- Maariiiiiaa!
- Griseeldaa!
- Quant de temps, pensava que no tornaries! Què hi fas a Terrassa?
- Doncs mira, no ho sé pas, la veritat. Només recordo que quan em van treure l’any passat de la Porta de l’Àngel de Barcelona, em van ficar en una caixa en què no coneixia ningú i feia una pudor espantosa! L’última cosa que recordo són les voltes que em donava tot al baixar del camió.
- Quina casualitat eh! Recordo quan vas marxar a Barcelona, pensava que ja no et tornaria a veure!
- Doncs sí, per fi he tornat a Terrassa, encara que allò em meravellava... Barcelona és màgica, de debò! Bé, i no cal dir la Porta de l’Àngel..., amb els seus carrers que semblen rius de gent de tots colors, de tot tipus i és que sembla que aquí, a Barcelona hi ha lloc per tothom; pels que passegen la seva riquesa en abrics de pell, pels que munten el seu propi espectacle ja sigui de ball, de màgia o d’acudits per treure’s uns calerons extres, pels que viuen la màgia d’aquesta gran ciutat, pels “guiris” que no deixen la càmera de fer fotos en cap moment... Però en realitat, estic feliç de tornar a estar aquí, a la plaça de l’Ajuntament de la meva ciutat. Per cert, on són totes les altres?
- Ai... Griselda, Griselda, tot el què ha passat en dos anys... Les altres es van passar a la banda Fosca...
- Què dius ara! M’estàs dient que l’Anacleta, la Clotilde i la Petra t’han traicionat i han anat a il·luminar Sabadell?
- Ai! No m’ho recordis, que cada cop que ho penso m’estremeixo! Quina ràbia, però com m’han pogut fer això? Deixar la ciutat que van començar a enlluernar per un feix de billets i marxar a la competència!
- Sí home!
- Sí sí, ja t’ho pots ben creure!
- No, no em referia a això... Vols dir que a Sabadell paguen als llums del carrer per il·luminar la ciutat? Potser ho hauríem de pensar això, de marxar a la banda Fosca...
- Però que t’has tornat boja? No penso caure en les mans d’aquells aprofitats tramposos poca-soltes. La Mestra Il·luminadora, com es fa dir ara, per què el seu nom és horrorós; es diu Maria de les Mercès Adolfa, sempre m’ha tingut enveja perquè jo vaig aconseguir fer les pràctiques a la Reial Acadèmia d’Il·luminació de Catalunya, i vaig començar el meu màster d’Il·luminacions Nadalenques a Terrassa, la millor ciutat que existeix. En acabar el màster, em van demanar que em quedés aquí, i ella va haver de marxar a Sabadell, i per això no em pot ni veure i està intentant deixar-me sola.
- Però per què has dit allò de tramposos i poca-soltes?
- Doncs perquè un mes abans de Nadal, ja comencen a entrenar-se; s’encenen i fan concursos, competicions i beuen Coca-Colix, una beguda que les fa molt més brillants i que els permet tenir diferents tons de colors. No cal que et digui que està totalment prohibida, i que si els fan la prova de dopatge els sortirà positiu. Encara no sé com les passen, aquestes proves...
- I no ho podríem provar això del dòping, nosaltres?
- Mira, calla que cada cop que obre la boca em decepciones més Griselda!
- D’acord, d’acord, ho sento, però hi ha més solucions, la clau és no posar-se dramàtica. Bé, què te sembla si aquesta nit mateixa, quan no hi hagi ja gent pel carrer, ens reunim tots els de l’Associació d’Il·luminació Nadalenca de Terrassa i busquem una solució?
- Em sembla perfecte, sí senyor!
- Bé doncs, comencem la cadena perquè tothom se n’assabenti.
I així ho van fer, la Maria i la Griselda van aconseguir que totes les llums, ja fossin grans o petites, blaves, verdes, gorgues o negres, tinguessin la informació donada. I, aquella mateixa nit de desembre es van reunir:
- A VEURE, UNA MICA D’ATENCIÓ SI US PLAU! Em dic Griselda, i ella és la meva amiga Maria, i com ja sabeu, tenim seriosos problemes amb la banda Fosca – en dir aquestes últimes dues paraules, fins i tot les mosques que se sentien van callar.- Doncs bé, la Maria i jo hem estat pensant arrel de la separació de les tres antigues companyes que abans il·luminaven amb nosaltres la nostra meravellosa ciutat.
- Si és en contra d’aquestes traïdores faré el que sigui! – Va dir una veu del públic, al que totes les altres van afegir-se.
- Sí, sí, hi estic d’acord!
- I jo, jo també faré el que faci falta!
- I tant, tot per tornar a la il·luminació de Terrassa l’honra que ha perdut!
- Molt bé, doncs, el pla és el següent; tinc entès que ells utilitzen la Coca-Colix per ser més forts no? Doncs nosaltres tenim una cosa més forta encara, llums, llumins i llumetes, us presento a en Llumiol Guardiola, el millor entrenador que existeix!
- AAAAAAH! No m’ho puc creure, és l’entrenador del Futbol Club Llumibola! – Crits així van començar a sortir de cada llum del públic.
- Molt bé, il·luminació terrassenca, és hora de posar-se a treballar! Vull grups, grups de tres llums cadascun! Ja va! un, dos, tres! D’acord, ara flexions de braços, cinquanta! Molt bé, sentadilles, cent-vint!
- Mare meva, tinc agulletes per tot arreu! Griselda, començo a pensar que això no és tan bona idea com ho semblava al principi.
- Maria, jo també estic baldada, però només portem dos dies, demà passat deixarem la part física i començarem les classes d’il·luminació, llavors ja serà més fàcil, però sense esforç no hi ha recompensa.
I així van seguir dues setmanes, van fer de tot; classes d’il·luminació, preparació física, motivació amb poemes de Miquel Martí i Pol, amb cançons... D’aquesta manera, van descobrir què era de debò un equip, sense adonar-se que era això, l’únic que els faltava abans, que si l’haguessin tingut, no hauria calgut aquella preparació física tant dura.
Però va funcionar, van aprendre que un equip és un per a tots i tots per a un, que sols no podrien guanyar la banda Fosca, i que tots junts, fent pinya, serien el millors. I de fet, ho van ser.