VERSIONS. LA MATEIXA CANÇÓ, AMB DIFERENTS ARRANJAMENTS
En alguns àmbits de la música, com la clàssica, quan un compositor escriu una cançó sol definir amb gran detall com ha de sonar. Quan s'interpreti aquesta composició es mantindrà al màxim la idea i l’esperit inicial de l’obra i no es canviarà ni una nota del què està escrit a la partitura.
Però, fins i tot en aquest àmbit on la música està tan bé definida en la partitura es realitzen canvis en l'obra. Per exemple, s’adapta una partitura escrita per a orquestra simfònica amb la finalitat de ser tocada per un duo de violí i piano.
En l'àmbit del jazz les modificacions de la composició original no només són habituals, sinó que són la norma. Els motius que porten a modificar-la són múltiples i no són deguts només al caràcter d'improvisació que acompanya aquest estil. Potser la principal causa de l'existència de versions és el fet que, moltes vegades, no existeix partitura de la versió inicial o, si existeix, aquesta no és tan precisa com en la música clàssica. Als anys 20-40, en el moment en que un editor de partitures decidia publicar una cançó que s'havia popularitzat i en volia vendre còpies escrites, en feia ja una adaptació. Cada editor feia la seva i, sovint, no coincidia amb la dels altres. A més, cadascuna d'aquestes partitures només incloïa una petita part de la informació de la cançó que tocava la banda. Hi havia la melodia, la lletra (si era una cançó cantada) i l'acompanyament de piano. L'acompanyament podia incloure alguna contramelodia o línia de baix. Algunes partitures també tenien els acords per a la guitarra però poca cosa més. Al tocar-la els músics havien de complementar-ho decidint ells què hi faria cada instrument, creant la seva pròpia versió de la cançó.
Un altre dels motius de les modificacions és la necessitat d'acondicionar la peça a les característiques o estil musical del moment (donar-li swing, en el nostre cas), per atorgar-li una funcionalitat diferent (el fet d'adaptar-la per a ser ballada, per exemple), per tal que càpiga en la durada limitada d'un disc o, simplement, per diferenciar-se de com la toquen les altres bandes.
D'aquestes adaptacions en diem versions o arranjaments i l'encarregat de fer-les és l'arranjador. Ell determina com serà la peça i què hi fa cadascun dels músics en cada moment. L'arranjament pot estar escrit, es pot determinar en els assajos o, fins i tot, es pot anar decidint mentre es toca. Normalment, com més gran és el grup, més precís és l'arranjament. Sobre aquest arranjament hi pot (o hi sol) haver cert grau d'improvisació o canvis que es fan sobre la marxa, tant a partir d'ordres orals com a través de les indicacions que fa el líder de la banda.
En els grups que toquen per a balladors és molt habitual que hi hagi chorus improvisats. En aquest cas, el líder de la banda sol indicar qui farà el proper solo, quan durarà i què faran els altres instruments durant aquestes improvisacions. Ho pots veure en el següent vídeo:
Evidentment, cada nova versió de la peça conté els elements principals, els que permeten identificar la cançó. Estem parlant de la base harmònica (els acords que composen la peça) i la melodia. Hi ha recopilacions (antigament eren llibres, però actualment ja hi ha aplicacions) on es pot trobar l'estructura, amb els seus acords, de la majoria d'estàndards de jazz (pots consultar una explicació detallada de què és un estàndard a la pàgina que hem creat sobre aquest tema). Allà es defineix l'harmonia de cada frase i quina estructura segueixen les frases de la cançó (per exemple AABA o blues de 12 compassos).
Per tant, el que canvia són el nombre i l'ordre de les seccions i els elements no essencials (com la introducció, els interludis i el final). També sol canviar el tempo de la peça i els adornaments que fan els instruments o els acompanyaments. Això fa que una mateixa cançó, en ser interpretada per diferents bandes, pugui arribar a sonar força diferent. No cal dir que, en principi, els solos que contingui la cançó (on els músics encarregats de fer-los improvisen sobre la marxa allò que toquen) també seran diferents.
En el proper vídeo pots veure, si ho vols, tres versions de Jive at Five, un clàssic de la música swing (i un estàndard del jazz), enregistrada per primera vegada per Count Basie el 1939.
Si ho vols, en la següent pàgina, pots veure diferents exemples de versions de Rose Room. Podràs comprovar-hi com els arranjaments no només canvien l'estructura de la cançó, sinó també les característiques de la instrumentació i de la interpretació. També pots anar a la pàgina on parlem de què són els estàndards de jazz i quin és el seu origen.
Rose Room, exemple de versions d'una mateixa cançó.
Què són els estàndards de jazz i els clássics del swing?