Estava feliç. Després de nou anys sortiria d’allà. Aquella ciutat apartada on res té valor. - Ramón, “a las cinco te vas!- va insinuar en José. - D’acord, gràcies. - vaig respondre.
Només tres hores em separaven de la llibertat. On aniria llavors?
[...] Anava descomptant el temps que faltava per a sortir. Vaig baixar a dinar amb els companys. Tot em semblava positiu, només pensar en que se’m acabava el termini de pres un mateix se sent orgullós de sí mateix.
Després de dinar em vaig quedar a l’habitació recordant tot el que havia passat aquí. Res em resultava agradable. Veure la foto de la meva filla Carla a la prestatgeria de la cel·la em va fer recordar quant me l’estimava i quant em va arribar a estimar ella abans de robar un banc de Barcelona. Encara em ve al record el dia que vaig ser jutjat (mesos després de l’emboscada al banc ). Seguidament vaig notar com una càlida gota em recorria la galta lentament i uns sospirs profunds tallaven el silenci del passadís.
Sabia que allà fora ningú m’esperava i que no podia estar millor en un altre lloc. Igualment havia de marxar, no podia estar més anys entre quatre parets mal fetes. La meva dona morta, la meva filla enfonsada en la memòria i els meus pares decebuts. Recordo les últimes paraules del meu pare; - No m’agradaria tornar a veure’t més!-.
Tant reflexionar em va recordar la hora. Ja eren les cinc menys quart i un neguit intens em va recórrer per totes les parts del cos. En José i jo estàvem a la porta. Ell em va donar un bitllet de 20 €. Jo no el volia acceptar però bé que el necessitava. – “Esto te irá bien!” – va insistir el director de la presó. – Moltes gràcies- vaig exclamar.
Per fi estava fora, feia un sol impressionant i un sentiment de tranquil·litat i ben estar em va calmar el neguit. Amb la maleta i amb els vint euros a la butxaca vaig entrar al taxi que m’esperava. No sabia on anava, sense destí i sense vida per endavant. Vaig dir-li al taxista que em portés al centre de la ciutat. Arribant a la plaça Major vaig demanar que em deixés per allí a la bora. El centre de Terrassa estava ple com un ou. Un cartell de la tenda de joguines em va fer recordar que ja era Nadal. Es llavors quan el sentiment de felicitat i ben estar em va fer pensar altre cop en la família i els amics. Torno a plorar i m’assec en un banc. Reflexionava i reflexionava, veien com la nit s’anava fent, veient com els nens disfrutàven amb les famílies, fixant-me en coses que ningú es fixa.
Amb els ulls plorosos vaig caminar carrers amunt i carrers avall sense saber què fer, desorientat i amb una melancolia general molt gran. Pensar que durant aquestes dates no hi ha ningú al teu costat et fa sentir molt malament i, més quan la persona am la que passaves les festes està morta. Em feia el fort, però ni hi havia manera amb 30 anys que tinc que la mort ja es desitja i no tenia motiu pel qual seguir vivint aquell malson. Seguidament em vaig calmar i vaig seguir caminant.
Les llums del carrer eren precioses tot ho veia diferent al que m’ho imaginava. La meva vista no se separava de les llumetes amb forma de campana, àngel i avets que feien brillar aquell cel tant fosc.
[...] –Tranquil, estàs bé, tranquil! – va exclamar una jove noia. – On estic, què hi faig aquí?- vaig preguntar nerviós. Estava a l’hospital. Una llum blanca em va il·luminar la cara fortament. Encara no entenia el que feia allà. Una forta veu sortí d ’entre les cortines i digué el transcorregut. Al semblar em vaig caure mentre mirava les llumetes del carrer. El bon home duia la meva maleta!
Al sortir de l’hospital l’home em va preguntar si tenia on anar. No, no en tenia i no vaig arribar a pensar mai en el que em diria el senyor. – Quin lloc millor que una llar de foc i un bon tiberi de menjar? – va insinuar en Jordi. - Si, oi tant i quin lloc pitjor que el carrer fred i humit?- vaig dir.
Sorprès i agraciat em dirigí amb aquell Valks-Wagen cap a casa d’en Jordi. Seguidament va obrir la porta. Un calfred em va entrar al passar per la catifa d’aquella llar. – Jordi que no té família, vostè? – vaig preguntar indiscretament. - Sí que en tinc home! Ara mateix vindran.- Va expressar amb alegria- Un somriure se’m reflectí en tot el rostre mentre ell preparava el sopar.
Vaig sentir un fort colpeix a la porta. Eren les criatures! L’ensurt de la dona d’en Jordi va ser de quadre. Un fort crit va alterar al Jordi. Aquest va explicar tot el passat aquella nit i la Cristina em preparà una bona tassa de cafè. Va ser llavors quan se’m tornà a parar el temps; vaig quedar-me mirant un punt fix i vaig començar a plantejar-me preguntes. Es aquest el sentiment de Nadal que jo coneixia? Es aquest el tracte que em mereixo? Hauria d’esgarrar-li la xauxa a aquesta feliç família? A totes les preguntes hi sortia un “no” per resposta i cada vegada em sentia pitjor. Va ser al mirar a la canalla quan vaig pensar en la meva Carla, que deuria estar fent ara mateix ella? El cos em va respondre amb un fort sospir que em va fer apartar la mirada de les criatures.
Decidit vaig dir un fort; – Gracies per tot, Adéu! Sabia el que havia de fer i aquest cop ho faria bé.
Em dirigia cap a la meva ex residència on hi convivia amb la Carla. Hi vaig arribar. Era allà, al c/ Doctor Galvani 22 3º 3ª. Vaig trucar per megafonia... La pausa d’aquells cinc segons se’m va fer eterna. De sobte salta una veu –Quién és?- . No era ella. La decepció era profunda. Em vaig asseure al terra. Tot m’era igual. Res tenia importància i, a la vegada tot m’importava molt. La confusió era màxima. El cap i el cor em bombejaven amb molta força. Entre el cúmul de llàgrimes vaig pensar en anar a visitar els pares i l’entusiasme va augmentar pot ser no era una bona idea però s’hauria de córrer el risc.
Nevava. No parava de nevar i jo, amb la maleta, 10 € i el trau al front em disposava a veure els meus pares per molt lluny que estiguessin. Vaig passar pel carrer volta, la Maurina, La Rambla i, finalment em vaig plantar allà. La façana estava igual a la que jo recordava.
Era el primer o segon pis? Vaig prémer el botó 1... Altre cop l’espera eterna dels 5 segons. – Qui ets tu, que fots trucant a aquestes hores?- van cridar per d’intèrfon. – Papa sóc el teu fill Ramón! – vaig cridar emocionat. – Ramón fill meu! Puja corre- exaltat ho pronuncià. S’obrí la porta i vaig pujar les escales com una exhalació.
La porta amb el núm. 1 estava oberta. –Hola?- Amb menys d’un segon el meu pare i la meva mare estaven allà abrasant-me i plorant com mai havia vist plorar. La felicitat de veure’ls bé i amb ganes de veurem em va fer ser l’home més feliç que ningú. Es llavors quan es valora la família i l’esperit de Nadal.
Allò, fos o no Nadal era la cosa més impactant de tot el que es pot viure. El meu pare em va mirar als ulls plorosos i em va dir amb la mà al cor – Fill m’alegro de tornar-te a veure! –
Aquella tristesa compartida per mare i pare era a causa del temor d’ haver mort abans de tornar a veure el seu fill.
Acabada l’escena vaig sentir al pare cridar – Carla vine, ràpid!-. En aquell moment se’m va parar el cor. Només sentia les pulsacions del meu cor. No sabia com reaccionaria però l’havia de veure. –PAPAA! - . Plorant i saltant es va dirigir a mi amb un somriure impressionant i jo sense paraules li vaig dir – Carla et juro que no tornarà a passar res semblant, t’ho prometo!-. Abans d’acabar la frase la meva nena ja m’estava abraçant amb la força que hi ha entre la filla i el pare després de 9 anys. S’eixugava les llàgrimes mentre es recollia el cabell. Se’m va tornar a parar el temps. La vida m’avia canviat totalment. Gràcies Nadal per regalar-me la vida.