Em vaig despertar un bonic dia d’estiu a la Xina, el cel era clar i blau, els ocells cantaven i no feia ni fred ni calor. Però jo estava dins d’una fàbrica pestilent i grisa que semblava un formiguer, estava plena de gent que anava d’un lloc a l’altre, tots enfeinats. Llavors em vaig fixar que tenia el cos d’un color vermell lluent, amb unes sanefes taronges. Acabava de sortir de dins d’una estranya màquina juntament amb molts altres papers com jo i que ara ens dirigíem cap a un túnel a través d’una cinta. Allà dins em van torturar, em van doblegar i em van embolicar amb un rotllo de cartró, que no coneixia de res, seguidament em van envoltar amb una fina capa de plàstic i finalment em van posar dins d’unes fosques caixes de cartró.
Vaig estar dies tancat allà dins, fins que finalment, un dia, una simpàtica senyora va obrir aquella caixa. Em vaig fixar que estava dins d’una botiga plena de joguines d’algun país llunyà, les lletres eren diferents que les de la Xina i la gent també, no sabia com havia arribat fins aquest lloc. Aquesta senyora em va guardar curosament dins d’un calaix de fusta, que tenia sota una taula. Jo estava molt impacient perquè no sabia què em passaria.
Al cap d’un temps, el calaix es va obrir i una escletxa de llum va aparèixer, vaig poder sentir unes veus, la veu de la senyora i una altra que era molt greu. Vaig notar que la mà de la dona m’agafava a poc a poc i em va alliberar d’aquell rotllo dur i aspre, seguidament, vigilant que no em trenqués em va embolcallar al voltant d’un Monopoly i em va posar una etiqueta on hi havia escrit el nom de Marina acompanyat d’un llacet blau. L’home, que tenia un barba molt llarga d’un color daurat, em va agafar –a mi i el Monopoly– amb les seves mans gruixudes i dures i em va portar dins d’un magatzem que estava pler de coses embolicades amb papers com jo, fins i tot, allà em vaig trobar amb els meus germans!
La veritat es que m ‘ho vaig passar molt ve xerrant amb els meus germans i amics. Un em va explicar que havia anat a parar a una botiga d’ instruments i que a dins portava un ukelele, l’altre havia arribat a una botiga de llibres i que a dins tenia l'última novel·la de Harry Potter i un altre que fins i tot portava un torró a dins!
Però aquella felicitat es va acabar quan tres homes barbuts ens van agafar i ens van anar separant casa per casa de gent desconeguda. Els homes actuaven com lladres, era plena nit i molt sigil·losament entraven per les finestres caminant a poc a poc... Tot i així ells no robaven sinó que ens deixaven al terra: sota arbres de plàstic, al costat de la televisió, al sofà, i fins i tot, jo vaig anar a parar a dins d’una sabata que feia molta pudor. Estava atemorit! No sabia que em passaria i no creia que pogués aguantar mes estona allà dins!
Al dia següent vaig sentir una tremolor procedent del terra i de cop van aparèixer tres nens que semblaven bojos, corrien d’un lloc a l’altre, començaven a saltar per tot arreu. Jo pensava que serien els meus salvadors i que em rescatarien d’aquella pudor horrible, però de seguida em vaig fixar que eren uns autèntics monstres!
Van començar a arrencar els meus companys sense pietat per quedar-se amb el que tenien a dins i llavors els llençaven a la brossa, i tot això davant meu! Desgraciadament, aquest també va ser el meu destí... una nena em va agafar, em va començar a sacsejar, va a fer-me a trossos, va agafar el Monopoly i depreciant-me, em va deixar al terra i em va aixafar.
Per sort, una senyora gran va venir i em va llançar a la brossa del paper de reciclatge. Allà dins vaig passar un temps però finalment uns homes em van agafar i em van reconstruir en una nova forma, els humans en diuen paper reciclat, i és per això que ara us puc explicar la meva història, que no em veieu, soc davant vostre. Dins del que cap vaig tenir sort... perquè he conegut una ouera, que com jo, havia sigut un paper de regal però no havia sortit de la Xina, sinó que va sortir de dins d’un cul d’un tronc, i després també el van fer a trossos.