Bon dia. No sabíem quina era la millor manera de començar aquestes línies però al final ens hem decidit per les paraules bon dia. De fet no estem gens acostumats a escriure cartes, com a molt aguantem entre les nostres branques les típiques llums de Nadal, però és que aquesta vegada ens era obligat comentar-vos un fet que hem observat durant aquestes dates. Creiem que no hauríem de riure perquè és un tema molt seriós que afecta a tots els nens i nenes de Terrassa, però és que realment fa molta gràcia! Abans de començar a explicar-vos-ho però, volem fer una denúncia per part de tots els arbres que any rere any hem estat plantats a la Rambla. Perquè durant tots aquests mesos hem estat sotmesos a una vida dura i difícil, de patiments i d’angoixes, plena de sorolls i polseguera. I és que fins l’últim moment hem estat aguantant la respiració, perquè mare meva, quines obres! Que si tren per aquí, que si túnel per allà, que si grua per aquí, que si camions per allà... Ha estat molt dur conviure amb aquestes màquines de fer forats al terra durant tant de temps i ja crèiem que no ens col·locarien les nostres llums de cada any per culpa de les maleïdes obres. Al final ja les tenim penjades entre les fulles, però ens ha quedat un mal sabor de boca... o més ben dit d’escorça, ja que bona part dels nostres amics arbres han estat arrencats del seu metre quadrat i des d’aquí els volem fer sentir una mica més acompanyats i transmetre’ls tot el suport que puguin necessitar en aquests moments tan difícils lluny de casa. Us estimem, de debò.
Dit això, que tots nosaltres ho trobàvem molt necessari, voldríem començar a explicar-vos el fet que ens ocupa. Penseu que des d’aquí dalt tenim una visió privilegiada de la ciutat, ja que la nostra alçada ens permet observar-ho i controlar-ho tot. I fa dues nits, quan ja no hi quedava ni una sola ànima al carrer, quan fins i tot els adolescents ja estaven dormint, i mira que és difícil que això succeeixi però nosaltres ho podem afirmar, vam copsar una silueta que caminava per sobre dels terrats de les cases més properes a nosaltres. S’hi estava una bona estona a cada terrat, passejant tranquil·lament i observant. De tant en tant intentava entreveure alguna cosa dins les finestres que tenia al seu abast. I per això, tots els arbres que vam poder veure aquella estranya figura vam creure que era un lladre que intentava, entre la foscor i la calma de la nit, robar alguna cosa dins d’alguna de les cases. Però ens estranyava la parsimònia amb que actuava, és a dir, caminava molt relaxadament, i quan es cansava d’un terrat treia una corda d’una mena de sac que duia penjat a l’esquena i en pujava o en baixava en un de nou. Tots nosaltres estàvem d’allò més sorpresos i bocabadats amb l’escena que estàvem presenciant. I encara ho vam estar més quan de cop vam sentir un crit que ens va fer posar l’escorça de gallina. L’esglai que ens vam endur els arbres de la zona, com algunes de les persones que fins a aquell moment havien dormit profundament va ser important, i fins i tot van obrir-se alguns llums en algunes de les finestres més properes. Però el cert és que després d’aquell crit, un crit més aviat de por o de terror, va venir la calma. Aquella ombra que es dibuixava entre la llum de la lluna havia desaparegut i no en quedava ni rastre. Un misteri.
En aixecar-se el matí, un matí d’allò més fred amb un fort vent que feia balancejar les bombetes penjades a les nostres branques, és quan totes les tensions de la nit van alliberar-se i van deixar pas a les rialles. Repetim el que diem al principi d’aquestes línies, no hauríem de riure, però és que la situació provoca rialles! Amb la llum del dia, vam tornar a distingir aquella silueta que havia desaparegut misteriosament després d’aquell crit espantós. Primer ens vam fixar en unes robes que amb els primers rajos de sol començaven a adquirir uns tons blavosos que ens eren familiars. Després vam adonar-nos-en que entre aquelles robes hi havia una persona! Però és que aquesta estava penjada d’una de les antenes d’un terrat! Sí, sí! Hi havia una persona penjada d’una antena d’aquestes que tenen ferros per tot arreu, de les de tota la vida, i que gairebé quedava abocada al buit! És a dir, la persona en qüestió no es movia ni un pam per tal de no caure al pati interior d’aquella casa! I ningú se n’havia adonat de la seva presència perquè quedava amagat entre una sèrie de xemeneies. Però nosaltres sí que ens en havíem adonat i de seguida vam veure que no era una persona qualsevol, o un lladre que durant la nit havia intentat entrar dins d’alguna de les finestres, sinó que era el Patge Xiu-Xiu! I tant que ho era! Ben quiet, a punt de caure i amb el sac i la corda ben agafats. Ja sé que no hauríem de riure però és que el pobre feia una fila... Com ja sabeu, el patge es passeja per sobre dels terrats per tal d’observar els nens i nenes de la ciutat i veure si fan alguna malifeta per així explicar-ho als Reis d’Orient. I aquell dia, va decidir sortir de nit, i és clar, en Xiu-Xiu devia anar a les palpentes saltant de terrat en terrat, fins que en posar un peu en fals va relliscar fins a quedar penjat d’una vella antena!
Ja fa dos dies que el veiem des d’aquí que no mou ni una pestanya, suposem perquè l’antena deu estar a punt de trencar-se i perquè no vol que ningú el trobi dalt d’un terrat, però és que nosaltres ja comencem a patir per ell. Per això us hem escrit tot això, perquè si algú fos tan amable d’avisar els bombers li faria un gran favor al patge ja que deu començar a tenir gana i la seva família deu estar ben preocupada! Doncs bé, quan tingueu els bombers avisats, digueu-los que es col·loquin a l’arbre número 28 de la rambla i que mirin l’edifici que té justament al costat. Al seu terrat hi trobaran el Xiu-Xiu! I suposem que voldrà que el rescat sigui discret per tal que la majoria de nens i nenes de la ciutat no se n’adonin d’aquest petit incident.
Així doncs, moltes gràcies per haver llegit aquest curt missatge de socors i atentament,
AQEMEPALRDTDDLBODM
Arbres que es mantenen en peu a la rambla de Terrassa després de les brutals obres del metro