“Ara ve Nadal, matarem un gall i a la tia Pepa n’hi donarem un tall!”, aquestes són les paraules d’una cançó que a casa meva cantàvem quan érem petits, quan ens reuníem els meus pares i les meves dues germanes per Nadal. M’havia vingut al cap la cançó i l’anava cantant mentre caminava pels carrers de Berlín, una ciutat buida derruïda i plena de cadàvers per cada racó per on passava. Em sentia sol, trist i el fred havia entrat al meu cos, fins el punt de no sentir ni els peus ni la punta del nas i les puntes dels dits. Continuava cantant la cançó i anava caminat sense cap direcció en concret, de repent vaig sentir un soroll molt fort i seguidament vaig obrir els ulls i vaig veure moltes lliteres i molts homes estirats i d’altres enraonant. No sabia on estava, i al cap d’una estona un dels homes, se’m va dirigir a mi -“ est-ce que tu parles le Français?” jo li vaig contestar que sí, i seguidament em va preguntar si sabia on era, li vaig contestar que no, i em va dir que em trobava en el camp de concentració de Mauthausen . Vaig sentir que els pèls dels braços se m’esborronaven i un fred intents m’entrava a totes les parts del meu cos, vaig sentir molta por i en un instant vaig veure a passar pel meu cap a tota la meva família, com si tingués la sensació de no poder veure-la mai més.
Jo era un “roig” un republicà que se’n va anar d’Espanya obligat per les circumstàncies, a Terrassa hi vaig deixar la meva dona i la meva filla de 8 mesos. Em vaig exiliar a França perquè la meva vida corria perill i hi vaig treballar com a periodista intentant enviar notícies de com anava la segona guerra mundial, i quan els alemanys van entrar a França me’n vaig anar a Alemanya i allà vaig malviure durant molts mesos, intentant passar desapercebut per la policia i menjant el que trobava pels carrers. Berlín aquells dies era n un infern, i finalment com ja he explicat vaig anar a parar al camp de concentració, després d’un bombardeig del qual jo en vaig sortir sense ferides, però la policia en va trobar inconscient i quan em van registrar se’n van adonar que era espanyol republicà.
A partir de llavors la meva vida va ser treballar, i la meva feina era realment trista, em dedicava a treure els cossos cremats dels forns de les persones majoritàriament jueves que mataven sense pietat.
Cada dia quan anava a dormir tenia malsons, no em podia treure del cap els milers d’homes i dones que feien cues pensant que s’anaven a dutxar, i el que feien era tirar gas i matar-los. Aleshores tots els cossos els portaven a un forns enormes i allí els cremàvem, recordo perfectament la pudor de carn cremada que es podia sentir, encara ara si tanco els ulls, sóc capaç de recordar-la.
La vida anava transcorrent sense novetats, fins que un dia se’m va acostar un dels guàrdies del camp i en un to d’inquisició em va preguntar : –“sprechen deutch?” , jo li vaig contestar que sí, i realment el parlava força bé, ja que els mesos que havia viscut a Alemanya havia intentat estudiar i practicar, i em defensava prou bé. Seguidament em va fer anar a una oficina i em va dir que a partir d’aquell moment treballaria a una impremta que hi havia fora del camp, ja que necessitaven gent amb un cert nivell cultural i els faltava una persona per a treballar. Per primera vegada en molt temps em vaig sentir feliç i la por i els malsons que tenia es van anar esvaint, em vaig tornar a sentir persona.
En el meu treball estava assegut i havia de comptabilitzar llibres i apuntar en una llista si n’arribava algun de nou, una feina realment fàcil. Al meu costat sempre hi havia un home anomenat Frank, que es passava el dia carretejant caixes amunt i avall, amb en Frank varem començar a tenir una certa amistat i teníem converses agradables en els moments lliures, a mi em preocupava molt el seu treball ja que era coix i li costava molt carregar les caixes. Un dia em vaig dirigir al meu cap i li vaig demanar si podia canviar la meva feina per la d’en Frank, li vaig explicar que per a mi no era cap problema portar pes i per a ell era molt difícil. Em va mirar fixament amb la cara molt seriosa, i després d’uns minuts em va fer un discurs, que venia a dir que m’ho permetia pel fet que una persona que no era alemanya es preocupés per una que n’era. A partir de llavors en Frank es va comportar amb mi com un germà, em portava menjar de casa seva, em portava roba, en fi, feia que la meva vida fos més fàcil i quan arribava al camp a la nit només pensava en que arribés l’endemà.
Van passar uns mesos i va arribar Nadal, tothom es preparava tan bé com podia per les festes, dins de les circumstàncies precàries amb les que es vivia en aquells moments. Jo només feia que pensar amb la meva família, amb la meva dona i la meva filla, com hauria crescut i quina cara tindria. Per Nadal sempre és una època en què et sents trist d’estar lluny dels teus i per altra banda quan pensava que havia de passar el dia de Nadal en un barracó del camp, em deprimia i sentia una forta enyorança del meu país i de la meva família.
El dia 24 de desembre al matí en Frank va arribar a la feina i em va venir a saludar i amb una cara somrient em va dir que tota la seva vida m’estaria agraït pel gest que jo havia tingut amb ell, i que volia convidar-me a passar el dia de Nadal a casa seva amb la seva família, que per ell seria un honor. A mi se’m va il·luminar la cara, el cor... li vaig dir que si, que acceptava la invitació i que estava molt content.
Va arribar el dia tan esperat i vaig anar a casa d’en Frank, vaig conèixer la seva esposa i els seus dos fills, varem menjar, riure varem obrir regals i vaig passar un dia dels mes feliços de la meva vida. Vaig sentir que estava amb la meva família i després de dinar assegut al costat de l’estufa vaig tancar els ulls i vaig enviar un missatge a la meva esposa i a la meva filla.
Estimada esposa, et trobo molt a faltar, però en Frank m’ha donat la possibilitat de sentir el calor de la família i m’he sentit prop vostre en un dia tan important com aquest, el que més desitjaria és que el proper Nadal el podem passar plegats, amb tu i la meva filleta. I vaig caure en un son profund i càlid, Va ser un bon dia de Nadal.