Em dic Seydou, tinc només quinze anys, i si no fos perquè el meu cos em delata, em semblaria que ja n’he viscut com a mínim trenta. I és que la meva història personal ha estat molt intensa.
Des que tinc consciència com a persona, em recordo d’aquells primers anys que vaig passar a Costa d’Ivori, el meu país d’origen. Jo era tan sols un marrec de cinc anys, i un bon dia em vaig trobar tot sol enmig del carrer. Com que era inconscient dels meus actes, vaig anar a viure amb el primer que va passar per allà. Era una família pobra de solemnitat, que amb prou feines em podia alimentar.
Un cop fets els catorze anys, vaig veure que m’havia de buscar com fos un futur millor. Aleshores, em vaig ajuntar amb un grup de joves que em van parlar d’una terra anomenada Europa, ja que es veu que era el somni de tots ells. Allà la gent tenia uns estudis, una feina i el més important per a mi en aquell moment, diners.
Un bon dia, els meus companys em van oferir de construir una barca amb trossos de fusta en desús, per poder travessar el mar i arribar a la terra de la glòria. Com que jo ja feia una quants dies que pensava en tot allò positiu que m’havien dit d’Europa, sense rumiar-m’ho gaire vaig acceptar.
Durant els dies de construcció de la nau jo estava molt content, ja que veia la llum del forat que m’havia cobert durant tots aquells anys de la meva vida, però un cop a alta mar, tots aquests pensaments es van enfonsar fins al punt que ni me’ls vaig plantejar.
Ja portàvem gairebé una setmana completa, i aquella mà d’aigua no s’acabava mai. Si us haig de ser sincer, em vaig veure mort. Però al cap d’unes hores vam començar a veure terra ferma.
Un cop arribats a la costa, els nois es van dispersar i cadascú va emprendre el seu camí. Jo, que era el més petit de tots, no sabia com actuar ni cap a on anar. Però com que no em podia quedar allà aturat, vaig emprendre camí, tot i que aquest cop ho feia a peu.
Ja començava a fosquejar, i estava esgotat de tants dies dalt de la barca, i tantes hores caminant. De sobte em vaig trobar a dintre d’un poblet anomenat Almonte, que es troba al sud de la península Ibèrica. Allà em vaig aixoplugar a sota d’un pont, i hi vaig passar la nit.
L’endemà al matí, un matrimoni gran em van venir a buscar, i coneguda la meva història em van dir que em pagarien un tiquet de tren perquè em pogués dirigir a Barcelona, i així tingués més oportunitats de guanyar-me la vida.
Només sortir de l’estació de Plaça Catalunya, ja vaig veure un ambient molt més alegre i acollidor. Es veu que eren els dies previs a les festes de Nadal, segons em van dir un grup de joves senegalesos amb qui vaig passar la primera nit a la capital.
L’endemà al vespre, vaig passejar sense rumb fix pel centre de la ciutat. De fet, anava allà a on les cames em portaven, però els meus ulls estaven oberts com unes taronges. No em podia creure tot allò que veia, i és que en la meva cultura no hi ha cap festa que s’assembli al Nadal.
Tenia molta gana, i m’havia quedat sense diners, per tant vaig decidir anar a demanar almoina pels carrers dels centre. Gràcies a aquesta petita decisió, va començar el gran canvi de la meva vida.
Una família que passejava tranquil·lament, es va aturar per preguntar-me què feia allà tot sol. En explicar-los la meva aventura, em van dir que no podia ser que un noi a la meva edat s’hagués d’estar tirat al carrer la vigília de Nadal. I que encara menys podia ser en aquelles dates en que la gent feia família i era tan feliç. I em van acollir a casa seva.
Aquella mateixa nit va passar un fet realment estrany, ja que es va reunir tota la família per fer un sopar, i un cop acabat l’àpat, van treure un tronc d’arbre i el van posar al mig del menjador. Aleshores el van cobrir amb una manta de quadres i el van començar a picar amb uns bastons. Al principi vaig tenir una mica de por perquè pensava que estaven fent bruixeria, com en el meu país, fins que em van explicar el que feia el cas. No em podia creure que de la soca d’un arbre en poguessin sortir regals i llaminadures. Veient els petits de la casa tan feliços em vaig adonar de la meva infelicitat durant tants anys.
I l’endemà encara va ser un dia de més sorpreses per a mi. Havia dormit en un llit tou i calent, com no ho havia fet mai. De fet em vaig despertar amb una olor de pollastre rostit que venia de la cuina, que em va acabar de reconfortar. A l’hora de dinar es van tornar a reunir tota la família davant una taula molt ben parada. Un brou exquisit, un pollastre farcit amb prunes, neules i torrons van ser el meu primer àpat nadalenc. Mai l’oblidaré.
És així com jo em vaig integrar en els vostres costums i tradicions. Però encara em faltava una cosa per acabar-me de sorprendre.
Resulta que la meva família acollidora era originària de Terrassa, una ciutat situada a mitja hora de Barcelona. En aquesta vila, els infants tenien la tradició de portar una carta amb la llista de totes les joguines que desitjaven, i l’entregaven a un tal patge Xiu-Xiu. Com que jo no sabia qui era aquest personatge, vaig preguntar per ell. Em van explicar que es tractava d’una home màgic, guarnit amb un vestit blau cel, que durant l’any vigila els nens perquè facin bondat. I així ell els fa de mitjancer amb uns reis mags perquè els proporcionin les preuades joguines.
A mi em va estranyar molt que un sol home pogués recollir i llegir tantes cartes. Aleshores vaig descobrir que en Xiu-Xiu es comunica amb els reis anomenats Melcior, Gaspar i Baltasar, que viuen a l’Orient, i tenen poders per portar els entreteniments que demanen els nens que han fet bondat de la bona.
Un cop assabentat de la situació, la meva família d’acollida em va demanar que posés alguna cosa a la carta, ja que m’ho mereixia per tot el que havia resistit durant els meus pocs anys de vida. Com que jo era un nen que mai havia pogut desitjar el que havia volgut, no em vaig parar a pensar en res material, sinó que vaig demanar poder ser un noi feliç i amb una casa on viure la resta de la meva vida.
Va ser aleshores quan me’n vaig adonar del veritable esperit nadalenc, ja que aquella família em va acollir fins que vaig trobar una parella amb qui anar a viure, i vaig poder ser feliç per sempre més. Per això puc dir ara que el Nadal és una gran festa que crea unió entre les persones properes i que s’estimen, i que això va ser el que em va salvar la vida. Gràcies Xiu-Xiu, mai et podré oblidar!