Benvolguts ciutadans de Terrassa, aquest any us faré enviar aquesta carta a totes les cases, amb un objectiu que jo demano:
“Sisplau respecteu-me, només us demano una mica de respecte”
Molts de vosaltres us quedareu pensatius però és que ja n’estic fart de cada any el mateix i sobretot aquest últim. Ara us explicaré el motiu d’aquesta indignació:
Com cada any el 20 de desembre començo el viatge cap a Terrassa per fer de patge del estimats Reis Mags, que també quin “trio calavera”, però ja en parlaré després. Resulta que ells m’envien el senyal que ja puc sortir pel meu correu electrònic xiuxiu@patgesensecamell.rei, i llavors jo agafo el meu cavall i cavalco fins arribar a... l’aeroport del Caire, a Egipte. Molta gent es pensa que venim amb camell o amb cavall els patges, però no, no tenim prou pressupost per comprar cavalls que aguantin tant, més que res perquè els Reis se’ls gasten en la seva feina: els regals pels infants que s’han portat bé. Doncs com anava dient vaig arribar a l’aeroport, i allà ja hem coneixen, vaig saludar l’Ahfir, l’Amphet i el guarda de seguretat nou, que per cert es bastant desagradable i ja els vaig enviar un SMS als reis dient que compressin dos quilos de carbó, que ja havia trobat un encàrrec.
A l’embarcar a l’avió, em vaig asseure a la mateixa fila de cada any, la de davant, i em poso a dormir dos horetes perquè sempre s’enredereixen molt. Quan em vaig despertar em vaig trobar una dona molt bonica que feia uns gestos estranys, era l’hostessa, i m’indicava totes les coses que podia fer si alguna cosa fallava de l’avió, jo em vaig començar a espantar, perquè no deia el que podíem fer si tot anava bé? És el més normal, no?
Un cop ja hem aterrat puc respirar tranquil, estic a... Nova York. Vosaltres penseu, la crisi mundial afecta a tothom, i quin bitllet creieu que vaig haver de comprar? El vol més barat amb transbord inclòs. Era el meu primer viatge a aquest país. Bastant estrany, el vaig trobar. Al sortir de l’aeroport perquè em quedaven quatre hores fins que no arribés el següent em van sobtar unes quantes coses. La primera és que la gent no parava a menjar a casa, ni tan sols als restaurants, portava una mena de pa amb moltes coses al mig i rodones pel carrer i se’ls veia estressats mentre menjaven. La segona són les presses de la multitud, per canviar de vorera amb prou feines havies fet dos passes que ja et barraven el pas. La tercera és que la gent comprava coses molt inútils, perdó per l’expressió. Vaig veure una nena que no parava de rondinar perquè li compressin una nina que parlava, i quan al final li compren, no ha arribat a casa que ja està renegant que no deia res i la tira a la brossa a la següent cantonada. Total no tenia piles, només calia posar-ne! I el pare com si res, això no és ètic. He buscat informació i em sembla que d’això en dieu consumisisme, ó comunsisme, potser, consumisme? Bé, en tot cas no està gens bé. Però en quart lloc i el que m’afecta més directament és un home, gras, amb barba i que a més vesteix de color vermell. Li diuen, bé, li dieu Pare Noel. A veure, jo no en tinc res en contra d’ell, però està traient la feina als meus col·leguis els Reis, i clar em sento ofès.
Després d’estar voltant per aquests món de Déu vaig tornar a l’aeroport per embarcar amb l’avió que em portaria, ara sí a Barcelona. Vaig anar a comprar el bitlets, i em van començar a fer preguntes, si la nacionalitat, carnet de identitat... i al final em van preguntar per esports, i jo li vaig dir que ja feia temps que no perquè m’havia fet mal al genoll intent col·locar la ferradura al cavall. Després em va rectificar, i em va dir que sí que tenia passaports i jo li vaig dir que no. No havia caigut que allà ja em coneixien i no calia això, però aquí sí. Total, que vam fer unes trucades a uns números inconfessables i em van deixar passar fins a... la següent “prova. En aquesta havia de passar per una mena de marc de porta i intentar que no pités. Ben bé no sabia com anava, però sempre em pitava i havia de tornar a passar però amb una peça menys de roba, no tenia gaire gràcia, però també li feia a altra gent, suposo que qui passés primer sense pitar guanyaria. Va guanyar ell, perquè a mi com que sempre ho feia em van portar en una sala estranya on em feien fotos de tot el cos. Em deien que aixequés els braços i obrís les cames, tot i que al principi em pensava que era perquè em fessin les fotos de guanyador no era així, ja que al final me’n vaig anar a l’avió sense cap fotografia. Llàstima, em sembla que havia sortit amb els ulls oberts.
Finalment arribo a Barcelona després de moltes hores de vol, i allà m’estaven esperant des de feia dos dies els meus ajudant de patge, que per condició seva no volen que digui que es diuen Capdecamell i Cuaderata.
Llavors arribo a Terrassa, amb prou temps com per parlar amb l’Alcalde Pere Navarro i em doni ràpidament el vist-i-plau a la precavalcada.
El dia 26 és el que compensa tot l’esforç i embolics que he tingut durant tots aquests dies. Veure com els nens em donen les cartes plenes d’il·lusió, la mà com a senyal d’amistat, esperança i solidaritat i també els xumets. Encara no sé perquè me’ls donen, però en tot cas els hi enviem als camells que els fan servir.
És la millor sensació que una persona vestida de blau pot tenir. Ho dic més que res, que els Barrufets i el Doraemon també van de blau i també se senten molt bé.
Doncs el que us venia a dir amb les meves aventures és que sisplau no perdeu aquestes tradicions tan boniques i especials per la societat de consumisme que us esteu tornant i estigueu amb família la nit de Nadal i de Reis perquè el col·lega Tió us cagui torró i els Reis us portin regals si us heu portat bé, perquè penseu que qui porta la carta a ells soc jo i veig ràpidament qui s’ha portat bé i qui no i els puc avisar als meus ajudants que els passin un mail amb “la llista dels del carbó”.
Així que nens i nenes, pares i mares, avis i àvies, Barrufets i Doraemons porteu-vos bé i tindreu un bon Nadal.