Encara no existeixo, sóc un projecte, una il·lusió, la qual un nen transformarà en seva, la seva única il·lusió.
Pummmmm!!! Han tancat la porta amb un cop sec, és el primer que sento al començament dels meus dies com a il·lusió, seguidament, sento uns sorolls continuats semblants als que fa un porc afamat menjant amb afany el seu àpat.
De seguida s’acaba. Ja puc parlar, veure i olorar. Únicament això... Estic trist, molt trist, als meus pares no els havia passat mai això, el primer dia ja podien moure gairebé totes les parts del cos. No ho entenc, però... potser és molt aviat per voler-ho entendre. Ja ho aniré veient.
La porta s’obre i es tanca repentinament i sento que una veu diu:
- Tinc gana mama...
- Ara dinem, carinyet meu.-diu la mare amb un to confortable.
- SIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII!!!!! S’ha menjat el pa!!!!!!! Visca, visca!!!!
- Què bé, segur que aquest tió cagarà de valent! -diu la mare amb un to de preocupació.
Aquesta intervenció em sobta, em sorprèn molt. Ara estic encara més sorprès i indecís. Perquè no hauria de compartir la mateixa il·lusió que el fill la mare?
El dinar, sorprenentment, durà molt poca estona. La tarda va ser molt silenciosa, vaig suposar que estarien dormint per reposar forces. Després, es va notar moviment i van decidir anar a fer un tomb per la ciutat a veure els llums de Nadal. I així va ser, però abans van posar un objecte molt a prop meu.
Quan es va sentir la porta es va tornar a escoltar el soroll d’engrapar, però encara va durar menys estona que el d’abans. A mi em va aparèixer un uniforme i un “walkie-talkie” d’aquells amb els quals es podia parlar a distància amb una altra persona. Els meus pares em van dir que quan t’apareixia aquest aparell només et faltaven les cames i braços i el rifle. I així va ser, el dia següent em vaig completar amb uns fibrosos braços, amb unes cames fortes i tenaces i amb un rifle de precisió del calibre 50. Era un soldat fort i robust i estava preparat per satisfer la il·lusió d’aquell nen.
Van passar uns quants dies, jo estava sol i molt trist perquè estava envoltat de foscor, i en aquells dies no vaig tornar a sentir aquell soroll d’engrapar com un lladre. No entenia perquè.
Un bon dia, en el que estava assegut desmuntant i muntant l’arma contínuament per fer passar l’estona, vaig sentir que una veu procedent del walkie-talkie deia:
-Sergent! Li comunico que la marina dels Estats Units ha convocat una festa de soldats veterans al tió número 46. Li preguem que assisteixi si és possible. Hi anirà molta gent a part de soldats i, li aviso, que hi haurà una ballarina que és més guapaaa...
- D’acord, així serà.
- A dos quarts de nou del vespre al tió 46. Canvi i fora.
- Molt bé. Canvi i fora. M’anirà bé una mica de companyia abans de tractar amb el meu nou amo.
La festa era fantàstica, hi havia moltíssima gent, tant soldats com ballarines, “Misters Potatos” i, fins i tot, hi havia un dirigible de color blau i vermell. Tothom em deia que cada nit es feien unes festes molt divertides en els seus respectius tions, els quals tots eren de luxe, que cada dia es creava una nova joguina que animava la festa. La sorpresa comuna venia després, quan els deia que estava sol i a les fosques. Llavors, tothom, pensant-se que estaven tractant amb un soldat pobre i miserable, que en realitat així era, em deixaven de banda sense pensar-ho un moment. En aquest punt va ser quan la festa va deixar de ser fantàstica i vaig tornar a casa, sol, trist i fosc, com de costum.
Després de dos dies vaig escoltar que els pares d’aquell noi deien:
-Va, anem a fer cagar el tió, que ja es hora!!!!!
-SIIIIIIII!!!!!!! Visca! Per fi!!!!!... -deia el nen que estava més content que un gínjol.
Després, vaig observar que al nen li canviava una mica l’expressió de les seves paraules per unes altres acompanyades amb un lleuger toc de tristor, ja que era prou conscient de que amb el poc menjar que li havien donat, poc cagaria. Jo no vaig ser l’únic que se’n va adonar i els seus pares li van dir:
- Carinyet meu, no estiguis trist, ja saps que no li podíem donar gaire menjar, ja que si li donàvem...nosaltres ens quedàvem sense. Ho sento amor meu...- li deia la mare amb to de culpabilitat.
- No passa res mama. Va, fem-lo cagar ja!- deia el noi amagant la tristor que tenia en el seu interior i transformant-la en alegria i felicitat.
En el moment que van començar a cantar la cançó del “Caga tió” va ser quan vaig veure la llum, un apetita escletxa en la foscor que ho il·luminava tot, sobretot, la meva esperança i la meva alegria, la qual va augmentar infinitament quan una veu plorosa de l’alegria em va agafar i alçar molt ràpidament. Va ser un instant, un precís instant en el qual vaig sentir que aquell nen, em tenia sostingut a l’aire amb el cor, profundament amb el cor.
Els primers dies estava amb mi igual que jo amb ell, fent-nos companyia l’un a l’altre. Van ser fabulosos aquells primers dies, els millor de la meva vida.
Al cap de tres mesos i mig d’haver fet cagar al tió, mentre el noi anava a agafar un cotxe tot-terreny que tenia, vaig decidir trucar al soldat que em va trucar per anar a la festa. Llavors, va ser quan em vaig adonar que les meves sospites s’havien fet realitat. El meu company estava guardat al calaix amb les altres joguines agafant pols igual que un moble vell en una casa abandonada.
Després de la nostra breu conversa va ser quan em vaig adonar que havia valgut la pena esperar tot aquell temps sol i trist dins del tió. Havia tingut sort d’anar a parar a les mans d’un nen on jo era la seva única il·lusió i alegria. Després de la nostra trobada passaríem a ser completament inseparables.
Bé, aquesta és la meva història, la d’una mica de menjar digerit a partir d’uns quants processos químics barrejats amb àcid d’il·lusió havien resultat un soldat que per al nen a qui li va anar a parar, va ser més que això, va ser una il·lusió, la seva gran i única il·lusió, la honestament merescuda il·lusió, la il·lusió de Nadal, una il·lusió que perduraria per sempre.