Increïble, no m’ho puc creure, però què és això que estic movent? No pot ser, i això altre? Ai! Quines pessigolles, per amunt i avall. O no, què passa? Verge santa, m’acaben de posar una cosa que fa que pugui veure en color, i a més a més veig que tinc unes coses que es mouen i puc fer patades. Segur que són les meves cames. Què? Espera rebobina, si tinc cames, peus, braços, mans, nas, boca, puc pensar, i ulls això vols dir que ja m’han acabat de construir aquelles elfs. És a dir, que ja sóc un ninot. Fascinant, d’un dia per l’altre ja m’han elaborat i m’han cosit uns pantalons de color marró i una armilla de color blanc i sembla de pèl d’ovella, també mans, m’han posat a les mans un bastó que no el puc deixar anar per cap de les circumstàncies, és com si me l’haguessin enganxat amb cola, i sense dubtes m’han cosit una boina grisa i també una petita bossa, que no es pot obrir. No ho entenc, de veritat. Ostres, ara sí que no sé què està passant, de cop i volta hi ha una màquina que va a una velocitat increïble i pum! Ai...! quin mal, on estic, què està passant? He anat a parar a un lloc on s’està a les fosques, però un moment no em puc moure hi ha una cosa que no em deixa sortir, si us plau ajuda.
- Silenci!
- Què? Qui parla?
- He dit silenci, que no veus que el meu fill està dormint.
- Ostres, senyora disculpi les molèsties, pensava que estava sol. Una pregunta on som?-Diu el ninot.
- Disculpes acceptades. Som dins d’una bossa de plàstic hermètica perquè no entri la pols i ens han posat dins d’una capsa a li fi que no ens fem malbé. I no et posis nerviós d’aquí poquet ja arribem.
- D’acord, d’acord. És que ja no puc més, no puc respirar.
- Apa dorm una estona pastor. –Diu la senyora.
- Què, qui, com, pastor m’ha dit?.
- Si, vostè és un pastor que pastura ovelles. Que no ho sabia?
- Rediantre, no tenia ni idea perquè m’havien creat. Doncs gràcies per la informació, sempre és bo saber qui ets per tenir un bon futur. No es preocupi que ja vaig a dormir. Bona nit.
- Bona nit noiet.
Au, ja hi tornem un altre cop amb el mateix capsa amunt capsa a baix. Que no es donen compte que qui porta la caixa m’està fent mal. És que ja no ser com dir-ho.
- Tranquil, no t’has de posar així.-Diu la senyora.
- Em fa molta ràbia que em despertin quan estic dormint. Ostres, disculpi’m però com es diu vostè?
- Jo em dic, Maria i el meu marit està dormit, es diu Josep.
- Un plaer conèixe’ls.
- Mira ja em arribat. Ara sobretot no et posis nerviós, m’ho promets?
- Igualment, no em posaré nerviós ho prometo.
- Adéu pastor, fins un altre.
- Que ja no ens veurem més?
- No, ho sento. Adéu que et vagi perfecte tot.
- Jo dic el mateix, que sigueu molt feliços. Adéu, a reveure.
Realment no sé ben bé que està passant, però el que si que tinc ben clar gràcies a aquesta bona família, és qui sóc jo. Si, sóc un pastor, però no un pastor d’aquells de mentida, no, un dels més bons que es pot trobar en aquest moment que pastura ovelles de bona qualitat, això sóc jo, un pastor. Com és habitual, durant el meu trajecte he estat tota l’estona amunt a vall, de dreta a esquerra. I ara torna a passar el mateix, però amb una diferència la caixa s’ha obert. Oh no, no puc obrir els ulls, una llum m’ha enlluernat i no em deixa veure amb nitidesa allò que m’interessa veure. Una mà gegant bé cap a mi, i se m’emporta no sé a on. M’ha tret la bossa transparent, i per fi podia respirar. Ha agafat un drap i m’ha començat a netejar tot el cos i de cop i volta m’ha deixat allà palplantat sobre una taula amb més ninots com jo. Era de nit i feia molt fred, al carrer podia observar una gran multitud de gent mirar a les altres taules i molt ben abrigat, la veritat no tinc n’idea perquè la gent està tan contenta i tan meravellada. El que sí que tinc jo ben clar, és que m’estic pelant de fred i les galtes ja s’estan començant a posar rosades. Fen una mirada a tot el que m’envolta, he pogut descobrir que estic en una paradeta de la fira de Santa Llúcia de Terrassa. Carai tu un senyor m’acaba d’embolicar amb un paper i m’ha posat dins una bossa i li ha donat a un nen petit. No tinc ni la remota idea on em portarà. Després d’un trajecte molt mogut, he anat a parar a una casa crec jo d’una família molt moderna, sí, ho tinc ben clar. El nen només arribar a casa em va desembolicar i es va posar a jugar amb mi que si em tirava una llufa, de cop i volta va marxar corrents i em va deixar allà sol. Però en un tres i no res ja estava a qui. A la seva mà portava un grapat d’ovelles, sí ovelles, no sé ben bé què volia fer amb elles però em vaig limitar a mirar a veure què feia. A l’altra punta del menjador hi havia el seu pare, que a sobre d’un moble estava muntant una cosa estranya, va posar unes figuretes, va construir un pont amb un riu, entre altres coses. Ràpidament el nen em va agafar i em va posar en un cantó d’aquell moble amb molsa, crec que era.
Ara sí, està totalment desconcertat amb tot. Però de cop i volta sento a una senyora que em crida.
- Pastor, sóc jo!
- Si, qui em crida? Ostres Maria, ens hem tornat a veure, com estàs tu i la teva família?
- Molt bé la veritat, ostres tu quina panxa més gran que tens ja no?
- Si la veritat és que estic embarassada, però no sé com.
- Que fort no? Una cosa Verga Maria, que pinto jo aquí, no sóc un pastor, què faig en aquest poble de mentida?
- Ai pastor ai, no ho entens? Tu ets el pastor del pessebre de Nadal, i el dia que el meu fill neixi m’hauràs de portar alguna ofrena.
- A està bé això, doncs gràcies per tot vaig a dormir. Adéu.
- Adéu.
Desprès d’un dia tan estressant, he decidit anar a dormir i demà ja serà un altre dia. Pel que es veu vaig estar dormint durant molt de temps que resulta fins i tot que va arribar el dia en què al meu voltant no hi havia ningú, era increïble. No podia ser, el Nadal se’m va passar volant i la Verge Maria ja havia tingut el seu fill, ràpidament la vaig anar a veure i li vaig porta set ovelles. En el moment que anava caminant i vaig travessar el pont no entenc el que va passar però de cop i volta una força sobrenatural em va tocar i va tenir tanta força que vaig anar a parar al terra i em vaig trencar en mil trossets. No m’ho podia creure el meu Nadal ja s’havia acabat i ja no en podria tornar a viure un altre, perquè la meva vida ja s’havia acabat completament. El que em va fer més pena, va ser no poder donar-li la meva ofrena a Maria i conèixer el seu fill. Adéu família.