Aquell dia en què vaig néixer era el dia 31 de desembre. Tothom anava molt atrafegat a la fàbrica, un lloc on feien tortells de Nadal i, el més important, ens fabricaven als de la meva espècie, als reis de porcellana. Nosaltres som els herois dels nens el dia 6 de gener, uns “figures”, mai més ben dit. Perquè jo, amics meus, sóc una figura de Gaspar, o això crec, perquè quin altre rei podria encaixar tal elegància com la meva, no, és ben segur que sóc en Melcior. En fi, no cal que us agenolleu davant la meva gran magnificència. Us podeu sorprendre, això sí, i si no us heu sorprès, us ho ordena el vostre senyor, que per algun motiu sóc un rei. Bé, hi ha uns altres personatges, que tampoc no són gaire dignes d’esment, però sense ells la història no té gaire sentit. Bé que un rei ha de tenir els seus súbdits, no? Doncs en el meu cas són aquests éssers boteruts i deformes, les faves, d’acord, ara m’he passat de la ratlla, però heu de reconèixer que no podeu comparar aquestes verdures amb el meu refinament. El cas és que continuàvem a la fàbrica, esperant a no sé què, i tot i que aquí tothom treballava de pressa per passar el cap d’any amb la seva família, nosaltres les figures avançàvem per la cinta transportadora a pas de cargol. No, si un no pot agafar una autopista en hora punta. Però a la fi vam arribar. Ara, en lloc d’un hotel de cinc estrelles a la costa, amb tot pagat i un servei exquisit, em vaig trobar amb una maquinota greixosa que ens ficava a tots en bosses de plàstic (ja podeu comptar que quan acabi de relatar-vos aquest fet els denunciaré amb el meu equip d’advocats i els deixaré sense un miserable cèntim) i després un altre tros de ferro pudent ens va embolcallar del tot (per cert al recordar-me d’aquesta segona atrocitat a la meva persona ha fet que tingui més arguments amb els quals testificar contra l’empresa que em va crear, us agraeixo el fet, que gràcies a que us estic explicant la història m’hagi recordat) . Però va resultar que no m’asfixiava, suposo que va ser degut a que sóc la millor recreació d’un rei mag de la història de la fàbrica i al ser un còpia tan perfecta hagi adquirit màgia, ni se us acudeixi esmentar que sóc una figura i que no necessito oxigen, segur que és la primera opció. Després de ser embolcallat com una simple fava, vaig anar on feien els tortells, un lloc que olorava a nata, crema, i fruita confitada, sí, aquelles coses de colors que no agraden a ningú però que igualment les posen. Jo ja sabia on anava, l’instint ja m’ho deia, un tortell d’aquells em donaria sepultura, però, ja disposats a ser enterrats vius, prefereixo defallir entre la nata, que està boníssima. Però alguna cosa em deia que el plàstic que m’empresonava em protegiria d’aquella ingent quantitat de nata. I a la llarga vaig descobrir que no em vaig equivocar, però sí que no vaig pensar en una altra cosa... Compartiria el meu “apartament provisional amb una pudenta, fastigosa i horripilant fava. Quan em van posar en el tortell no em va donar temps per visualitzar aquella cosa inútil. Però em va donar la sensació que estàvem molt separats. I la veritat és una cosa que agraeixo.
Després de passar-me el meu primer cap d’any en un tortell dintre d’una capsa vaig sentir el so d’uns camions i molts homes baixant, em van agafar bruscament. Era lliure! Però... Per què es van emportar la mercaderia que tant d’esforç havia costat. Va passar molt de temps fins que no em vaig adonar del que estava passant. Per fi em portaven a l’hotel de cinc estrelles a la costa, tot pagat, amb un servei excel·lent. Però aquesta conclusió va ser precipitada, ja que quan vam baixar, vaig intentar obrir-me pas entre la nata per veure a través del plàstic transparent per veure-hi, i l’únic que vaig veure van ser unes grans lletres verdes que posaven: MERCADONA. Quin hotel més estrany, vaig pensar en aquell moment. Quin nom amb més poc ganxo. Però què importa si està tot pagat.
Al passar-me una jornada en aquell lloc vaig comprendre que allò no era un hotel, i observant vaig arribar a la conclusió que el fet de que vinguin ones de gent i agafin menjar d’aquelles prestatgeries plenes em va fer pensar que em trobava en un supermercat, teoria que vaig confirmar el dia següent. Crec que em trobava en el dia 2 de gener i el que més em torbava era que o em venien abans del dia 6 o ja havia begut oli. Vaig esforçar-me al màxim perquè em venguessin, cridant i rebaixant-me de tal manera que semblava una fava, però passat el dia 3, els meus esforços van cessar. Vaig concentrar-me a buscar el company que habitava amb mi, tenia curiositat per saber com era aquella fava, vaig estar buscant entre la nata, buscava i buscava, fins i tot vaig plantejar-me que aquell tortell era defectuós i no tenia fava. Però no, encara recordo aquell dia fatídic en el que van crear-me a mi i aquesta presó de nata. La ma enguantada del treballador sostenia aquella fava per dipositar-la en el tortell de tal manera que la tapava i s’interposava entre la fava i jo. I allà estava, una figura tant imponent com jo, rebuscant per trobar una ridícula fava. Per què ho feia? No en tenia ni idea. Suposo que tenia ganes de tenir contacte amb algú, és molt trist que jo intentés que aquest algú fos una fava, però jo què hi puc fer? Va passar el dia 4 i ningú no em va comprar. I jo no només desitjo, sinó que imploro poder sortir d’aquí.
I aquí estic, no he aconseguit trobar la fava, i ningú no m’ha comprat, la meva única esperança recau en uns pares despistats que a l’últim moment compren un tortell pels seus fills, però això no passarà, els miracles nadalencs no existeixen... Ep! Què és això, la caixa es mou! La meva genial ment no pot entendre que potser els miracles de Nadal existeixen realment. O ho estic somiant tot. Jo opto per la segona però els sacsejos són tan reals que... Oh! es veritat el que acaba de sonar, és el: BIP salvador, m’han llegit el codi de barres i també he sentit el so de la caixa registradora. Estic salvat. El viatge amb cotxe m’ha recordat què és el veritable moviment d’ençà que vaig viatjar amb camió. Des d’aquell moment només he flotat en nata. I per fi, he arribat a una casa, tot i que m’han posat en un lloc gèlid anomenat nevera. Però només hi haig de passar una nit i demà m’exposaran en aquesta casa on podré descansar durant tota la meva vida. Demà serà un gran dia.
Per fi ha arribat el dia, la família s’ha despertat per obrir els regals que els veritables jo els han portat. Després que els nens hagin obert els regals em toca a mi sortir del tortell. Per fi ja és l’hora, han tallat dos trossos abans del meu, però per fi sóc lliure! Han tallat el meu tros i m’han tret d’enmig de la nata. Ara només queda que em treguin la bosseta que m’envolta. Però quan per fi hi veig bé del tot, observo que el meu company, el que portava buscant tant de temps, és en Gaspar. I això vol dir que jo sóc una boteruda, deforme, ridícula, inútil, pudenta, fastigosa i horripilant fava. I això explica que em deixessin abandonat a la taula, i que el seu segon acte fos tirar-me a la brossa.
Però gràcies a una nena d’uns cinc anys, em van recuperar de la brossa, i ja fa cinc mesos que m’he convertit en una planta, estic situat a la terrassa, en un test, i d’aquí poc podré tenir petites favetes. A més aquella nena em va ensenyar a respectar els altres. Cosa que intentaré assolir amb aquella figureta de Gaspar que està exposada al menjador. Maleïts reis estirats, que es creuen molt elegants i que són els millors... Perdoneu, és que encara estic intentant assolir aquest valor.