Ha arribat l’hivern; les meves galtes gelades enganxades al vidre de la finestra, els sorolls dels flocs de neu que colpegen suaument la teulada. Un bon tros de neu cau esclatant al terra... L’aire bufa com si d’un xiulet es tractés i fa trontollar els arbres un per un.
Somric pensant que ja arriba el Nadal i que és aquella època en què la gent està contenta i en què molts somnis es fan realitat. Només de pensar que el dia cinc a la nit després d’anar a la Cavalcada amb els meus pares i la meva germana petita, la Martina, ens n’anirem a dormir ben d’hora per esperar l’endemà els esperats regals de Reis; m’omple de felicitat.
La Martina i jo sempre estem molt nerviosos pensant en quins ens trobarem al costat de l’arbre; la mare sempre ens diu que no poden ser tots, sinó aquells que ens fan més il·lusió i més desitgem, aquells que ens fan sortir pampallugues als ulls quan hi pensem. Jo em sé conformar per què per pocs que siguin sé que em faran molt feliç. També m’espero aquell tros de carbó merescut que cada any cau a casa els avis, que cada any noto que és més petit, i així ho seguirà sent per què com diuen els pares cada dia ajudo més i em porto millor!
M’agrada escoltar els cantaires amb les seves nadales que canto amb la Martina quan passegem pels carrers. M’agrada sentir dins meu aquella melodia de Nadal que acompanya a una plaça plena de gent passejant amagada darrera les seves gorres i bufandes. M’agrada sentir què diuen els nens i nenes com jo quan miren bocabadats el pessebre de la plaça de l’Ajuntament, aquells que diuen que és tan i tan bonic....
Però el que m’agrada més és anar cada tarda de dissabte amb el pare, la mare i la Martina, a aquella fira de Santa Llúcia per poder gaudir d’aquelles paradetes i comprar els últims petits detalls per acabar el nostre estimat arbre de Nadal i el pessebre que amb tanta il·lusió ens ajuda a fer l’avi Miquel.
Aquest any em toca a mi triar l’estrella per posar-la dalt del nostre arbre i junt amb la Martina, demanar un desig. Les toco totes i la que més m’agrada és una de purpurina que a mi em sembla la més bonica. La mare em diu que és l’estel
més maco que hi havia a la paradeta i un somriure d’orella a orella m’il·lumina la carona.
Sense adonar-me’n ja han passat els dies. Avui és dia 5 de gener, aquell dia que portava esperant des de fa molt de temps. Arribem tots quatre a la Rambla ja preparats per viure la Cavalcada...
Els crits de pares i nens en veure passar els tres Reis d’Orient m’omplen de felicitat i és tan gran que no puc estar-me quiet i començo a cridar igual que la gent que m’envolta... El pare em dóna un caramel que ha tirat el Rei Negre, el meu Rei! L’emoció no hi cap dins meu i m’abraço a la Martina ben fort notant que està tremolant igual que jo, que sent el mateix que jo.
Tanco els ulls ben fort i m’imagino una vegada més tot el que us he explicat... L’esperit del Nadal és tan fort que el tinc dins meu. El que sent la Martina , els pares,els avis i tota la gent que m’envolta m’ajuda a imaginar i a veure sense veure. Aquests sentiments tan grans, tan intensos són sens dubte el que m’omplen per dins i fan que els meus ulls puguin veure, encara que estiguin en la foscor.