És Nadal a Catalunya. La gent ho celebra feliç, però el que ignoren és que a la barba del tres Reis també hi celebren el Nadal... els polls!!!
En Jall, un poll que viu amb la seva família a la barba del Rei Ros (ells l’anomenen Arrosmiada), és molt obedient i sempre fa cas: va a l’escola amb els altres polls, queda amb els seus amics i té els mateixos gustos que un nen normal. A més, ell viu molt feliç amb els seus pares al cabell 213 i el millor de tot és que a l’època de Nadal és quan ve el seu aniversari: el mateix dia 25 de desembre!
El dia 24 en Jall ja està molt nerviós. Els seus pares li han promès que anirien a passar uns dies a Anegramiada, un lloc també conegut com la barba del Rei Negre. I quan per fi arriba el dia assenyalat, ell ja està a punt de rebentar: semblava que aquest any passaríem del 24 directament al 26.
Els pares l’han despertat molt d’hora i han agafat un cabell mòbil per arribar fins el lloc on es grata el Rei Ros. Quan arriben al rascador que comparteixen els tres Reis, s’hi enfila tota la família. Un cop dalt els assignen un seient i, per seguretat, els fan cordar el cinturó. Han esperat que el seu rei acabés de rascar-se i s’han preparat per l’enlairament amb la companyia Airpolls. “Benvinguts al vol amb destinació a Anegramiada de la companyia Airpolls. Esperem que gaudeixin d’aquest meravellós vol”. En Jall estava molt content perquè era la primera vegada que anava a bord d’un rascador.
El vol anava molt bé, sense turbulències ni pluja. El Jall li va demanar al seu pare que li comprés un refresc, un batut de sang per exemple. Però just en aquell moment el rascador va trontollar i va descendir fins que es va enfonsar en l’aigua. El Rei Ros el devia estar rentant i en Jall i els seus pares van sortir més ràpid que un llamp per no ofegar-se, tot caient al terra. Van començar a córrer fins arribar a la porta per evitar que el mateix rei els esclafés amb la seves botes.I després, travessaren l’habitació enorme d’hotel on s’allotjaven els reis fins que pogueren esmunyir-se per sota la porta. A fora, ja al passadís, van quedar fascinats per la decoració nadalenca: boles gegants, estrelles, cintes de colors... I badant, badant... i una mica més i el carro de la senyora de la neteja els deixa ben planxats. “Uff! Ens ha anat d’un pèl”, va dir el pare a la mare.
Van anar passant per tots els passadissos de l’hotel fins a arribar a un vestíbul, molt espaiós, amb un avet central que s’aixecava fort i imponent. Ple de llums de tots els colors. Mai no havien vist tanta gent junta com en aquell vestíbul. Anaven amunt i avall sense parar, carregats de maletes i motxilles. Entraven i sortien sense pausa i, cada cop que s’obria aquella porta gegant, sentien bufar una brisa gèlida.
Amb molt de compte van aconseguir arribar fins a la porta sense ser aixafats. Quedaren meravellats, quan van sortir. Els humans, igual que els polls, decoraven els seus carrers amb llums i amb tot d’adorns típics del Nadal. L’única diferència era que els feien molt més grans.
Aconseguiren pujar a un arbre en el qual hi havia subjectada una de les tires que aguantava els llums. Allà és on van passar la nit, il·luminats per aquells llums de color verd i vermell.
Al matí, van esperar que fos prou clar per deixar-se caure al cap d’un humà. I amb aquell mitjà de transport esperaven tornar a l’hotel. Però no venia ningú. Finalment, després d’esperar hores i quan ja no tenien cap esperança, va passar una família composta per un pare, una mare i dos nens humans. Van saltar al cap de la mare que anava la primera i s’hi estigueren una bona estona fins que es va aturar davant d’una gran caixa amb diferents obertures i amb unes imitacions molt falses dels tres Reis pujant per una escala a una de les obertures. Hi entraren i van saltar del cap de la mare al terra.
Un cop a l’interior, descobriren que la caixa tenia un munt de decoració nadalenca: un avet decorat amb boles de colors i llumetes intermitents, un tronc amb una cara dibuixada, garlandes de color vermell i verd penjades per tota la caixa però el que més els va sorprendre va ser que en una part de la caixa hi havia un petit poble!
Sentien tanta curiositat per aquell lloc que van decidir anar a visitar-lo. Pujaren per un cable i no els va costar gaire arribar-hi. Un cop van ser dalt, van observar com dins del poble hi havia gent, però més petita que un humà normal i tampoc es movien.
Anaven avançant per aquell poble tan curiós fins que van arribar fins a un lloc on hi havia un homenet que feia caca darrera d’unes mates. La mare va dir que marxessin, que els humans no tenien respecte, però a en Jall li va caure molt bé aquell senyor ajupit amb una barretina al cap.
Van arribar fins a un lloc on hi havia una dona amb ales que vigilava tot el poble i tampoc no va dir res. També van passar per un pont on hi havia una rèplica bastant semblant dels seus amos, els Reis Mags, però aquells no els van ni saludar. Caminaren fins arribar a un lloc amb palla al terra on hi havia un home i una dona que miraven un nen molt petit, “quina escena més estranya, oi?”. Quan van sortir d’aquell poble i arribaren al gran avet, corrents s’enfilaren tronc amunt fins a dalt de tot. Des de d’allà, damunt d’una estrella daurada, pogueren contemplar tot l’interior de la caixa: el poble petit sobre una catifa de molsa i, més enllà, una família al voltant d’una taula sopant. Encomanant-se els badalls els uns als altres, van decidir que per avui ja n’hi havia prou i es refugiaren al cap del fill gran de la família humana. Estaven tots molt cansats i estaven morts de son.
Al dia següent es van despertar amb un cert desànim. S’enyoraven de casa seva. Esmorzaren uns “crusanets” de caspa i abandonaren aquell hàbitat ràpidament.
Un cop fora, decidiren anar a visitar aquell tronc amb ulls i boca per alegrar-se una mica. Al contrari dels habitants del poble, el tronc sí que els va saludar i els va explicar que la seva feina era la de cagar regals. “Cagar?”, digueren tots a la vegada. “Quan arriba el Nadal, tota la família em pica amb un bastó per tal que cagui regals. També em donen pells de taronja”. La mare es van sentir molt molesta amb aquells costums una mica salvatges. Va dir “Vinga, marxem, ja n’estic farta de tantes bestieses”.
En acabar aquesta xerrada amb el tronc, miraren per la finestra si veien venir els seus amos. Ni rastre de reis, ni de camells, ni de patges barbuts. I així, s’hagueren de quedar en aquella caixa bastants dies i s’entretingueren a explorar tots els racons i a mantenir llargues converses amb aquell tronc parlant, mentre que els nens baixaven pel tronc com si fos un tobogan.
I va arribar el dia en què la família havia d’anar a rebre els Reis Mags! A la Cavalcada dels Reis. Es van acomiadar de tots els amics fets en aquella caixa i van decidir anar a veure els seus amos per si poguessin arribar fins a ells de nou.
Van pujar sobre del pare just en el moment en que s’encaminaven fins a la cavalcada dels seus amos. Un cop a allà, van veure moltes carrosses però cap era la del seu rei. Estaven molt preocupats: semblava que mai podrien tornar a casa. Què seria d’ells, no veurien mai més la iaia o els cosinets?
Però en aquell precís moment van sentir les veus dels avis que els cridaven des de la barba d’un personatge vestit de blau que anava sobre una carrossa blava.
Els avis els deien que vinguessin i així ho van fer. D’un salt, ja estaven a la barba i el avis els van anar a rebre amb petons i abraçades.
Els van explicar el que havia passat: el Rei Ros s’havia tallat la barba per què li picava molt i tots els seus habitants havien hagut de marxar cames ajudeu-me fins a la barba més propera, la del Patge Xiu-xiu on es trobaven ara. Els avis van estar molt contents que en Jall i els seus pares haguessin pogut tornar. L’àvia fins i tot va preparar un sopar exquisit.
El dia següent, el 6 de gener, en Jall va trobar un munt de regals que li recordaren com és de meravellós el Nadal. Al capdavall no havia estat malament. Havien fet amics nous i conegut nous llocs. I finalment havien recuperat la família. Es preguntava si el Nadal següent també seria tan excepcional.
Des d’aquell dia, en Xiu-Xiu no va parar de gratar-se la seva barba, per què devia ser?