Estimat Xiu-Xiu,
No crec que sigui necessari que ens presentem, donat que cada any t’he escrit la carta. Sóc la nena que l’any passat et va demanar els patins roses de la talla 36. M’encanta patinar! Sempre que puc me’ls poso i no me’ls trec fins que la mare em renya per portar-los dins de casa.
Bé, com que ja han posat els llums pels carrers de la ciutat, m’he adonat que era el moment d’escriure’t. Aquest any, tinc la sensació que tot ha canviat. La Laia s’ha fet gran i ara ja té el doble d’anys que jo, 16. Abans, ella m’acompanyava el primer dissabte que la Fira de Santa Llúcia obria i compràvem aquella figureta que ens mancava per al pessebre. No t’imaginaràs el què ha passat: M’ha dit que no vol sortir de casa, que fa fred i que prefereix estar-se tranquil·la davant de l’ordinador. No sé qui és aquest tal Facebook, però em sembla que no ens portaríem massa bé ell i jo... El cas, és que em sembla que la Laia ja no s’adona de la importància del Nadal. La mare m’ha comentat que és normal, que s’ha fet gran... Però llavors perquè ella encara està tan il·lusionada? Abans, jugava amb mi quan arribava de l’escola i ara sempre em diu que té massa deures i que no té temps. Que no s’adona que al Nadal especialment hem d’estar tots junts?
És per tots aquests motius, que aquest any per Nadal vull una cosa que no té preu. A més a més, he sentit a dir al telenotícies que mira el pare després de sopar que no hi ha diners. Em sembla que es diu crisis...Com que m’he portat molt bé aquest any i no he fet entremaliades... No, no. Com que m’he portat bé aquest any... D’acord, em mereixo algun trosset de carbó perquè haig de confessar que el gerro que es va trencar a casa l’àvia va estar culpa meva... Tu ho veus tot, així que ja saps de quin gerro et parlo, aquell que va portar el pare d’Itàlia i que és de ceràmica blanca... Però va estar sense voler i ja li vaig demanar perdó a l’avi. Així doncs, com que no m’he portat malament i ja tinc 8 anys, no vull demanar-te la nina que fa pipí, ni la bicicleta que porta aquella nena rossa de l’anunci. Aquest any, després d’estar-hi pensant molt, vull que omplis d’esperit nadalenc a la Laia.
Entenc que també tingui altres coses a fer, però et vull demanar que també tingui una mica de temps per mi i m’acompanyi a comprar la figureta que ens falta; la de la pastora amb la mel. Vull que vingui a la Cavalcada amb nosaltres i que després del dinar de Nadal es quedi a cagar el Tió, que aquest any li estic donant molt menjar!
Ja veus doncs, el que demano tampoc és tan difícil... I aquest any només demanaré això, perquè m’he adonat que ja tinc aquell joc de cartes que vaig veure al catàleg... Em sembla que ho tinc tot. Estic una mica preocupada perquè no sé què demanaré l’any que ve! On guarda la mare tots aquells regals que li han fet? Jo ja no sé on guardar les coses! És veritat que ella m’explica que abans, només es portava una cosa... Potser per això la gent estava tan feliç quan venia el Nadal, perquè era l’únic dia que tenien un regal així perquè sí. És clar, no es dóna importància al que aconseguim sense esforços... perquè si demanem moltes joguines noves, al principi els hi fem molt cas però al final sempre acabem sense saber amb quina jugar i ens avorrim. Potser serà que la veritable felicitat es troba en les coses de cada dia, en els detalls més petits. És per això que jo demano aquest regal. Confio amb tu Xiu-Xiu!
Fins l’any que ve!