A començaments de desembre, com cada any, vaig anar a esquiar amb la meva família. Ens ho estàvem passant d’allò més bé i no sé com ni de quina manera, em vaig allunyar i em vaig quedar sol. Vaig seguir caminant pel bosc intentant retrobar-los però, després d’un parell d’hores, tot em semblava igual: arbres i més arbres, neu i més neu. Sentia molt de fred i començava a fer-se fosc. Vaig continuar caminant amb l’esperança de trobar algú que em pogués ajudar.
Quan tot era fosc vaig veure una llum al fons i vaig córrer cap a ella. Quan ja era suficientment a prop em vaig adonar que era un gran forat a un tronc d’un arbre. Em vaig abocar a aquell forat per veure l’origen d’aquella lluentor i, no sé com, vaig caure a dins. En pocs segons vaig ensopegar amb el terra d’una estranya cova. Quan em vaig refer una mica vaig continuar caminant en direcció a la llum tot i que tenia una mica de por perquè no sabia ben bé on era.
Llavors vaig arribar allà. Era un petit racó amb un llit, una taula, una cadira i un bagul il·luminats per un petit fanalet. Al principi no vaig veure ningú fins que vaig veure que un estrany ésser es movia. El vaig mirar estranyat perquè maig havia vist res semblant. No li vaig dir res pensant que podia ser perillós però ell em va veure i em va dir:
-Qui ets i què fas aquí? –va dir el petit ésser molt emprenyat.
-M’he perdut – vaig contestar amb veu tremolosa.
-No hauries d’estar aquí, no hauries de saber que existeixo –va dir ell.
-Però, què ets exactament? –vaig preguntar jo encuriosit.
-Si em promets que no explicaràs res que tingui a veure amb mi, t’ajudaré a tornar a casa, ja que el camí pot ser perillós si vas sol. –va dir amb to més relaxat.
-T’ho prometo –vaig respondre.
Llavors em va explicar la seva història: era un follet, el Follet del Nadal i la seva missió era transmetre tots els valors positius d’aquella festivitat i fer que tots els paisatges estiguessin a punt, amb neu, llums de colors i pessebres per tot arreu. Però havia d’estar amagat perquè ningú el veiés i ningú el pogués capturar. Hi havia una amenaça que era pitjor que la dels éssers humans: el Follet de la foscor. Era un follet que tenia per missió fer que el Nadal fos negre i trist. Per això volia acabar amb l’existència del follet del Nadal perquè així el mal s’estengués per tot el món i el Nadal desaparegués.
Aleshores vaig comprendre que si m’ajudava a tornar a casa estaria en perill, però era la meva única opció, per tant l’hauria de protegir com si fos un tresor.
Em va deixar una manta i vaig dormir-me només cobrir-me amb ella.
Al dia següent, vam posar tot a punt per realitzar el nostre viatge cap al poble on estava la meva casa de vacances. Vam mirar un mapa de la zona que el follet tenia en el seu gran bagul. Érem a uns dos quilometres i mig del poble, a la muntanya de Puig Nevat on tenia el follet el seu cau.
Vam començar a caminar, i quan portàvem una estona, vam sentir una veu que deia:
-No passareu pel meu camí, no us atrevireu a continuar per aquí si voleu continuar vius.
-Qui ets?-vaig dir.
-Qui sinó, l’ogre de gel, rei del Turó del Fred congelant -va exclamar amb la seva potent veu.
-Deixa’ns passar si us plau- va dir el follet.
-Per què ho hauria de fer?
-Per què vull tornar a casa- vaig dir amb to trist.
-Aquest no és cap motiu vàlid, a no ser que em paguis amb algun obsequi.
Vaig remenar a la meva motxilla i vaig trobar unes galetes que m’havia fet la iaia. I, encara que em sabia greu se les vaig donar al gran ogre.
-M’has convençut, et deixo passar, a tu i al teu petit amic.
-Moltes gràcies!- vam dir el follet del Nadal i jo alhora.
Vam continuar i després d’una hora i dos quarts vam arribar a casa. Els meus pares es van posar molt contents per veure’m i després de la rebuda, discretament em vaig acomiadar del follet:
-Moltíssimes gràcies et dec una-vaig dir.
-Mentre no diguis res sobre la nostra petita aventura...-em va respondre.
-Tu tranquil, serè una tomba-i el vaig abraçar amb compte de no aixafar-lo.
Van passar els dies, i s’acostava el Nadal. Però un dia abans de la nit de Nadal, tota la neu es va desfer, els llums de Nadal es van espatllar, els pessebres van desaparèixer, i amb ells, la felicitat dels habitants del poble. Jo era l’únic que sabia el motiu i tenia nom: el Follet de la foscor.
Em vaig dirigir al bosc, però aquest cop més preparat.
Vaig arribar al cau del meu amic, però no hi era allà. Llavors vaig recordar una cosa que em va dir el Follet del Nadal, indicant un punt del mapa: “Hi ha una cova a la Vall Blanca on tot està ple d’éssers malignes governats pel Follet de la foscor, allà s’amaguen fins que tenen la oportunitat de sortir per escapar els valors negatius que no ha de tenir el nadal”.
Vaig tornar al poble, i vaig agafar un bus cap a un llogaret molt proper a la Vall Blanca i a la cova del maligne follet.
Vaig baixar del bus i vaig dirigir-me a la cova.
Quan era a prop, vaig veure tres ninots de neu que es movien i vigilaven l’entrada de la cova. Eren el Ninot de l’egoisme, el Ninot de l’avarícia i el Ninot de l’odi. Per sort portava una cosa amb la que no contaven: un paquet de sal.
Em vaig preparar i em vaig precipitar contra ells tirant grapats de sal contra ells. Quan es van adonar, ja s’havien fos per complet.
Llavors vaig entrar a la cova.
Era gairebé negra, molt estreta i molt, molt freda. Vaig encendre la meva llanterna i vaig il·luminar al meu voltant. De sobte vaig sentir un crit d’auxili amb una veu que em resultava familiar, la veu del meu bon amic follet del Nadal. Vaig seguir la seva veu i vaig poder observar com l’espantós Follet de la foscor es preparava per acabar amb el meu amic. Ho vaig evitar llançant-li una pedra a la cama. Es va parar en sec i es va girar cap a mi. Aleshores em vaig dirigir a ell:
-Si us plau, allibera al meu amic. Ell fa que tots ens reunim amb la família, estiguem feliços, ens estimem i ens abracem amb totes les ganes del món, i sobretot que puguem celebrar la meravellosa festivitat del Nadal. Ell fa que per uns dies els nostres problemes desapareguin. Si us plau, fes tornar el Nadal a les nostres vides.
El follet de la foscor, commogut, va començar a brillar com un estel i va deixar anar un espurna de llum tant daurada com l’or pur. Llavors es va transformar en una petita llum, que va significar el fi de la maltat en aquella regió.
Vaig alliberar el meu amic i vam tornar a casa. La nit següent va ser màgica, i el follet va tornar al seu cau per mantenir-se amagat fins al pròxim desembre. Aquell any, vaig sentir l’esperit del Nadal més que mai i per això l’he mantingut fins ara i per sempre.