Posted on 13 juliol 2011 Blog de Josep Bargalló
A finals del segle XIX, i seguint la moda importada de l’Europa més avançada, especialment d’Anglaterra, Alemanya i Suïssa -tot sovint per ciutadans d’aquests països que s’estaven, com a professionals o com a empresaris, a casa nostra-, la burgesia catalana va adoptar una nova manera d’entendre l’oci, que l’apartava dels costums tradicionals de les classes populars: l’esport, entès com a pràctica de la modernitat, com a ocupació d’un oci ja desvagat. D’aquests nous esports alguns eren revisions de pràctiques generals fetes des d’una nova perspectiva, com l’excursionisme, el ciclisme o les regates. D’altres eren, a les nostres terres, absolutament novells, com el tennis, la natació i el futbol.
El tennis, que va aparèixer incialment a Barcelona i a Reus -on fou introduït pels fills de la burgesia exportadora, que estudiaven a Anglaterra, a França i a Suïssa-, va estructurar-se socialment aviat: el Barcelona Lawn Tennis Club -l’actual Reial Club de Tennis Barcelona- fou fundat el 1890. De la mateixa època és l’entrada del futbol a Catalunya, de la mà de la colònia anglesa i, també, de catalans que havien estudiat a l’estranger. Les primeres notícies de partits se situen, més o menys, el 1892. La pràctica esportiva de la natació és, per poc, una mica més tardana: Bernat Picornell fundà el Club Natació Barcelona el 1907.
Per una evidència cronològica, doncs, el Noucentisme és el primer moviment literari que tingué prou temps com per convertir aquests nous esports en matèria literària -als romàntics i als modernistes la nova moda ja els agafà tardanament. Però, també, per una evidència ideològica: el Noucentisme no deixa de ser l’expressió cultural d’aquesta nova burgesia, il·lustrada, innovadora i, en aquest tipus de coses, classista i europeïtzant. I els noucentistes van fer servir -més enllà de les gloses d’Eugeni d’Ors- el seu gènere predilecte, la poesia, i la forma que, almenys en els primers anys, els servirà d’ensenya de modernitat, el sonet -que tot just havia sortit triomfant de l’anomenada “batalla del sonet”, a primeries del XX. Com havia succeït tradicionalment amb totes les modernitats traspassades a la literatura, tot es va fer esperar una mica. Josep Carner (1884-1970), el capdavanter de la primera generació noucentista, va incloure al seu llibre Verger de les galanies (1911), aquest deliciós i suggerent sonet:
JOC DE TENNIS Anaves damunt l’herba de la prada i volava el teu braç adolescent, pel filat de la raqueta alçada travessava la llum del sol ponent. La pau dominical tan desesmada i ta faç d’angeleta i el rabent oc seriós m’encisen la diada. D'un rector reformat pàl·lidament et veia filla; entorn del presbiteri collies roses; contes de misteri amaves i el blancatge i els infants. Jo, oficial, de Singapur venia. Alt, vermellenc, et feia cortesia... Carros de fenc passaven odorants.
La descripció esportiva hi és protagonista, evidentment, però el context és clarament anglès: un oficial que arriba de Singapur, la jugadora filla d’un rector presbiterià, reformista… També ho és l’embolcall: des de la inicial pista d’herba fins els carros de fenc finals.
El primer conjunt de sonets dedicats als esports -encara més, a les dones esportistes, segurament l’element més modernitzador, en aquell moment, de l’esport d’origen anglès- ens el deixà un altre noucentista, el mallorquí Miquel Ferrà (1885-1947). Dedicat a una àmplia tasca intel·lectual, Ferrà va traduir clàssics llatins, però especialment poetes europeus del XIX: Gautier, Hugo, Vigny, Verlaine, Moréas, Lepoardi, Carducci, D’Annunzio, Goethe… El seu primer llibre de poemes, Cançó d’ahir (1917), conté una sèrie de sonets titulada “Sportwomen”, que són el més modern del recull, per la temàtica i pel to. Vegem-ne dos, un dedicat a la natació -swimming encara- i, l’altre, al tennis:
SWIMMING Rient al bes picant de les frescors, nua sota el tricot, s’atansa a l’ona. L’aire marí fa enrera l’albornós: ella amb un gest decidit l’hi dóna. Hurra! L’escuma esflora una corona, ugant esquitxa el vent son peu descalç. I al delitós platxeri s’abandona son cos elàstic, impregnat de sals. El verd cristall de l’aigua qui s’esberla transparenta sa carn com una perla. Son braç fa en l’ona un vigorós esqueix. I en sortir de la mar, regalant tota, en sos membres gentils lluu cada gota damunt la pell tibant de dona-peix.
LAWN-TENNIS Flor d’Albió, la virginal i forta, de faç de rosa i de cabell daurat: per ella el lliure pler qui reconforta, el verd ombratge i les frescors del prat. Percudint l’aire amb el ressò tancat de sa raqueta quan el drift rellança, uga el partit, més bella que en la dansa, àgil i prompta al giravolt sobtat. I cada atzar del joc se la’n du tota. i en tornar la pilota qui rebota sembla un gentil desdeny son moviment, en perseguir-la adelerada frisa, amb la gràcia viril d’una Artemisa, la curta vesta bategant al vent.
l context continua sent anglès -l’Albió d’on és flor la tennista-, però el mediterranisme del noucentisme mallorquí també hi és present -l’Artemisa que, fixem-nos-hi, té una “gràcia viril”, un matis que té molt a veure amb la percepció oficial del primer feminisme.
Tots aquests sonets -el de Carner i els dos de Ferrà- tenen, doncs, una clara influència anglesa pel que fa a la temàtica, però no en la mètrica: tots tres són sonets maròtics, presenten la combinació de rima que rep aquest nom del poeta francès Marot: pura (ABAB ABAB CCD EED) en el cas de Carner i de quatre rimes als quartets (ABAB CDCD EEF GGF) en el de Ferrà. És una evident demostració de la influència del simbolisme i el parnassianisme francesos en la revitalització del sonet català a començaments del segle XX.
El futbol va tardar força més en treure el cap en la poesia, i ja no ho feu de la mà dels noucentistes. El tennis i la natació -dos esports individuals, com a molt de parelles, i sense contacte físic- eren més propers a la visió burgesa que el futbol -en això massa social i poc refinat. De fet, el primer poema d’èxit dedicat al futbol català -que no és d’un autor català ni està escrit en la nostra llengua- és una demostració evident d’això. És la famosa “Oda a Platko”, de Rafael Alberti (1902-1999), que comença així:
Ni el mar, que frente a ti saltaba sin poder defenderte. Ni la lluvia. Ni el viento, que era el que más rugía. Ni el mar, ni el viento, Platko, rubio Platko de sangre, guardameta en el polvo, pararrayos. No nadie, nadie, nadie.
Fou publicat poc després de la resolució de la llarga final de la Copa de 1928 -tres partits, perquè no hi havia pròrroga, i els dos primers van acabar en empat- que, a Santander, el Barça va juanyar a la Real Sociedad. En el primer dels partits, el porter hongarès blaugrana Platko va rebre un fort i sagnant cop al cap, però va tornar al camp amb la testa visiblement embenada. I aquest fet heroic -viril, que hagués dit Ferrà- és el que inspirà Albertí, que era el camp, per a la seva oda èpica.
Del mateix 1928 és un poema visual, cal·ligramàtic, de l’avantguardista Carles Sindreu (1900-1974), publicat al seu llibre Radiacions i poemes. Un altre cop un porter ferit -ressò potser del mateix Platko- n’és el protagonista: “amb el llavi esquinçat/ ara un home ha blocat/ l’ironia” diu el text, matefòrico-esportiu i lacònic, un cal·ligrama del porter recollint la pilota al vol.
Hem d’esperar uns anys per trobar uns sonets dedicats al futbol, i envoltats, aquests també, d’una història particular. A Josep Maria de Sagarra (1894-1961), un dels grans noms de la literatura catalana del moment, la Junta del FC Barcelona -aleshores CF Barcelona- li va encarregar, el 1957, un poema sobre el club. I Sagarra va triar el sonet com a forma, mantenint el tòpic de la utilització de la forma en la poesia de circumstàncies, de la qual n’és una evident mostra:
BLAU I GRANA Oh, ciutat meva que la vida em prens –i ets més meva i menys meva cada dia– avui, amb blau sofert i amb grana intens estàs pintant tot l’aire d’alegria. S’obren les portes de l’estadi immens, fet a l’amplada que el teu cor volia, i el que és fill teu, i el que no ho és, sorprens amb l’aplom de la teva senyoria. Avui de roig de sang i de blau de mar vesteixes l’arrogància muscular que excita i embriaga i abraona; i avui això que és glòria i febre i crit, només té un sol amor i un sol sentit una sola paraula: BARCELONA!
Joan Oliver (1909-1986), el Pere Quart poeta, un dels màxims representants de l’anomenat realisme social, més jove, i situat a les antípodes estètiques -i distanciat ideològicament- de Sagarra, també va prestar la seva atenció al futbol. I, en el debat sobre la utilització franquista de l’esport, Pere Quart utilitza la seva ironia per presentar el futbol com a màxima d’aquest sentiment. El volum més significatiu de la seva poesia social és, sense dubte, Vacances pagades (1960). I un dels poemes més celebrats del llibre de Vacances és “La croada”, que, reprenent el nom oficialista de la guerra de 1936, segons el franquisme, se centra en l’aspecte sociològic del món del futbol, en l’anada col·lectiva al camp en diumenge. El seu final és prou conegut:
home, an a l'estadi nou, van a l'estadi.
Pere Quart va escriure un segon poema dedicat al futbol, que ha passat habitualment més desapercebut: és la seva rèplica al sonet de Sagarra, que ell mateix qualifica de “contrasonet” -maròtic, com també ho era el de Sagarra, però ara en alexandrins. El va publicar el 1963 a la secció “Versos anecdòtics” d’Obra, la seva poesia completa:
CONTRASONET DEL CAMP NOU Atletes d’oficina, gladiadors de bar, sedentari ramat d’hereus de Grècia i de Roma, laietà ventrellut que fred i pluja entoma, tants com els grans d’arena o les ones del mar han bastit el nou temple del culte muscular on oficien bípedes de ment fogosa i soma, que s’apliquen a veure qui encoixeix o s’eslloma i a fer la guitza a guitzes a l’enemic més car. Avui que s’hi congrega l’església innumerable –si no pels déus ungida, dopada pel diable–, estiba udoladora de carn racional, proclamarem atònits: “Han arribat els dies que en l’esperit del poble, ja quiti d’heretgies, s’ha obrat el gran miracle de la fe universal!”
És la visió de molts intel·lectuals del moment: el futbol com a opi del poble -dopatge del diable. Els temps, almenys en això, van canviar: mentre el franquisme moria –personalment el dictador i oficialment el règim-, l’esport i el futbol en especial –i encara més el Barça- esdevenien una eina de canalització d’inquietuds col·lectives, les nostres i les dels altres. En això, Manuel Vázquez Montalbán va obrir un camí de riques, esportives, sentimentals i nacionals teoritzacions. La moralina del vaivè del temps: Pere Quart era el més modern a l’època. Ara Sagarra ens pot semblar més actual: glòria, febre, crit, amor, sentit…
Mètricament, però, ambdós mantenen la tònica, fan servir el sonet maròtic. Això sí, Pere Quart és encara més afrancesat: el seus són versos alexandrins. Esport anglès, forma francesa.
Posted in: Poètiques del sonet
---------------------------------
XAVIER BOSCH Actualitzada el 20/09/2012 00:00
Avui, als jardins de l'Ateneu, presentarem la penúltima gran idea de l'ARA. És la magnífica col·lecció dels millors poetes catalans entenent, per descomptat, que els versos van a gustos i que a cadascú li agrada parafrasejar, a mitja veu, els poemes que li convenen en cada moment. Triar és trair. A mi, per exemple, m'hauria agradat poder aglutinar, en un volum, tota la poesia que els autors de renom han dedicat al Barça. Dels més sentits als més satírics, passant per l'abrandament d'una gran victòria o pel dolor d'unes desfetes que, per sort, sonen antigues.
Potser, per motiu de llengua, n'hauria quedat fora el primer gran poema sobre el futbol i sobre el Barça. Aquella Oda a Platko que va escriure l'andalús Rafael Alberti en veure que el porter hongarès del Barça, després d'una commoció cerebral i d'una gran ensangonada a la final de la Copa d'Espanya del 1928, a Santander, contra la Reial Societat, va tornar-se a posar sota els pals per completar una actuació memorable. (" Ni el mar, ni el viento, Platko,/ guardameta en el polvo,/ pararrayos. No nadie/ nadie, nadie ").
L'obra central, al meu entendre, seria el poema que el club li encarrega a Josep Maria de Sagarra en motiu de la inauguració, el 1957, del Camp Nou. L'original, amb un marc ridícul, estava penjat sense pena ni glòria en una de les antigues sales de reunions de les oficines de sobre la pista de gel, talment com si fos el banderó del Östers Vaxjo. Un grup de periodistes de TV3, arran del programa del centenari, el vam trobar i el club va recuperar, amb els honors merescuts, el sonet titulat Blau i grana : "Oh, ciutat meva que la vida em prens / -i ets més meva i menys meva cada dia- / avui, amb blau sofert i amb grana intens / estàs pintant tot l'aire d'alegria. / S'obren les portes de l'estadi immens, / fet a l'amplada que el teu cor volia, / i el que és fill teu, i el que no ho és, sorprens / amb l'aplom de la teva senyoria. / Avui de roig de sang i de blau de mar / vesteixes l'arrogància muscular / que excita i embriaga i abraona; / i avui això que és glòria i febre i crit, / només té un sol amor i un sol sentit / i una sola paraula: BARCELONA!"
Sis anys més tard, Pere Quart li responia amb un esmoladíssim Contrasonet del Camp Nou ("el nou temple del culte muscular […] que s'aplica a fer la guitza, a guitzes, a l'enemic més car"). Aquests versos han estat acuradament estudiats per Josep Bargalló -sí, aquell que va ser conseller en cap del govern tripartit.
Però de tots els poemes sobre el Barça, en la meva tria personal hi poso al capdamunt aquella humorística Oda a Koeman de Lo Gaiter del Besòs, l' alter ego de Ramon Solsona, que acabava amb una descripció precisa del defensa holandès: "Cuixes d'acer, ballesta sobrehumana, / fàbrica de gardeles que congries / esteranyinador de porteries / i míssils que rebenten la diana. / Per imposar la llei amb escombrades / pel fred engany a l'hora del penal, / pel llarg dibuix de magistrals passades / i pel cacau aquell de la final / no trobarem ningú que se t'assembli. / Adéu, Tintín, adéu heroi de Wembley!"
---------------------------------