‘’Estimats Reis, la veritat és que no sé per on començar... Fa dies que estic pensant què demanar-vos, què escriure en aquella carta de Reis de cada any que la mare i el pare sempre em demanen... Sí, altres anys, no em pregunteu perquè, però ho tenia més clar, però ara estic colapsada. No sé què em passa, el que sé és que això no m’agrada. M’agradaria que aquest any fos com cada any, anar-me’n a dormir d’hora amb el meu germà al llit dels pares, esperant a que sigui l’endemà per anar corrents pel passadís estret i llarg fins arribar al menjador. M’agrada veure els sofàs amb els regals, l’arbre i el pessebre de fons i el somriure del pare la mare i el meu germà. Aquella alegria per obrir els regals que he demanat amb il·lusió, per veure si m’heu portat el que us vaig escriure a la meva carta. Fins i tot m’agrada veure el petit tros de carbó que sempre cau a casa els avis. Però aquest any tinc la sensació que no és el mateix... Tinc un full en blanc al davant, bé, tenia, aquest full era per escriure la meva carta de Reis, però no puc escriure res!! Si que tinc regals pensats però cap d’ells és aquell regal desitjat des de fa temps, aquell regal que em pugui treure un somriure d’orella a orella, d’aquells que no hi caben a la cara!
Ara estic estirada al llit pensant, ha passat ja una setmana, una setmana que m’he parat a cada aparador per mirar alguna cosa, però res. Què podria ser... unes sabates noves? Una samarreta d’aquella marca que m’agrada? Un abric? No, no i no! Cap m’agrada o més ben dit, cap em convenç. Pregunto als amics què demanen, ells tenen els regals tots pensats, escrits i repensats. La cosa ja m’està preocupant! Què és el que em passa?
I una tarda de dissabte... Sí Reis sí!! Una tarda de dissabte vaig a passejar amb ma mare pels carrers de la ciutat. M’agrada el Nadal per la simple raó de veure la gent passejar, als nens ben tapats amb aquelles gorretes i les bufandes que només els deixa veure dos ullets plens de sorpresa i il·lusió. M’agrada recórrer els carrers il·luminats amb els llums nadalencs tan macos, aquest any de color blau! Ja arribem cap a la Plaça Vella on hi ha la fira de Santa Llúcia. Abans, passo per davant de l’Ajuntament i em paro a mirar el pessebre de Nadal, que aquest any sí que m’agrada!! I mentre camino m’adono que sempre he tingut un regal per mi, que m’ha fet feliç. Jo sóc feliç! Caminant pels carrers m’adono que els petits records de Reis passats i de les il·lusions viscudes de petita amb els meus, és el millor dels regals. Com m’agradaria que tothom pogués tenir aquests records. Ara ja sé quin és el meu regal de Nadal!
Estimats Reis Mags... aquest any no vull que em porteu ni una joguina, ni roba, ni sabates... no! Aquest any vull que porteu la meva joguina, aquella joguina que tinc per casa, una joguina que li tinc molt de carinyo però desgraciadament ara ja no hi jugo i que només em serveix de decoració. Però cada vegada que la miro em vénen aquells petits detalls de quan era petita, aquells records nadalencs... però m’he adonat que aquella joguina ha significat molt per a mi i que m’ha donat i em dóna els millors records que ja els tinc guardats. Vull que aquesta joguina no em faci feliç només a mi, sinó a gent que per desgràcia no pot tenir-la, ni aquesta, ni cap. Aquella persona que no gaudeix d’un bon record del Nadal, com sap després quin és l’Esperit de Nadal del què tant parlem? Sí, està decidit, vull que li porteu aquesta joguina, a un nen que mai podrà tenir una joguina. Vull que el dia de Reis aquest nen i tothom que l’envolta s’endugui un bon record, i que li perduri per sempre, com em perdura a mi el meu. Que siguem dues persones que poguem tenir el dia de Reis aquest somriure d’orella a orella per una petita cosa però a la vegada tan gran.