Fa dues setmanes que estic apagat i tancat dins d'una caixa, exigeixo els meus drets! Si, és veritat, Nadal, Sant Esteve i Reis, és una època de recolliment, una època en que tot sembla possible, que aprofites per reunir-te en família, per veure aquella cosina tercera que viu a Ginebra, per donar de garrotades a un pobre tronc fins a fer-li sortir regals per on tu ja saps i per cruspir-te un pollastre com si res! I a nosaltres ningú ens dóna importància? Exigeixo un sindicat de llums de Nadal!
Intermitent
Ep! Què passa aquí? Ah, ja ho entenc m'acaben de comprar! Per fi, feia molt de temps que esperava aquest moment, ja fa cinc anys que estic a la fira de Santa Llúcia a la Plaça Vella, cinc anys que estic al fons de la caixa, i m'havien de posar amb els caganers, si és que ja et dic jo que cinc anys sense badar la boca al vent són molts anys! Cinc anys sense electricitat! Crec que ara que ja hem agafat una mica més de confiança i hos puc revelar un petit secret, jo abans no parlava català... Els caganers que són gent de confiança me'n van ensenyar, jo de fet no sóc ni català, només cal mirar-me al cul i veure que hi posa Made in China. Ara que ja ho sé tot de vosaltres i que vosaltres ja ho sabeu quasi tot de mi ja em podeu dir pel meu nom: #96676 o Intermitent, com volgueu.
Vaig sentir com pujàvem carrer Font Vella amunt, va obrir una porta i vam pujar a un ascensor i vam arribar a casa i una veu d'home va parlar: Ja sóc a casa!
Els nens l'esperaven amb il·lusió l'arribada del seu pare ja que portava les peces del pessebre noves i afortunadament les llums, és a dir, Jo.
Els nens van començar a obrir coses, i a treure'n el seu contingut, que si pastors, que si ovelles, que si caganers del Messi i un munt de coses més per a poder muntar un bon pessebre.
I nens oi que ja sabeu qui serà la cirereta del pastís? Doncs està molt clar, ningú ho endevina? Hos donaré una pista, és groc i d'en tant en tant canvia de ritme i fa llumetes... Res ni cas els nens estaven entusiasmats pel que era la veritable figura important del pessebre, el maleït caganer del Messi, total que em va tocar compartir una gèlida nit de pati interior amb un amb un dels grans invasors de la nostra cultura, un d'aquells Pares Noel veterans del Nadal agafat a una escala i penjat del balcó (que per cert, compartia el meu origen asiàtic, la diferència era que jo havia estat venut a la fira de Santa Llúcia i ell al bazar de la rambla).
Per fi va arribar el dia que vaig tenir bona sort i van decidir il·luminar el pessebre, així va ser com vaig presidir tot el saló de la casa, almenys era millor que passar fred al costat d'un Pare Noel asiàtic fals amb moltes patologies psiquiàtriques greus. Va arribar el dia de Nadal i tota la família es reunir en aquella casa per xerrar, explicar-se batalletes de temps passats però sobretot per endrapar de valent, no només el típic pollastrot gegant situat al bell mig de la taula sinó que també havien portat una gran olla plena de pilotes de car i galets, no ens descuidem tampoc dels polvorons, neules, neules de xocolata, neules de galeta primes, neules de xocolata primes, torrons de Xixona, xocolata negra, xocolata blanca, xocolata amb llet, crema cremada, de licor... És veritat els catalans tenen tendència natural a posar-se les botes durant les seves festivitats: La coca de sant Joan, la Mona de Pasqua, els Panellets de Tots Sants... De moment a mi no em falten electrons, així que ja m'està bé que mengin tot el que vulguin, però almenys que deixin les sobres al gos que té una brillantor als ulls que fa denotar que té gana.
Un sopar molt entretingut, els convidats van anar marxant desitjant-se bones festes i jo em vaig quedar picant l'ullet fins a l'infinit, observant la llums de les estrelles a través del finestral, potser era hora que em desendollessin i que pogués dormir d'una vegada no? Doncs no, es veu que per Nadal la crisis no es nota...
Em vaig llevar sobresaltat, anit no hi havia pas aquest tronc gegant pintat al mig del saló! Ah esclar, es tractava del tió, aquella bestiola enorme que has d'alimentar amb el teu menjar, l'has de tapar amb la teva manta i per acabat li dones de bastonades per que cagui regals! I pobre de tu que l'alimentis única i exclusivament d'arròs bullit perquè no vulguis saber llavors els regals que et cagarà, en fi que durant els pròxims dies tindrem un nou intrús a casa.
Els següents dies van transcórrer amb aparent normalitat, excepte el 28 de novembre, el conegut dia dels sants innocents que ens vam despertar amb sorolls i crits de la canalla que enganxava a tort i dret les típiques llufes per tota la casa, a per cert, avui m'he assabentat que el patge Xiu-Xiu a tornat avui mateix de l'orient per recollir les cartes dels més menuts i entregar-li personalment al rei Gaspart, si no fos perquè sóc de plàstic i estic endollat això no m'ho perdria mai!
La veritat és que em sento orgullós de ser terrassenc, bé sí també sóc asiàtic però em sento terrassenc, sobretot per tenir una tradició tant arrelada i bonica com la del patge Xiu-Xiu, els nens esperen amb il·lusió la seva arribada, amb aquell carruatge tirat per cavalls i acompanyats per patges amb torxes, només cal veure els metres i metres que s'allarga la cua que es fa davant del Social per anar-lo a veure i a entregar-li la carta.
La cavalcada és un dels dies més bonics de l'any, és l'única oportunitat de veure els Reis Mags d'Orient en acció i jo tinc una vista privilegiada, ja que m'han posat al balcó perquè llueixi més, així doncs val més caure bé a un rei o encara et pot llançar un caramel indiscriminadament a 300 quilòmetres per hora i fer-te un primer regal al cap, els nens treien el cap pel balcó per veure els seus ídols (i no em refereixo al caganer del Messi), els Reis Mags d'Orient.
Els nens havien d'anar a dormir aviat, doncs els Reis no vindrien si no estesin profundament adormits, van deixar les sabates al costat del sofà i van anar corrent al llit nerviosos pel que passaria instants després d'aclucar els ulls, pel que sabia el fill més gran volia una bicicleta i un microscopi nou, mentre que el més petit volia “El Vaixell pirata de Playmobil”. A mitjanit tres figures van enfilar-se per la finestra, sens dubte eren els tres Reis, Melcior portava els regals del més petit, Gaspart portava els del més gran i Baltasar portava llaminadures i, per sort, ni un gram de carbó. Vaig estar una bona estona mirant els regals i em vaig adonar que el microscopi no hi era, quan de sobte, del no res, va sorgir el patge Xiu-Xiu amb un últim obsequi, un instant abans de marxar em va mirar fixament i, emulant un servidor, em va picar l'ullet i en la mil·lèsima part d'una centèsima de segon que tardo en canviar les llums ja no hi era.
L'endemà els nens van córrer cap als regals i els van desfer amb il·lusió, el pare i la mare ja desmuntaven el pessebre i també a mi, ja ho diuen, any nou vida nova, passaré aquest 2011 amb aquesta família, vaig ser fabricat a la Xina, em gastaré amb aquesta família i segurament, també em fondré en aquesta casa, la vida continua i encara queden molts Nadals per endavant, per riure, per picar l'ullet i per saludar a vells amics com en Xiu-Xiu.