Ara fa molts anys, un dia d’un mes de desembre, un arbre que jeia en una plana d’un bosc d’un petit poble, va iniciar, inconscientment una carrera d’un famós d’aquells que treballen poc, però que viuen com reis.
Aquesta és la història de com un bell arbre, va acabar jaient a la vora de la llar de foc d’una casa.
En Taric, un vell però sa Roure, vivia en el bosc de la Lluna juntament amb altres arbres i arbustos.
Odiava l’època de l’hivern, i és que, a diferència de nosaltres, les plantes a l’hivern no poden fer res més que plantar-se al bosc i quedar-se allà esperant a que passi l’hivern de la millor manera que poden.
Com ja sabeu, el arbres en aquesta època de l’any, van despullats, i si a més a més en el bosc on viuen hi neva, la seva vida es pot fer insuportable.
A en Taric no li agradava gens l’hivern, i és que ell no en tenia ni idea de que a la resta de llocs del món, a l’hivern s’hi celebra una de les festes més esperades per tothom. Aquesta festa no és ni més ni menys que el nostre estimat Nadal. Sí, sí, el Nadal. Aquella festa en la qual l’objectiu d’hom és estimar, ser millor persona, iniciar un nou any amb un munt de propòsits que malauradament acaben fent fallida...
Doncs sí, el Nadal.
El nostre amic no en tenia ni idea de res de tot això. I molt menys es pensava que a Catalunya, el lloc on ell vivia, estaven tan sonats que pretenien fer cagar a un tros de soca d’arbre. Per això, aquell dia va ser tant estrany i desconcertant per a ell.
Aquell dia estava ple de sorpreses i coses inesperades. I tot això, el va convertir en un dia inoblidable Un dia inexplicable. Un dia màgic.
Feia fred, era tot fosc, en Taric no veia res (detall evident donades les circumstàncies que en Taric era un arbre i no tenia vista). Però aquell dia era diferent a tots els altres.
Cada nit, en Taric la passava mort de por per la foscor, recordava i malsomiava en aquelles històries que li havien explicat els arbres que havien trasplantat a prop seu sobre uns animals que agafaven un estri d’un material molt poderós i els tallaven per la meitat per fer-ne després arbres sense vida amb unes formes molt estranyes.
Doncs bé, aquell dia era diferent. La sensació que percebia era de tranquil·litat, serenor.
De cop, va sentir unes veus que s’acostaven tot parlant:
- Mira aquest Queralt! Sembla que ja té molts anys però esta fort com un roure!
- Home clar, què vols esperar-te sinó un roure d’un roure.
- El pare te raó Lluc, aquest arbre és un roure. I sí, m’agrada bastant. Tu que en dius mare?
- Hi estic d’acord, apa Marc, ja el pots tallar.
De cop i volta, en Taric es va esgarrifar. Aquella veu havia dit tallar! Volien fer acabar la seva vida!
Va intentar moure les arrels per fugir, però va ser inútil, als pocs segons, va començar a notar com una fulla afilada començava a fregar-li un costat i anava penetrant en el seu interior. El seu somni es feia realitat. Però la sensació que tenia no era com la que li explicaven els seus amics, era menys dolorosa. Li feia pessigolles. I de cop i volta, va deixar de notar res. Va perdre el coneixement.
Quan es va despertar, notava com li faltava un tros de cos, un gran tros de la seva preciosa figura ja no hi era. I ell es trobava ara en un espai tancat i fosc. Però a diferència de casa seva, en aquell lloc s’hi estava calentó.
No coneixia on estava, i molt a pesar de la sensació de pèrdua que sentia, no li desagradava del tot.
De cop i volta, un record li va venir al cap, sentia les veus que havia sentit l’últim cop que va estar conscient. Però aquest cop no les entenia.
Com que no sabia ni on era ni quanta estona estaria allà, va decidir posar-se còmode.
Al cap d’uns minuts, va sentir un corrent d’aire i unes mans que l’agafaven i l’aixecaven. Tornava a tenir fred. Però va ser durant poca estona.
La sensació era més que mai de desconcert. No sabia ni on era ni on anava.
De cop i volta, el van deixar quiet.
- Mare, has vist on estan els ulls i la boca?
- Sí Queralt. Estan damunt de la taula de la cuina. Lluc, tu si vols pots ajudar al pare amb la manta.
De sobte, en Taric va notar unes punxades. No li va agradar gens la sensació, però seguidament, va veure, si si, va veure, on estava.
Era una habitació enorme. Estava estirat al damunt d’una taula de fusta. Al fons de l’habitació, hi reposava un enorme piano de cua. Al davant d‘una immensa pantalla negra hi havien uns sofàs.
Tal i com li havien explicat els seus companys. Utilitzaven els arbres per fer-ne coses mortes amb formes estranyes. Farien el mateix amb ell?
De cop, va veure com se li acostava una nena amb un boca a la mà. Li va clavar la boca sota els ulls i en Taric va protestar.
- Ups! Em sap greu Tió.
- Tió? Jo no em dic Tió! Em dic Taric. On estic? Qui ets tu? Que voleu fer-ne de mi?
- Així que tu et dius Taric? El de l’any passat es deia Malabar. Pots estar tranquil, no et farem mal.
En aquell moment, la Queralt, va començar a explicar-li tot a en Taric. A ell no li va costar gaire entendre-la. Se la veia que hi entenia molt sobre el tema.
Quan va arribar en Lluc, li va explicar que cada any anaven a buscar un tió, que era un tronc màgic, per celebrar la festa del Nadal.
Un cop va conèixer la història, en Taric va acceptar amb molt de gust quedar-se ajagut a la vora de la llar de foc de casa seva i menjar tot el que li posessin per així poder cagar el 25 de desembre neules i torrons per a tots.
Però després que passessin les festes, a casa ja no necessitaven cap tió, així que en taric havia de marxar.
Quan li van explicar això, va quedar molt trist, però sobretot espantat perquè no sabia què faria ara.
Però ara, en Taric és un dels tions més feliços. I és que un cop la família d’en Lluc i la Queralt van passar les festes, van portar a en Taric al bosc màgic dels tions.
Allà hi van a viure tots els tions que ja han fet la seva feina. I a en Taric li encanta aquell lloc.
Però sempre que pot, aprofita per anar de bosc en bosc, durant les vacances d’estiu, a explicar la festa del Nadal a tots els arbres que se’l volen escoltar.