els agrada que els regalin per exemple... És temps d’il·lusió i de màgia... I ens hem d’ajudar sempre, però més ara, que hi ha coses a celebrar!
En el fons, sé que tenia raó. En comptes d’estar sempre queixant-nos de tot el que ens passa, hauríem d’apreciar el que tenim dia a dia, tot i que ara que s’acosta Nadal, ho hem de fer el doble. Per Nadal, ens reunim amb la família, fem cagar al Tió, mengem neules i torrons i cantem nadales. Aquests, són petits moments que s’han d’apreciar i gaudir, perquè no tothom té la oportunitat de viure un Nadal amb família o alegre...
Després de tots aquests pensaments, era impossible treure’m el sentiment de culpabilitat de sobre... Em sentia tan i tan malament per no haver donat una mica de felicitat a aquella dona.... els diners potser no aporten la felicitat, però per a aquella dona, el més important per Nadal era poder regalar als seus fills, alguna cosa, per més mínima que fos...
L’endemà, dia de Nadal, vam anar a dinar a casa la iaia. Vam menjar molts torrons i moltes neules i a la tarda vaig anar a buscar aquella dona juntament amb la meva mare. Estava al mateix lloc de sempre, esperant que algú tingués la solidaritat de donar-li tan sols cinc cèntims...
- Aquí està mama...- vaig dir jo mig avergonyida. La mare es va acostar a ella i li va dipositar totes les monedes que va trobar pel moneder.
- Bon Nadal- va dir ella mentre li posava els diners al got.
- Bon Nadal i moltes gràcies -va dir la dona agraïda.
I mentre ens allunyàvem d’aquella cantonada, jo em vaig girar lentament i vaig poder veure com la dona em picava l’ullet i em somreia. En els seus llavis vaig veure com se li dibuixava un somriure mentre que em començaven a caure els primers flocs de neu de desembre.