Sé que només sóc un tros d’arbre, que m’han tallat per davant i per darrere i m’han ficat un trot de roba al cap, però, a part d’això, sóc la il·lusió de milers de nens quan arriba Nadal. Ara mateix, a mitjans de desembre, embolcallat en una manta violeta de quadres marrons, em sento protegit, i expectant, perquè només falten 15 dies perquè arribi el meu dia, el dia en el que serveixi d’alguna cosa, el dia que he esperat un any sencer!
Tota la meva vida he viscut per aparèixer en un cert dia, però, això no treu que he estat allà a cada instant que passava en l’armari del menjador, escoltant tot el que el matrimoni Caldes deia. Ja fa uns quants mesos, vaig notar un ambient tens entre la família, ningú parlava, i quan algú ho feia, començava una discussió. No em vull esperar el pitjor, però és possible que passi, i jo, pobre de mi, em quedi al carrer.
El que jo més em temia ha succeït, i a més en un grau superior de violència del que jo m’esperava. Tot va passar molt ràpid, després de discutir durant 26 minuts exactament, van començar els crits, i només vaig sentir el crit de la dona que deia ho sento, i la porta es va tancar. El pare, destrossat va començar a trencar els mobles,a insultar-la, però, jo en el fons, sé que era un bon home, o això és el que ell em mostrava.
Ara només escoltava cada dia plors d’aquell home desesperat, que no volia rebre ajuda de ningú, mai, un home vertaderament orgullós. En aquella casa hi va passar unes 50 persones, persones que l’estimaven de veritat, que el volien ajudar, però ell, cansat de tot, les feia fora, els deia que estava bé, que no necessitava ajuda de ningú, que ell podia tot sol.
Dos dies, dos dies per esperar un any més, o per fer la gran actuació, què passaria?
Sant Esteve va arribar, però, a diferència dels altres anys, no hi havia ningú, només aquell home trist, desesperat. Ja feia setmanes que cada nit arribava a les tantes de la nit, amb una pudor inhumana d’alcohol. Jo, que no em conec gaire el món exterior, crec que va caure en un espiral sense sortida, un espiral del que si no el treia algú ràpid, es podia consumir per sempre.
Eren aproximadament les dues del matí, quan vaig veure que la porta del meu armari s’obria, i la mà de l’home de la casa, em treia fora d’aquell forat fosc on jo vivia cada any. No m’ho esperava pas, casi no m’ho creia, però, sí havia passat, ara, m’havien tret per celebrar el Nadal o per acomiadar-se de mi?
Ara mateix, porto dues hores esperant a que decideixi fer alguna cosa amb mi. A part de tractar-me com a repenjapeus, i podria tenir una mica de respecte, perquè sóc un objecte,però no un objecte qualsevol, perquè a mi m’omple la felicitat de la gent, de les persones que tinc al meu costat i que cada any em treu del meu armari per fer-me feliç a mi i als nens. No pot tirar-me com un drap brut, només s’ha d’enrecordar dels moments nadalencs, els més bonics i feliços de l’any. Perquè, val la pena conservar aquells objectes que de veritat et fan sentir coses especials, i jo en sóc un d’ells.
Pot ser que se n’hagi donat compte ja? M’esta mirant i acariciant, com si estigués recordant, les llàgrimes li rellisquen per les galtes, quin dolor porta a dins...
No sé ben bé quina ha estat la seva decisió, només sé que s’ha aixecat i després d’agafar uns quants calers ha tancat la porta, semblava esperançat, anava a fer alguna cosa important... Tres hores esperant, i per fi, acabo de sentir la porta, és estrany, semblo sentir varies veus. Fa massa temps que no porta ningú a casa... Qui deu ser?
Estava totalment convençut que estava en un somni. Era Nadal, els ulls d’aquell home brillaven, després de la gran oportunitat que li brindava el destí, novament... Els carrers il·luminats, les nadales que sonaven com una lleu remor al fons dels carrers, i la neu blanca que s’acumulava a les fulles ja blanquinoses de les plantes... Tot era perfecte, meravellós, però, aquell home, ja era feliç del tot, la seva tristor havia desaparegut, el seu odi s’havia esvaït, novament, estava amb la dona que ell desitjava, i amb els dos nens que ara em colpejaven amb un pal ben calentet, perquè, tot tornava a ser com abans, una vida senzilla i feliç, el que tot humà desitja, i més en els moments fantàstics que compleix el Nadal.