Abrigats fins les orelles per protegir-nos del fred de la vesprada, vam sortir de casa amb els pares i el meu germà per anar a rebre als Reis Mags d’Orient. Enmig de la munió de gent, anàvem fent-nos un forat per situar-nos a primera fila a la Rambla. Nervis, emoció, cors que bategaven fort i ulls que brillaven a la cara de la gent, sobretot dels nens i nenes, anunciaven que la màgica Nit de Reis havia començat.
Trompetes i tambors, enfilant Rambla amunt, anaven anunciant l’arribada de Ses Majestats. Ja podia veure al Xiu-Xiu, atrafegat posant dins el seu cistell les cartes amb els desitjos d’aquells nens i nenes que estiraven el seu braç per arribar-hi, enfilats a les espatlles del seu pare.
La comitiva del Rei Melcior anava desfilant quan de sobte, vaig veure que damunt de la seva carrossa enlloc d’haver-hi el Rei Blanc hi havia el Rei Negre, en Baltasar, amb una llarga barba blanca, tirant caramels a banda i banda amb tota la seva força. Quina cosa més estranya…
Tocava el torn a la comitiva del Rei Gaspar. No m’ho podia creure, damunt la seva carrossa hi anava enfilat el Rei Blanc amb uns cabells rinxolats ben rossos! Què carai estava passant?
I, com ja us deureu imaginar, tancant la comitiva hi anava el meu estimat Rei Gaspar, però en lloc de lluir la seva melena rossa, tenia tots els cabells blancs.
Quin caos! Els tres Reis desfilant en aquell desordre i transformats els uns en els altres. Ai, la mare, quin enrenou. Ara sí que el cor m’anava a cent per hora.
Vaig mirar als pares intentant buscar una resposta a tot aquell misteri, però els pares, com sempre, van voler restar-li importància a tot allò que havíem presenciat perquè jo i el meu germà no estiguéssim preocupats. Ja sabeu que els Reis són màgics, deurien tenir ganes de jugar i despistar a tots els nens i nenes, ens van dir.
Mentre tornàvem cap a casa tot menjant algun dels molts caramels amb els que havíem omplert la bossa que portàvem, no parava de donar-hi voltes i fins i tot, vaig començar a riure. Si era un joc, em semblava prou divertit.
Vam sopar ben de pressa per anar a dormir ben aviat, però abans vam deixar aigua pels camells al balcó i una petita taula perquè aquells Reis esbojarrats fessin el ressopó i agafessin forces per acabar de repartir els regals per totes les cases de la ciutat. Quins nervis, tot esperant que fos el dia de Reis per poder veure si m’havien deixat algun regal.
Un raig de sol entrava pels foradets de la persiana. Visca! Vaig aixecar-me del llit d’una revolada, vaig cridar al meu germà i vam córrer cap a despertar als pares.
El camí de caramels des de l’habitació a la porta del menjador ens indicava que els Reis ja havien estat a casa. A la una, a les dues i a les tres!! Oh! A sota de l’arbre de Nadal hi havia un munt de paquets: mama, Roc, Pau, papa, iaia Maria…, s’havien recordat de tots!!
Vaig obrir el primer paquet que deia Pau i… no podia ser!! M’havien portat el robot de cuina que feia tant de temps que la mare volia per fer-nos unes bones receptes. Ai, mare, què en faria jo d’un robot de cuina? M’agrada prou cuinar, però no veia en què semblava aquell robot a la bicicleta que els havia demanat.
Potser havia estat una confusió puntual, però… del paquet del pare en va sortir aquell collaret que tanta il·lusió li feia a la iaia Maria per anar a ballar ben presumida al Casal; del paquet del meu germà Roc unes sabatilles del quaranta dos….
Quin desgavell. Era un autèntic joc dels disbarats. No enteníem res, però ens divertíem i no podíem parar de riure mirant les cares que fèiem uns i altres .
De sobte, el so del despertador, va aturar les riallades, mentre en Roc s’enfilava a la meva llitera cridant: desperta dormilega, que han vingut els Reis Mags.
Vaig refregar-me els ulls i em vaig adonar que aquella esbojarrada història havia estat tan sols el somni d’una nit de Reis.
Vaig explicar-ho als pares i a en Roc i, ara, fora de somnis, no podíem parar de riure. Aquest va ser el nostre primer gran regal de Reis d’aquell any: el riure, la millor medecina per ser feliç!