Hola el meu nom és Joan i ara us explicaré una història molt inversemblant que em va passar fa uns anys. Tenia una vida molt tranquil·la i pausada i les coses m’anaven força bé. Treballava en una fàbrica bruta, fosca i llòbrega dels afores de la ciutat. No era una meravella, però podia viure bé. Malauradament, tot és efímer i la crisi econòmica se’m va emportar la feina durant la tardor del 2009 i vaig quedar desesperat.
Cada dia, anava a l’INEM per veure si hi havia una feina per mi, però era inútil. Un dia vaig veure-hi una estranya figura que portava una gavardina i un barret, com si fos un detectiu privat de les pel·lícules policíaques. M’hauria agradat poder observar-lo una mica més, però just en aquell moment, havia d’entrar a l’edifici. Quan en vaig sortir, ja no hi era. No seria la primera vegada que veiés aquell personatge extravagant.
Un parell de dies després, vaig rebre una gran notícia, però alhora era misteriosa. Una empresa m’havia enviat un missatge dient que havia llegit el meu currículum i que volia fer-me una entrevista de treball, però jo no els n’havia enviat cap, però no vaig donar-hi més importància. Un cop vaig haver-la fet, van dir-me que volien contractar-me i la meva eufòria va augmentar. La meva feina consistia en fer treball d’oficina i de seguida vaig congeniar amb els meus companys. Era fantàstic.
El temps s’anava esmunyint ràpidament i ja estàvem a les portes del Nadal. La ciutat estava molt decorada i una capa de neu va començar a cobrir els carrers. Durant aquell període, vaig veure aquell senyor moltes vegades i en molts llocs diferents: al carrer, a l’oficina, a un restaurant... Cada cop estava més encuriosit per saber qui era. Una vegada, en un supermercat, en veure’l vaig començar a perseguir-lo perquè volia trobar la solució d’aquest misteri d’una vegada, però just després que girés, va desaparèixer misteriosament. A més a més, a terra vaig trobar-hi la seva roba xopa a dins d’un bassal d’aigua que hi havia.
El dia 23 de desembre, vaig anar a la festa de Nadal de l’empresa que esdevindria tràgica. Tot era alegre, càlid i tranquil. Els membres de l’empresa estàvem en una gran sala engalanada amb una quantitat enorme de menjar i estava sonant bona música. Mentre gaudia de la festa, entre la gentada vaig veure aquell home estrany un altre cop, però va desaparèixer entre la multitud. Una hora després, però, vaig tornar-lo a veure i aquest cop estava a sobre d’un gran escenari que hi havia en aquella sala. Aleshores, vaig sentir-lo parlar per primer cop i la seva veu aguda feia glaçar la sang. El que digué fou:
- Aquesta festa és un fàstic. L’hivern és l’estació més freda de l’any i per aquesta raó és la millor. La calidesa del Nadal trenca amb l’esplendor d’aquest període. Per això, faré que el Nadal d’aquest any sigui un desastre i que sigui recordat durant segles.
Una vegada va haver dit això, va sonar una explosió llunyana i tots els llums es van apagar. Seguidament, va haver-hi molts més esclats. Tothom estava espantat i va començar a cridar i a córrer per tot arreu. Aquella persona misteriosa va aprofitar l’ambient caòtic que s’havia format per marxar. Jo vaig començar a perseguir-lo, no podia deixar que s’escapés. Va pujar per les escales per escapar i jo vaig seguir-lo. Era increïble, semblava que no es cansés gens, sempre portava el mateix ritme. Cada cop pujava més i més. Finalment, vam arribar a l’últim pis de l’edifici. Jo estava exhaust. De sobte, va deixar de córrer i va posar-se a caminar tranquil·lament. Vaig aprofitar aquell moment per engrapar-lo per l’espatlla, però ell va girar-se i em va colpejar la cara amb el seu puny. Tenia mà glaçada. Mai havia notat un fred tan intens com aquell. Aleshores, va mirar-me fixament per primera vegada i vaig poder veure el seu terrible rostre. Després, va girar-se, es va obrir una porta, va anar a la terrassa i, mentre jo encara estava assegut a terra, va llançar-se al buit. Tan ràpidament com vaig poder, baixí les escales i vaig sortir al carrer. Damunt de la neu només hi havia el barret, l’americana i la roba d’aquell senyor, però ningú no sabia el que se n’havia fet del cos. Aleshores, vaig sentir una veu que parlava des del meu darrere:
- Ha tornat, ha tornat!- va dir un home des de l’interior d’una furgoneta.
- Qui ha tornat? L’home de l’americana i el barret?
- No, no és un home. És conegut amb el nom de Frederic el Fredolic, l’ombra hivernal. És una mena d’espectre de gel a qui li encanta el fred. Per aquesta raó, no pot suportar la felicitat i l’escalfor que comporta el Nadal i sempre intenta amargar la festa als altres amb qualsevol mètode sense tenir en compte l’enorme perill que pugui comportar.
- I com el podem neutralitzar o atrapar?
- No ho sé segur, ja que malgrat que porto deu anys intentant-ho fer, ell sempre guanya, però suposo que el podem vèncer si aconseguim desfer el gel amb el qual està fet.
- Et puc ajudar a eliminar-lo?
- Sí, és clar que sí. Jo sóc l’Esteve, i tu, com et dius?
- Jo sóc en Joan. Saps alguna cosa que ens permeti localitzar-lo?
- Sí, cada 25 de desembre està al pont d’Istanbul, allà el podrem atacar.
- Doncs ja ens podem preparar.
D’aquesta manera, van començar a recollir el material necessari per la nostra batalla.
Finalment, va arribar el gran dia. Estàvem conduint una màquina llevaneus que un home ens havia deixat ja que el Frederic Fredolic l’havia atacat més d’un cop. Ell estava allà, amb la seva americana i el seu barret mirant cap a l’horitzó distretament. Aleshores, com havíem planejat, vaig baixar del cotxe, vaig agafar una pedra i vaig llançar-la al cap d’aquell ésser tenebrós. De sobte, va girar-se, amb una cara plena de ràbia, i vaig notar com l’aire es tornava més i més fred. L’estrany va obrir la boca i va d’ella sorgí una quantitat enorme de trossos de gel que estaven afilats com agulles. Per sort, vaig poder esquivar el seu atac i vaig anar a amagar-me a darrere de la màquina llevaneus. Aquest va seguir-me i just quan estava a la part posterior de la màquina. Una muntanya de sal li va caure al damunt. L’ombra hivernal va fer un crit que feia bullir la sang i va desaparèixer per sempre més. Per sort nostra, la màquina portava sal per poder desfer la neu i l’Esteve, just en el moment adequat, l’ha abocada a sobre d’aquell ésser.
En aquell moment, una substància freda em va caure al cap. Era una volva de neu que significà l’inici d’una nevada. A la llunyania se sentien unes nadales i tota la decoració nadalenca brillava amb una gran intensitat. Aleshores, vaig tenir una pensada, com que l’Esteve estava sol vaig convidar-lo a celebrar-ho amb mi, i després de retornar la màquina, vam anar a fer un bon àpat de Nadal. Va ser un dia realment bonic. Tothom estava reunit amb els seus familiars gaudint d’aquella festa que havien salvat. Ah, per cert, d’en Frederic Fredolic només va quedar-ne un barret i una americana vells i gastats coberts per una muntanya de sal.