Era ja fosca nit i intentava dormir. Em resultava bastant complicat perquè al costat tenia un caganer que roncava i no parava de moure’s. Incapaç d’adormir-me, vaig decidir sortir a fer un tomb.
La plaça Vella estava plena de paradetes buides, acabades de muntar però sense ni una sola figureta. De sobte, una mà em va agafar i em va aixecar del terra. Vaig deixar escapar un crit, i em vaig tapar la boca amb les mans.
-Patge Xiu-Xiu! Quin ensurt!
Efectivament, havia estat ell qui m’havia agafat.
-Hola, pastoret. T’haig d’encomanar una tasca molt important -el patge em va mirar amb cara seriosa. Amb tants viatges i tants preparatius pel Nadal no he tingut temps de fer la meva tasca. Es tracta de vigilar un nen que no es porta gaire bé –va fer una petita pausa. Es diu Pau, i té deu anys. En tot aquest temps mai he pogut dir-li al rei Gaspar que aquest any s’ha portat bé. Hauràs d’actuar com si fossis la seva consciència i avisar-me abans del dia de Nadal si podem portar-li alguna cosa que no sigui carbó.
Ni tan sols vaig poder replicar. El dia següent, de casualitat, la família d’en Pau em va comprar i em va instal·lar al seu pessebre. Val a dir que aquell pessebre feia molt de goig, amb totes les figuretes i els Reis d’Orient a sobre dels camells.
Sense previ avís, vaig sentir un crit esgarrifós que hauria fet glaçar la sang del més valent.
-Ens ataquen els marcians!!!!!!
Alguna cosa em va colpejar amb fúria i vaig caure a terra juntament amb la majoria de les figuretes. Vaig intentar alçar la vista per veure què era el que ens havia atacat i... vaig veure un nen assegut al mig de l’escena. L’envoltaven un munt de figuretes tombades, fins i tot algunes de trencades, i un pou d’aigua del revés. A les mans tenia una nau espacial de joguina i una figureta d’acció, i simulava un combat.
-Neeeen! -Un altre crit esgarrifós, però aquest cop, va sonar més femení. Ja t’he dit que si tornes a destrossar el pessebre no el tornarem a muntar!
-Noooo...! Jo vull el meu pessebre!
-Passa a la taula, i després ja mirarem si ho arreglem.
-No! Vull el meu pessebre ARA!
-A sopar et dic!
El nen es va aixecar rondinant i va desaparèixer del meu camp de visió. Vaig sospirar profundament. Al meu costat, una figureta d’una dona gemegava perquè se li havia trencat la gerra.
-Sempre igual! Cada vegada que l’arreglo, el monstre de nen ve i me’l trenca! Li dibuixo unes floretes i, au!, trencat pel mig!
Vaig imaginar-me que el nen es tractava d’en Pau. Quina mà de feina que tenia a sobre!
Vaig ajudar a tornar a col·locar algunes coses i, després d’escoltar un seguit de crits i escridassades provinents de la cuina, vaig anar a l’habitació d’en Pau. Si havia de convertir aquell nen en un sant abans del dia de Nadal, tallaria pel dret.
Vaig cuitar a amagar-me darrere de la llumeta de nit, a la tauleta. Quan en Pau es va ficar al llit i va tancar els ulls, (no va ser fins al cap d’unes quantes escridassades de sa mare) vaig avançar cautelosament fins a vora la seva orella. Aleshores li vaig xiuxiuejar unes paraules:
-Hola, Pau. Sóc la teva consciència. Veig que aquest any t’has tornat a portar malament. T’hauria de fer vergonya! Espero que a partir d’ara comencis a portar-te millor, o et quedaràs sense regals de Reis!
En Pau es va aixecar de sobte i va mirar al seu voltant, però jo ja m’havia amagat altre cop.
Va seguir dormint tranquil·lament. Durant el dia següent, no vaig notar cap canvi en el seu comportament, de manera que vaig tornar a insistir la següent nit.
-Ahir només et vaig avisar! Vull que demà al matí demanis perdó a la teva mare i endrecis el pessebre. Si no, et quedaràs sense la teva nau espacial, que no la mereixes!
Devia pensar que anava de broma, i el dia següent tampoc va fer res. De manera que la seva nau va desaparèixer inexplicablement.
-Vinga, Pau, marxem que ja hauries de ser a l’escola!, -va cridar-lo la seva mare. Vaig aprofitar per deixar-li la nau perduda sota el coixí, amb una nota.
A partir d’aquell dia, en Pau anava millorant el seu comportament. Durant el dia, ell intentava portar-se bé, i jo durant les nits el corregia.
Al cap d’unes setmanes, vaig avisar a en Xiu-Xiu que podia rebre regals de Nadal perquè s’estava portant molt bé.
I, veritablement, les coses per a la família van anar millor. En Pau es va adonar que li agradava molt explicar acudits, i va deixar de fer bromes pesades per divertir-se d’una altra manera. Ja no molestava a la seva mare, que havia estat a l’atur però que gràcies a la calma que hi havia ara a casa va descobrir la seva vocació.
En Pau va rebre gairebé tots els regals que havia demanat als Reis, excepte un helicòpter de la segona guerra mundial de mida real, amb motor inclòs.
Les festes de Nadal, però, es van acabar, i un dia en Pau va venir a desmuntar el pessebre. Em feia una mica de pena, però sabia que l’any que ve em traurien de nou.
Mentre en guardava a la caixa, en Pau em va dir:
-Bona nit pastoret. Gràcies per dir-li al patge Xiu-Xiu que em porti regals.
Com havia sabut que havia estat jo qui li havia dit?