I qui mai no ha desitjat aturar uns instants de temps per poder gaudir-ne cada petita unitat. O capgirar completament el full i fer-lo anar tan de pressa i oblidar- lo. Ja ha passat. I també... sí, també podria jurar que cada petita formiga d’aquesta Terra nostra, cada humà, cada ésser viu... desitjaria tornar enrere en algun instant no desitjat del temps i canviar-lo per sempre més. Perquè el fantasma del passat no ens desvetlli el son cada nit i no ens visiti en els nostres pitjors malsons.
Des del terrat de casa contemplo l’extensió de la meva estimada ciutat, Terrassa. Com és habitual, sempre que decideixo pujar a aquestes altures, els ulls se m’han cobert amb un vel de llàgrimes que no aconsegueixo dissipar des de fa ja un any. Veig els núvols damunt del cap com volen enfurismats per la tempesta que s’apropa. Noto el vent als cabells que em xiula a cau d’orella. Sento el soroll del tràfic que s’estén sota els meus peus. I sento la olor de la parada de croissants de sota casa. Aquells croissants sucosos, coberts per una fina capa de caramel líquid que se’t desfà a la boca i et transporta a indrets inimaginables... Començo a entonar una dolça melodia amb el violí. Una melodia que m’acapara tots els sentits i m’estova el cor. I poc a poc deixo de veure el fum dels cotxes, els llums de la ciutat, el cel emmetzinat... i em transporto a una realitat completament diferent. Estic al seient de conductor del meu cotxe:
- Que et posis el cinturó, Òscar!
- Blablabla... Mira que arribes a ser pesadeta germaneta!
Vaig riure i el vaig voler abraçar. Per aquells petits detallets de no res valia la pena aguantar el meu germanet de 8 anys al cotxe. Era el dia de Nadal. Dia especial per a milions de nens, que se’ls hi reflectia la il·lusió als ulls brillants, com els llums de Nadal que engalanaven els carrers. Ens dirigíem a la casa dels avis on esperàvem trobar regals embolicats amb papers de mil colors que amagaven sorpreses inesperades.
I tot va passar molt ràpid. Ell m’explicava la historieta d’un ocellet amb la pota trencada que s’havia trobat al jardí de casa:
- Eh Beth escolta’m! –em deia indignat, perquè la meva mirada s’havia perdut entre els aparadors de les botigues- doncs resulta que l’ocellet era un pit-roig i l’he batejat Flippi. Tenia la poteta trencada però la mama m’ha dit que si el cuidàvem molt, molt, i molt! Segur que es curaria i me’l podria quedar.
- Ah sí? – vaig dir més aviat divertida per la seva il·lusió, que interessada en el tema – com mola, germanet!
I l’instant en què em vaig girar a fer-li el petó es va decidir el meu destí. Vaig tenir el temps just de veure els llums del camió vermell, sentir la seva botzina i el crit del meu germà. Després.... foscor. El següent que recordo són les inconfusibles parets blanques i els llençols del mateix color de l’hospital.
Les orelles han deixat de captar la música del violí, i torno a ser al terrat on les llàgrimes han aflorat de nou, incontrolables, i han rodolat galtes avall. Com cada cop en què aboco l’ultima escena del meu difunt germà, sento la culpabilitat i els remordiments a flor de pell.
Avui, però, un any després, tinc alguna cosa més entre les mans a part del meu estimat violí. Una carta. Una carta, amb un no sé què especial, encantador,
màgic... que en revela la procedència reial. Una carta on els tres màgics del Nadal em confessen el més preuat dels secrets de la màgia.
Tanco els ulls i espero la pluja. Quan sento les parpelles molles començo a entonar una suau melodia, però aquest cop no amb un instrument de corda sinó amb la mateixa veu humana. Una cançó dolça i tendra on expresso tota la pena que sento en aquell instant. Expresso cada un dels sentiments que el meu cor sent, i les mil coses que no he arribat a dir mai. La pluja absorbeix les meves paraules com una esponja i les transporta allà cel amunt on només els qui ja no tenen cos viuen. Em sento en pau.
I és que la carta revela el secret dels àngels. Per als qui estan perduts, espantats o deprimits: com dir adéu als morts.
I avui, per uns instants em concedeixo el perdó. Em concedeixo un instant de calma i serenor.
Sí, tots en algun moment de la nostra vida ens hem sentit malament, enfadats... ves a saber els mil sentiments que un ésser humà pot arribar a sentir. Però hem de d’assumir que la vida continua i intentar perdonar-nos aquests moments d’error. El Nadal és època d’estimar i perdonar. Perdona’t Beth, gaudeix del que tens i recorda que ell descansa en pau.
Les últimes línies de la carta se’m queden gravades al cor i dèbilment però amb coratge se m’ aixequen les comissures dels llavis apuntant un petit somriure.