Bon dia. Som la junta de Monedes Maltractades d'Espanya. Acabem de perdre la víctima número 100.000.000 de maltractaments cap a les monedes, així que ens agradaria explicar-li el que sofreixen les monedes de Cinc Cèntims per Nadal perquè vostè, sí vostè, la persona que ara mateix està llegint aquesta carta, ens tracti millor. Començaré per explicar-li la història d'una amiga meva, li deien Cinc Cèntims, perquè igual que jo era una moneda de Cinc Cèntims. Era un Nadal del 2004 i Cinc Cèntims estava comprant els regals de Nadal per als amics que vivien amb ella en el moneder de la senyora Matilde. A Cinc Cèntims sempre li havia agradat molt el Nadal perquè sempre havia estat a “la Caixa”, la seva llar, amb els seus pares (un Euro) els seus germans (Cinquanta Cèntims) i tota la seva família. Però un dia d'estiu la van treure d'allí per a sempre. Aquest Nadal, per a Cinc Cèntims era especial, perquè seria el primer Nadal que estaria allunyada dels seus. Sempre havia volgut tornar a la seva llar, però no podia, cada vegada que intentava arribar fins a “la Caixa”, es quedava en el camí. Us preguntareu per què, veritat? Doncs és molt senzill. Cada vegada que s'escapava del moneder de la senyora Matilde, aquesta la veia en el sòl tan tranquil·lament caminant i la tornava altra vegada amb ella. Era impossible, i per això, Cinc Cèntims ja feia temps que havia llençat la tovallola. Es resistia a pensar que algun Nadal, podria tornar a la seva llar, amb la seva família, però la nostàlgia la guanyava i una vegada i altra es lamentava. Per altra banda, li alegrava pensar que podria passar un Nadal molt divertit, en el seu nou moneder, amb els seus nous amics, i la seva nova família. Aviat es va donar compte que no seria així. Era la moneda preferida de la Matilde perquè sempre estava neta i lluenta i a punt, perquè la Matilde sempre la tragués a veure el paisatge del seu al voltant. La Matilde vivia a Terrassa, un poble de Catalunya. A Cinc Cèntims li agradava admirar el paisatge amb aquelles llums enlluernant tos els carrers. L’olor de castanyes, el torró cremat d’aquella gelateria… Allí, a la plaça de l'Ajuntament sempre posen un pessebre, molt bonic, on la gent, per costum, llença monedes a l'aigua, i la Matilde, va treure a Cinc Cèntims. Veient el maltractament que sofrien les seves companyes, les monedes, es va espantar. No sabia què fer. I si la Matilde l’havia tret per a llençar-la a la bruta i esgarrifosa aigua d'aquell pessebre? Es va espantar. No ho va poder dissimular. Va ser un acte contra la seva voluntat, però va passar. Finalment, la Matilde s’ho va pensar dos cops, i la va retornar al seu moneder. Cinc Cèntims va sospirar traquil·la pensant que el major esglai ja havia passat. Però encara estava per venir. Un altre dia de Nadal, la Matilde va treure a la seva estimada moneda, alhora que al seu estimat moneder, a visitar una exposició de pessebres que s’exposen a la catedral del Sant Esperit, a la Plaça Vella. Cinc Cèntims estava contenta, admirant aquelles obres d'art allí exposades a tot tipus de públic. La por es va apoderar d'ella en veure una urna on la gent llançava les seves monedes, igual que en el pessebre de la plaça de l'Ajuntament, aquesta vegada no per costum, sinó per demostrar que de debò els havien agradat aquestes obres d'art. Cinc Cèntims estava encara més nerviosa al veure que el seu final era cada vegada més a prop. Només quedaven per veure dos pessebres. Va arribar el final de l'exposició. La por li recorria ja tot el cos rodó que tenia, i s’imaginava sense la seva família, sense poder donar els regals que havia comprat ja feia un temps als seus companys de moneder… Tot això la feia estremir cada vegada més i més. Cinc Cèntims s’havia quedat de pedra. La Matilde havia passat per davant de l’urna i no la havia llançat! Va tornar a creure una altra vegada en el Nadal i en la seva màgia. Una màgia que molt a desgrat seu, aviat s’acabaria. Era dia 24 a la nit. La Matilde estava en un local molt estrany, jugava al quinto quan de cop i volta va caure damunt la taula. Es va anar desplaçant a poc a poc, pensant que aquest podria ser el principi d'una nova vida. De cop i volta el puny d'un home va donar just en Cinc Cèntims. Però no una vegada, sinó tres vegades! Aquest home no parava de cridar “quinto quinto!”. Que m’ha tocat el pernil! Ho sabia! Cinc Cèntims havia estat aixafada pel puny d'aquest home.Va ser l’últim Nadal de Cinc Cèntims, una moneda que, per culpa del Nadal, no tornaria a veure el goig dels carrers guarnits de llums, l’olor de torró cremat, ni el pessebre de la plaça de l’Ajuntament.Ara ja sabeu el que va passar amb aquella pobre moneda. Enteneu el nostre dolor al pensar que cada dia marxen d’aquest món milions de cèntims? El Nadal no en té la culpa, els humans sí.
Atentament,
Junta de Monedes maltractes