En Xavier va xutar tan fort que la pilota va volar i volar i va acabar caient en un avet molt gran i robust decorat amb cintes blanques i unes boles vermelles com pomes amb un estel platejat que brillava a dalt de la capçada. Els nois van intentar tirar la pilota de l’arbre de qualsevol forma però no queia, van estar esperant força estona a veure si amb una bafarada d’aire queia però no va ser així, i es van rendir. Com que no podien seguir el partit de futbol van decidir anar-se’n però quan estaven a punt de marxar cap a casa una veu va dir:
-Un dia jo també vaig ser petit com vosaltres.
-Qui ha parlat? –es preguntaven els nois amb incertesa, d’on sortia aquella veu tan greu que acabaven de sentir?
-Però d’això ja en fa molts anys... –va continuar la veu- perquè ara sóc un arbre gran i fort, el més vell del poble –Era l’arbre qui parlava!!! No podia ser, era increïble!!! La misteriosa veu sortia d’aquell avet tan elegant!!! -escolteu, si feu una rotllana al meu voltant us explicaré la meva història
I els nens es van asseure fent una rotllana al voltant seu, disposats a escoltar aquella història.
-Vaig néixer al Pirineu, al cim de les muntanyes, on tot és de color blanc, cada any, a principis de desembre els llenyataires ens venien a visitar amb les destrals. Venien amb la intenció de transformar-nos en arbres de Nadal, arbres de Nadal!!! El somni de qualsevol avet. No penseu que aquells homes triaven qualsevol arbre, no, no, ells volien l’arbre perfecte, un arbre robust, frondós. No cal dir que jo, des de ben petit desitjava ser un dels escollits, somiava arribar a casa d’una família i que em vestissin amb cintes de colors, que m’omplissin els braços de llums i espelmes, i els peus amb mil regals. “Aquest és massa petit i esquifit per ser un bon arbre de Nadal” –em deien els llenyataires mentre s’emportaven els meus germans o els meus amics.
El dia del meu 5è aniversari, quan ja havia perdut totes les esperances de convertir-me en un arbre de Nadal, vaig veure un cotxe que pujava amb molt d’esforç per la carretera de la muntanya, va aturar-se molt a prop d’on era jo i de dins en van sortir un senyor i dues nenes bessones. Quan vaig veure la destral que aquell senyor duia a les mans, vaig suposar que buscaven un arbre de Nadal. Vaig reaccionar de pressa i fent un gran esforç vaig posar el tronc tan rígid com vaig poder i vaig estirar les branques fins que es van quedar totes les fulles de punxa, volia ser el més atractiu. “Aquest, pare!!! Volem aquest!!!” –van dir les bessones al veure’m.
Encara no sé per què aquelles nenes es van enamorar de mi, em feia la sensació que somiava.
“A veure aquest avet que voleu -va dir el pare mentre em tocava el tronc i les branques –Hmm... sembla fort, si senyor, però no és cap roure, millor, així serà més fàcil de traslladar, sí, te prou branques, encara que no és un dels més frondosos que he vist, però millor, a casa no hi ha molt espai, no és alt però tampoc és baix. Sí, crec que té la mida justa, nenes, ja tenim arbre de Nadal”.
Van agafar-me amb molta delicadesa i em van lligar sobre la baca del cotxe, poc després, el vehicle baixava carretera avall mentre veia com els meus companys s’anaven fent petits i més petits, fins que els vaig perdre de vista definitivament. Era el moment més feliç de la meva vida, m’havien convertit en un arbre de Nadal!!!
Quan vam arribar a casa, la família no va perdre el temps i en un tres i no res em van vestir amb unes cintes blanques i unes boles vermelles com pomes, i de barret, em van posar un estel platejat preciós. Vaig sentir-me tan orgullós que vaig desitjar que els meus companys veiessin el goig que feia.
Uns dies abans de Nadal, tots quatre van posar-me els regals als meus peus, hi havia capses grosses i petites, quadrades i rodones, embolicades amb uns papers maquíssims i guarnides amb un llaç. Va ser una experiència meravellosa compartir aquell moment amb la família, viure amb ells la màgia de la nit de Nadal, van ser unes festes molt felices però un cop es van acabar, les nenes van haver de tornar a l’escola i, el senyor Ramon va plantejar-se molt seriosament el meu futur.
“Què en farem amb l’avet ara, és un avet mort, i d’un avet mort no en podem fer res més que llenya.”
Mort? Jo no era pas mort, jo encara era viu, que no ho veien? Que la saba encara em circulava pel tronc, i que les meves fulles encara eren verdes, com podia demostrar que encara era viu? En aquell moment vaig saber que tenia les hores comptades.
Per la tarda, abans que les nenes arribessin a casa, en Ramon va venir amb una destral. Vaig començar a moure les fulles frenèticament.
“Òndia!!! Però si aquest avet encara és viu!!!” –va dir el senyor Ramon en veure’m tremolar d’aquella manera.
No van dubtar gens, el senyor Ramon em va portar fins el jardí. Va fer un forat ben gros a terra i em va plantar a corre-cuita, després el senyor Ramon va agafar una regadora i em va dutxar tant que em vaig quedar nou.
Ha passat molt de temps des d’aquell dia però el senyor Ramon em segueix decorant amb les mateixes cintes blanques, les boles llampegants i damunt del cap l’estel brillant, deixant-me preparat per a les bessones, els gendres, els tiets... per a tota la família!!!
I així he passat de ser l’avet més petit del poble a ser el més vell.
Espereu, no marxeu!!! Li he demanat al vent que m’ajudi a tornar-vos la pilota.
-Gràcies!!! –van dir els nens a l’uníson mentre corrien cap a casa per refugiar-se de la neu.
-Però espereu! –va dir l’avet -no oblideu aquesta història i demaneu-li als vostres pares que no llencin els avets de Nadal, replanteu-los!!! Que segur que hi ha una vida a dins de cada arbre.