La vida al Pol Nord pot ser molt dura. Tots sabem de l’existència dels esquimals, dels pingüins o dels iglús. Però no vaig ben bé per aquí, no. Em refereixo al Pol Nord de la nevera del supermercat de la cantonada. Aquell supermercat que cada dissabte s’omple de gent ansiosa per comprar i gent que passa per davant teu amb un carro ple de coses que casi ni ells mateixos poden moure. Doncs be, allà visc jo i aquesta és la meva història. Em dic Pollastre de Granja especial per a farcir, tal i com el meu pare. Això ho sé només pel que em diuen els meus amics de la nevera que posa a l’etiqueta que tinc enganxada a l’esquena. Però carinyosament ells em diuen Polli. Doncs jo visc a la nevera on estem totes les carns, una al costat de l’altra, passant una mica de fred tots els dies. Però ara que vénen les Festes, el record del meu pare apareix a la meva ment dia rere dia, però no em tristesa, al contrari. Estic ben orgullós de la mort del meu pare, una mort ben digna per a un Pollaste de Granja especial per a farcir. Escolteu atentament...
El meu pare es deia com jo, Pollastre de Granja especial per a farcir, i costava 15€. Era molt estimat per tots els pollastres de la seva generació pel que m’han anat explicant. Quan arriben les Festes, tot el supermercat es transforma en un ball de colors, de purpurina, d’estrelles vermelles penjades del cel... és molt i molt bonic, però alhora és molt dur, ja que tots els pollastres passen el seu examen particular. Només els més bons aconsegueixen que algú els compri, i el meu pare, el senyor Pollastre de Granja especial per a farcir va ser un d’ells.
Quan el van comprar jo encara era un petit pollastre que creixia a una petita granja de Lleida, i tal i com va fer fins el dia de la seva mort m’anava escrivint cartes per explicar-me cada detall del que li passava, per molt insignificant que fos, i quan el van comprar no va ser menys. Ja he dit que va ser una mort digna però una mica dolorosa. Més endavant ja entendreu el perquè. Quan el van agafar de la nevera el van posar a un carro ple de menjar i de tovallons platejats, i allà va estar uns quants minuts. La primera prova que va haver de passar va ser la de la caixa... El van posar en una cinta negra que anava parant-se de cop i al final va arribar a mans d’una noia que sense pietat, el va agafar, li va donar unes quantes voltes i va fer que uns llums vermells li apuntessin fortament a l’esquena. Després el va deixar en una cinta que el feia rodar i es va donar un fort cop contra una paret molt baixeta i metàl·lica. Tot seguit, la mateixa noia que l’havia agafat de la nevera el va posar en una bossa de plàstic junt amb uns tomàquets que no feien massa bona olor i el va posar en un carro on se li clavaven cada un dels ferros que tenia. Sort va tenir que el trajecte li va durar poc i va arribar al cotxe. Van tancar la porta, el cotxe va arrancar i va començar a sonar una cançó molt nadalenca que pel que van dir a la ràdio es deia Quan somrius. El meu pare, pobret meu, sabia perfectament el que li esperava aquella nit, però ell era fort i tenia ganes de passar l’últim Nadal de la seva vida de pollastre. Quan van arribar a casa, el meu pare es va emocionar realment. Sempre havia vist els arbres de cartró penjats pel supermercat de la cantonada, però veure aquell arbre real, gran, adornat amb petites boles de colors i amb llums que s’encenien i s’apagaven al ritme d’una suau música nadalenca que li donava un toc especial era massa.
El van deixar a la cuina i, sense que li donés massa temps a reaccionar, ho va veure. 25 de desembre. I sabia el que significava, sabia el que significava per tots els pollastres de granja especials per a farcir. Significava que havia arribat el principi del seu final.
La noia es va posar un davantal, va treure el plàstic que l’envoltava i descaradament li va donar la volta. Pobre del meu pare, quina vergonya hauria de passar! Però el pitjor va ser quan de cop, va començar a posar-li la mà per dintre per buidar-lo! Només d’imaginar-m’ho se’m posen les plomes de gallina. Seguidament, va començar a posar-li trossets de pomes, unes quantes passes i prunes i un grapat de pinyols. Després, quan el dolor ja s’havia calmat una mica, va començar a fer-li pessigolles amb un pinzell per tota l’esquena i va sentir una oloreta a mel i soja que li feia venir una gana! Un cop farcit, va arribar el moment clau. El va agafar, el va posar en una safata amb vi dolç, llimona, sal i pebre, i el va posar al forn. 180º que cremaven en la seva pell i que l’anava torrant cada vegada més i més fins que va quedar completament fet per dins...
Quan la noia va obrir el forn, el meu pare va començar a sentir soroll del menjador, i quan el van treure de la cuina, va veure tot el panorama. Va veure tota una taula plena de nens, de nenes, d’avis, d’àvies, de tiets, de tietes... i va sentir com de cop, totes les mirades es van clavar en ell. El sofriment era lent, i cada vegada que algú es menjava una part seva, havia de sentir com algú deia: Oh Antònia, quin pollastre més ben fet que ens estem menjant! o mare meva Antònia, deliciós, aquest pollastre!
Aquesta va ser la fi del meu pare, un pollastre de granja especial per a farcir que va gaudir del Nadal fins a l’últim de tots, i que va deixar el llistó molt alt per a mi!
Doncs ara ja sabeu quin és el nostre destí, el dels pollastres de granja especials per farcir en aquestes èpoques nadalenques. Per acabar faré una crida a tots els meus companys: Siusplau, feu el favor de gaudir del Nadal, que mai se sap quans ens tocarà!