Per gravar-lo i enviar-lo per correu electrònic en format MP2, MP3, MP4 (duració mínima 1'20")
ÉS ABSURD NEGAR la globalització: és imparable. I encara ho és més mirar de limitar-ne la part humana, la del dret de les persones a buscar-se la vida, quan no s’ha limitat la part inhumana, la lliure circulació del diner especulatiu. Hi ha gent conservadora a qui li fa por -massa- un món tan barrejat. N’hi ha que els fa il·lusió, a vegades massa ingènuament. No té sentit, a hores d’ara, ser pro globalització o antiglobalització, els nostres desitjos tenen poc marge de maniobra. Però té tot el sentit -i és urgent- analitzar el fenomen amb rigor, amb profunditat, sense prejudicis i amb la idea d’un món que sigui sostenible des de tots els punts de vista. Assumir que el món ja és global a mitges, en la meitat que més el condiciona, la de l’economia, i mirar que sigui global del tot perquè la meitat que campa lliurement pugui ser controlada. Els paradisos fiscals i els fons d’inversió són un problema. Que aquests fons en alguns casos siguin les nostres pensions, els estalvis de molta gent, no hi treu gravetat, n’hi afegeix. Fa menys difícil la teoria conspiratòria d’uns rics molt dolents. Però el diner especulador és dramàtic vingui d’on vingui, no en discutim només l’ètica sinó el resultat, que sustenta un capitalisme financer despietat i allunyat de la realitat. És molt més perillós que els que salten les tanques, que els refugiats del món. A més de la impotència política, percebo una resignació intel·lectual impresentable sobre com controlar l’economia globalitzada -calen més propostes, i no desacreditar les que es fan o els moviments cívics que les exigeixen-. Voldria veure una Europa capaç d’arremangar-se, rectificar i liderar una transició en directe que permeti remuntar abans de caure més avall.
UN DELS TICS més absurds de les societats on rendim culte a l’opinió és intentar convèncer els altres que visquin les coses com les vivim nosaltres. Les nostres passions és bo compartir-les, vendre-les amb entusiasme, fer-ne proselitisme. I un cop fet això, celebrar la diferència. Ahir vaig tenir la sort de parlar amb Kilian Jornet, i el vaig entendre molt bé. Se sent perdut i sense sentit en una gran ciutat i feliç a la muntanya, i hi vaig connectar de seguida, perquè a mi em passa exactament el contrari. Quan et sents perdut en un espai tens capacitat per entendre perfectament els que se senten perduts en un altre lloc, no cal que sigui el mateix. Quan algú m’explica com el fascina la pintura hi connecto perfectament, perquè a mi em fascina la gent fascinada davant d’una pintura, no em cansaria de mirar-me’ls. Crec que aprendre a admirar i a celebrar i a conviure amb la diferència és tan essencial que ho hem de practicar cada dia i amb cada petita cosa. Sabent com a mi em tira enrere la ceba puc posar-me a la pell del vegetarià i assumir com el tira enrere a ell aquest fuet que a mi em fa feliç. Si per tu la millor pel·lícula de la història és aquesta, alegra’t de qui et digui que la seva és aquella, perquè vol dir que ha sabut trobar la pel·lícula de la seva vida. I què que no sigui la teva? Un cop fet aquest entrenament, un cop assumit que en el món dels gustos individuals és compatible el desig de convence’ls dels nostres amb la probabilitat que al final no els n’hàgim convençut, podrem passar a la fase dos. Buscar aquesta diferència en aspectes més rellevants, gratar en els matisos, fugir dels prejudicis i alliberar-nos d’algunes proteccions pel plaer de contemplar la diversitat. I canviar, amb ganes de millorar.
UN BON AMIC fa temps que està convençut que el secret d’això que en diem felicitat, o almenys la via per no allunyar-te’n massa, és trobar la distància exacta de les coses i persones i relacions. Hi coincideixo, tot i que no tenim la mateixa distància en molts casos. De fet hi coincideixo des que m’adono que en alguns temes ell i jo hem trobat una distància diferent, i tots dos n’estem satisfets. Agafeu el concepte distància en el sentit de com de seriosament ens prenem cada aspecte, la capacitat per relativitzar-ne d’altres, les prioritats, la proximitat emocional... Conviure deu ser anar trobant gent amb qui coincideixes en la distància precisa, i anar respectant la que en té una altra. Això a vegades és difícil, perquè hi ha individus que pretenen que tu t’agafis les coses com ells, que t’afectin igual que a ells. Fa poc dues persones em renyaven perquè una obra no m’emocionava com a elles, i vaig acabar descobrint que el motiu pel qual no m’afectava ja m’estava bé. Podia entendre per què a elles sí i per què a mi no, i això no ens allunyava. La teoria de la distància, el grau de llibertat i d’intromissió, és definitiu en les relacions de parella, en les de pares i fills... Hi afegiria un altre fet clau, que és el to. La capacitat per expressar-te amb la passió i vehemència que calgui però amb respecte pels altres. La millor de les distàncies és la distància irònica. És el sentit de l’humor suficient per sortir-te de tu mateix i no pecar de transcendència ni egocentrisme quan t’expliques. Dic ironia, no cinisme, que és una eina per conviure i relacionar-te sense estridències ni invasions, però amb valors. L’altra cosa que ajuda és ser-ne conscient i anar modificant, mil·límetre a mil·límetre, l’espai de confort.
ÉS INNEGABLE: hi ha una tendència exagerada a retratar-nos, a retransmetre a l’instant el que fem. És exagerada gràcies a les facilitats tecnològiques. Tot és a l’abast de la mà, del dit, i tot és compartible. I tothom ho fa, que és l’argument preferit dels adolescents. És una febrada. És preocupant, doctor? Depèn del que duri la febre. M’inclino a pensar que aquest accés immediat als amics per explicar-los què fem i buscar la seva aprovació ens converteix a tots en adolescents d’esperit, per això ens sentim més joves, per això ens afecta tant el que pensen. Per això som més fràgils. Les adolescències, en general, acaben amb gent adulta. I vull creure que d’aquí un temps haurem madurat en l’ús d’aquestes opcions, i n’haurem pagat els errors, i ens calmarem. Dic el vull creure amb intenció, perquè és un desig vestit de pronòstic. Això d’ara és insuportable, per estrident, però no és un gran canvi en com som. Sempre hem volgut explicar les coses que fem. Ara la gent retrata obsessivament els plats que menja, però sempre ens els han explicat, els plats. Canvia que les càmeres són a l’abast i hi ha programes que et fan creure que saps fer fotos, i gent disposada a seguir-nos el joc i riure’ns les gràcies. Sí que és cert que la pressió és tan alta que hi comença a haver gent que tendeix a sobreactuar per enviar fotos on sembli que es diverteixin, en lloc de divertir-se. Però que sigui una febrada i que sigui tan evident, tan ridícul, és una bona notícia. No durarà, perquè es nota massa. Ens fatiguen els excessos, volem ser com alguns altres però no com tots els altres. Aviat tornarem a fer el que ens ve de gust i a explicar el que pagui la pena. Quan? Quan hàgim avorrit l’allau actual. Paciència que som al principi de la fi.
ABANS QUAN ALGÚ comprava una empresa ho feia pensant en els clients que tenia i en el producte que els venia. Ara quan Facebook compra WhatsApp, per posar un exemple, els clients som el producte. Ens compren a nosaltres. Això fa que alguna gent, instintivament, cada cop que passa això se senti “venuda” literalment i anunciï que deixarà aquell servei i en buscarà un de més pur. Però és un cercle viciós. De fet molta gent s’havia avesat als grups de WhatsApp per antipatia amb Facebook, i presumia de no cedir mai el seu número a cap empresa de les xarxes, i ara això ja no podrà ser. Personalment no m’ho miro de forma tan tremendista. Sé que ens compren provisionalment. I ells també ho saben. I ens hauran de convèncer, com sempre, perquè les fidelitats cada cop són més provisionals. La lliçó que sí que hem d’aprendre, com a consumidors i alhora creadors de comunicació, és la de l’acceleració, la de la fragilitat, la de la incertesa. I la del rastre permanent que deixem, el de la nostra privacitat, perquè aquest és un altre producte, i molt més preuat. De fet comencem a córrer el risc que la batalleta que ens toqui explicar als néts sigui aquesta: “Quan jo era petit i només uns quants sabien el que feia i el que pensava i el que m’agradava...” La batalla de la privacitat és la que més m’alarma i la que serà més difícil. I en això crec que no n’hi haurà prou rondinant i posant pressió al govern: hi haurà una feina a fer cap endins, de mentalització, d’autoprotecció, d’educació. I és el tema en què els adults tenim un comportament tan immadur com els joves, i amb menys habilitat tecnològica, de manera que caldrà espavilar en rigorós directe. I connectats.