ROMANTICISME
El Romanticisme va sorgir a la segona meitat del segle xviii a Alemanya i a Anglaterra, però a Catalunya no es manifesta fins a partir del primer terç del segle xix. El principi bàsic del Romanticisme era crear un art nou, basat, sobretot, en la imaginació, i, per tant, contrari a la raó i a la imposició de normes.
Els principals trets del Romanticisme són aquests:
El desacord amb el món, fet que comporta el desig d'evasió en el temps (evocació de l'edat mitjana) o en l'espai (terres exòtiques).
L'exaltació del jo: la temàtica íntima adquireix molta importància (exaltació dels sentiments cap al paisatge, la pàtria i l'amor).
La llibertat. El romàntic rebutja les normes establertes. No hi ha límits per a la inspiració i l'expressió artística.
La natura esdevé un símbol.
L'atracció per l'obscur i l'irracional: atmosferes boiroses, runes, cementiris...
La Renaixença va impregnar d'ideals romàntics tots els àmbits: social (perquè va afavorir l'ascensió de la nova classe burgesa), econòmic (perquè va anar molt lligat a la Revolució Industrial), polític, (perquè va activar el sorgiment del nacionalisme), i cultural (perquè va suposar la recuperació del català com a llengua literària). Aquests canvis van fer que Catalunya sortís dels tres segles de crisi lingüística i cultural en què havia viscut.
Els Jocs Florals van ser fundats el 1859 seguint el model del Consistori de la Gaia Ciència, del segle xiv. Juntament amb altres institucions, van ser la plataforma de recuperació del català com a llengua d'ús culte i el trampolí perquè apareguessin els grans noms literaris de la Renaixença.
Seguint el lema "Patria, Fides (Fe), Amor", en els Jocs Florals s'atorgaven tres premis ordinaris: l'englantina d'or, a la millor poesia de tema patriòtic; la viola d'or i argent, al poema que cantés millor lafe, i la flor natural, a la millor poesia que glossés l'amor. El poeta que aconseguia els tres premis, el mateix any o en diverses convocatòries, era proclamat mestre en gai saber. Posteriorment els Jocs també van premiar la millor obra en prosa i el millor assaig.
L'any 1877 Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà hi van guanyar premis de poesia (Guimerà va ser proclamat mestre en gai saber en guanyar alhora la flor natural, la viola i l'englantina) i el 1879 Narcís Oller va aconseguir el premi de prosa.
Els Jocs Florals van aconseguir algunes de les fites bàsiques de normalització cultural:
Van crear un públic assidu al fet literari.
Al voltant dels Jocs va aparèixer la primera infraestructura editorial en català.
Van donar un prestigi social a la llengua.
Van crear una poètica i van propulsar els gèneres literaris.
Àngel Guimerà i Narcís Oller van tenir un paper determinant en La Renaixensa (1873-1905).
Jacint Verdaguer, nascut a Folgueroles i mort a Vallvidrera, va començar a escriure poesia als quinze anys, i després d'algunes provatures de temàtica amorosa, el 1865 va publicar Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià, en què ja es troben dos dels grans temes verdaguerians: la fe i les arrels històriques de Catalunya.
Verdaguer va escriure dos grans poemes èpics:
La popularitat de la poesia de Verdaguer queda palesa en el fet que cançons com el "Virolai", la nadala "A Betlem" i "L'emigrant" són cantades per la gent sense saber que ell n'és l'autor.
Àngel Guimerà, nascut a Santa Cruz de Tenerife, les Canàries, es va establir al Vendrell quan tenia divuit anys. Va ser un dels fundadors de la revista La Renaixensa, que posteriorment, una vegada convertida en diari, va dirigir.
La seva poesia tenia un caràcter narratiu i estava dedicada a explicar històries amb un to combatiu i patriòtic. Va començar a escriure teatre als trenta-quatre anys, quan ja era un poeta famós. D'entre les obres teatrals de la primera època destaca Mar i cel (1888).
L'afany d'una societat més justa apareix íntimament lligat a la realització de l'individu en els drames més tensos i reeixits de Guimerà, que són els que li han donat més popularitat: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900). Tots tres plantegen un problema de possessió amorosa, que arriba, progressivament, a una situació límit que provoca el desenllaç.
POEMA LA PÀTRIA, de Bonaventura Carles Aribau
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.
Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.
Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.
En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.
Comentari:
CONTEXT
Bonaventura Carles Aribau va escriure aquest poema quan es trobava a Madrid, treballant per al banquer català Gaspar de Remisa (1),també a Madrid. Va voler oferir-li pel seu sant, la diada de Reis de 1832 i va voler que el tema girés entorn la pròpia llengua i l'enyorança de la pàtria, vista des de Madrid com a llunyana, com si fos des de l'"exili".
"Al manuscrit autògraf, els versos es distribueixen en estrofes tancades de quatre, que pel joc constant de rimes cal interpretar, però, en grups de dues, en forma d'octava castellana , usada per Iriarte i Moratín, i en què Aribau incorpora l'alexandrí" (2).
Els temes que presenta degueren ser la causa que el poema es publiqués el 24 d'agost de 1833 "El Vapor" , presentat "con el patriótico orgullo con que presentaria un escocés los versos de sir Walter Scott a los habitantes de su país" (3)
El poema és el més important dels que va escriure, perquè la resta de la seva obra es considera d'escàs relleu, i és breu i circumstancial. Tot i això, Aribau fou ajudat, en la seva redacció, pel comediògraf Renart i Arús , a petició seva, per carta (4). Tingué gran èxit després de la seva publicació i fou lloat per tots els grups i tendències de la Renaixença del moment, tant conservadors com liberals.
RECERCA EN EL DICCIONARI
Pel que fa a la comprensió del text, cal subratllar les següents coses: la "tomba del jueu" és Montjuïc; i la "mallorquina nau" és l'illa de Mallorca. La llengua llemosina o el llemosí, citat tantes vegades, és el nom de la llengua catalana. Pels autors de la Renaixença , eren termes equivalents, tot i que avui sabem que el llemosí és el dialecte occità de Llemotges, i que no té res a veure amb el català.En tot cas, la confusió prové de l'època dels trobadors: els autors de la Renaixença creien que la llengua dels trobadors medievals era català antic (llemosí).
MÈTRICA I RIMA
Mètricament parlant, el poema té 6 octaves reials, de 8 versos alexandrins (12 síl.labes) amb cesura 6+6 i amb els dos hemistiquis masculins . La rima és consonant, masculina i femenina. i l'estructura és ABBA ACCA- DEED DFFD - GHHG GIIG - JKKJ JLLJ - MBBM MNNM - OPPO OQQO, una estructura creuada, que manté la mateixa rima en les posicions 1a, 4a, 5a, i 8a de cada octava.
TEMA
El tema general del poema és l'enyor de la pàtria i de la llengua, com a representant de la pàtria.
ESTRUCTURA
L'estructura del tema, pel que fa a cada octava, és la següent:
Les dues primeres octaves parlen de l'enyor de la terra.
Les tres següents octaves parlen de la llengua.
La darrera octava serveix per a fer l'homenatge al patró.
Conté molts elements propis del Romanticisme: la lira abandonada (aquest instrument musical és símbol de la poesia des dels Psalms de la Bíblia ), la identificació del paisatge amb la problemàtica personal, el fat o destí perseguidor, l'enyor de la pàtria perduda. En tot cas, és de destacar el concepte de pàtria d'Aribau, que no es correspon amb Espanya sinó amb Catalunya.
ESTRUCTURA I ANÀLISI
Comença, l'oda, fent un repàs a la geografia de tota Catalunya, si més no, la simbòlica: prenent com a leit-motiv el de moltes cançons populars i el de "Els promesos" d'Alessandro Manzoni: una cançó de comiat. De seguida apareix el pronom personal "JO", que torna líric el tema, personal i íntim, al vers dos, amb el mot "pàtria mia". I quan s' adreça al "tu" no és cap persona, sinó la pàtria, exemplificada en els turons de serres desiguals (metàfora de Montserrat, lo repòs etern del santuari de la Verge), en el vell Montseny (metaforitzat en un alt palau que està vigilant i guarda la tomba del jueu, metàfora de Montjuïc, i la mallorquina nau, metàfora de les Illes Balears) . Resumint, la primera octava està dedicada a les muntanyes i illes dels Països Catalans, amb dos paral.lelismes ( "adéu-siau turons, per sempre adéu-siau", "per lo repòs etern, per lo color més blau") i una al.literació (" e al mig del mar immens la mallerquina nau").
La segona octava identifica el front de la pàtria (el Montseny "superbe") amb els parents (gal.licisme que representa els seus pares) , i el so dels torrents amb la veu de sa mare i els plors del seu fill, és a dir, els afectes més propers. Acaba la cobla amb una mena de comparació, a l'estil d'Ausiàs March: se sent "així com l'arbre emigrat a terres llunyanes, del qual els fruits perden el gust i les flors el perfum". Un arbre desarrelat. L'hipèrbaton paral.lelístic del darrer vers és d'allò més bonic.
La tercera octava comença amb un verb antic ("haja" per hagi) que li serveix per a fer una justificació íntima del per què de la seva partida de Catalunya ("una enganyosa sort", una sort falsa, dolenta). Les torres de Castella són una metonímia de tota la regió central espanyola. Es queixa amargament d'haver marxat, perquè ja no sent el poeta (trobador) cantar en català, que és l'única cosa que el consolaria, perquè li desvetllaria el record en el seu cor. Aquests quatre primers versos són una interrogació retòrica, que és resposta per ell mateix amb tristesa: "en va" (endebades) viatja en ales de la imaginació i el record cap el seu país, per veure el Llobregat... l'únic consol que li queda, l'únic plaer que sent (darrer vers, paral.lelístic) és "cantar" ,és a dir, escriure poesia, en català. Ser trobador a l'estranger.
La quarta octava fa una justificació històrica de la importància de la pròpia llengua : llengua dels savis que van fer constums i lleis; dels forts que acataren els reis, defengueres els drets i venjaren els agravis. La llengua del gran Imperi Catalano-aragonès de l'Edat Mitjana, per tota la Mediterrània, des d'Espanya a Itàlia,a Grècia... La paraula "agravis" és un castellanisme (avui s'ha de dir "greuges"), típic dels autors catalans pre-Fabrians. La resta de la cobla és una maledicció: que es mori ("muira" és un verb antic) l'ingrat català que en sentir algú parlar en la seva llengua no plora i s'enyora de casa seva i no respecta la poesia (lira: metàfora antiga, que ja usava Horaci, i també instrument dels trobadors medievals) dels seus avis.
La cinquena estrofa continua la justificació de la importància de la llengua, a partir d'una metàfora d'ell mateix com a vedell, que fa el primer vagit en català, mentre mama de la seva mare(aquest vers és un hipèrbaton) . El català que serveix per a pregar a Déu (recordem que Aribau pertany al romanticisme conservador, per tant, és religiós), per somiar cada nit, per parlar amb ell mateix -la llengua del pensament- i és la llengua de la veritat, perquè no pot mentir qui parla amb la llengua del cor. "En llemosí li parl" té un verb estrany en català central, "parl", que ve motivat per necessitats de còmput sil.làbic.
La darrera octava conté una anàfora del verb "Ix" (Surt, en català antic) , una ordre que personifica la llengua i ve a dir que surti de dins seu, per expressar els afectes, perquè és una llengua dolça com la mel (comparació que també és sinestèsia perquè la llengua pertany a l'oïda i la mel al gust) i el retorna a la infantesa virtuosa (innocent ..."innocenta" és un vulgarisme) I en el vers 45, apareix un mot que canvia el significat de tot el poema, i l'adreça directament a Gaspar de Remisa: "cessarà de cantar de mon patró la glòria", on "patró", en realitat, vol dir "pàtria". I és així com el poema es torna una oda, o lloança a la pàtria, i al seu patró, a tots dos alhora, per quedar bé amb qui li interessava més en aquells moments.
CONCLUSIÓ
Aquest poema, que en alguns llibres apareix amb el nom "Oda a la Pàtria", però que Aribau titulà només "La Pàtria (Trobes)", és un dels grans exponents de la manera de ser i pensar, de la ideologia, dels poetes de la Renaixença, especialment els de caire conservador. La pàtria, la fe, la llengua, l'amor a la mare i als fills, resumeixen, en una llengua que barreja verbs en català antic i paraules col.loquials o fins i tot incorrectes i un gran munt d'imatges simbòliques, el que tradicionalment ha representat la identitat catalana.
___________________________________________________________________________
1.L'autor treballava en el despatx de Madrid de Gaspar de Remisa, i tingué diversos càrrecs, com ara el de vocal del Consell d'Agricultura i Comerç,oel de director general del Tresor públic i secretari de la Intendència General de la Reial Casa i Patrimoni.
2. Riquer, Comas i Molas. Història de la Literatura Catalana, volum 7 . Ed. Ariel, Barcelona 1986. pàg. 98
3. ídem. pàg. 98. Sir Walter Scott és un dels principals escriptors romàntics anglesos, autor per exemple, de Ivanhoe.
4. Concretament, li diu "Para el día de san Gaspar presentamos al Gefe algunas composiciones en varias lenguas. A mi me ha tocado el catalán y he forjado estos informes alejandrinos que te incluyo para que los revises y taches y enmiendes lo que juzgares...". (http://www.xtec.es/~malons22/personal/renaixinici.htm)
JACINT VERDAGUER
Què és la poesia?
La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d’Eva.
Los fa record del paradís perdut
on jugava l’amor amb la innocència,
i els ne fa somniar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.
Ella és lo rossinyol d’aquells jardins,
són llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.
No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills del cor
ses ales d’or i sa cançó desplega.
Mes per sentir-li modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll mundà
¿com sentirà la refilada angèlica?
L’aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena:
lo cel que es mira en la fontana humil
no s’emmiralla en la riuada tèrbola.
De poetes cabdals prou n’hi ha haguts,
cap d’ells la dolça melodia ha apresa;
qui n’arribés a aprendre un refilet
aquell ne fora l’àliga superba.
Mes l’aucellet refila tot volant,
calàndria de l’empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l’orient
llença un raig d’harmonies i s’encela.
Jo la he sentida un bell matí de Maig,
lo bell matí del Maig de ma infantesa;
jo la he sentida la gentil cançó:
per çò m’és enyorívola la terra.”
REALISME
L'estètica realista, apareguda pels volts del 1830, es caracteritzava per considerar l'art com la representació de la naturalesa, pel tractament de temes de la més absoluta actualitat, l'interès pels canvis històrics que es produïen i la descripció exacta dels ambients i la psicologia dels personatges.
La producció de novel·la catalana es va estroncar al final de l'edat mitjana amb Tirant lo Blanc. A partir del 1833, es comencen a editar traduccions d'obres de Chateaubriand, Goethe, Walter Scott, Victor Hugo i Alexandre Dumas, entre d'altres, les quals van afavorir la represa de la novel·la moderna, primer en castellà i després en català.
Per tal de crear una narrativa moderna en català, va caldre superar una sèrie de problemes:
La manca de prestigi de la llengua, ja que els escriptors i els lectors catalans preferien escriure i llegir en castellà.
Els anacrònics esquemes romàntics
La inexistència d'una llengua codificada
L'absència de plataformes editorials adients i la falta de professionalitat dels escriptors.
Narcís Oller és considerat l'artífex de la novel·la catalana moderna. Al llarg de les seves obres crea un microcosmos que es mou al voltant de dos eixos: Barcelona, representativa del món urbà, i Vilaniu, identificable amb la vila natal de Valls, que simbolitza el món rural. La seva estètica, fonamentada en el realisme, té, però, un rerefons romàntic: la realitat només esdevé obra d'art gràcies a l'empremta amb què la transmet l'artista.
Oller va conrear el conte, sovint com a laboratori on experimentava situacions i personatges per a les seves novel·les. Així, La papallona (1882), novel·la que va representar la superació de la novel·la històrica romàntica i de les proses costumistes, va tenir com a punt de partida el conte Un estudiant. Gairebé sempre, però, partia d'històries reals que elaborava literàriament.
Després de La papallona, Oller va escriure diverses novel·les:
L'Escanyapobres (1884), una de les novel·les més imaginatives, amb el tema de l'avarícia com a eix.
Vilaniu (1885), la història romàntica d'un triangle amorós integrada en un marc realista.
La febre d'or (1890-1892), el retrat d'una Barcelona en procés de modernització i enriquiment.
La bogeria (1898), que gràcies a l'estudi psicològic d'una malaltia (la demència) és la novel·la amb una tesi més naturalista.
Pilar Prim (1906), que va representar un acostament a les noves formes del Modernisme.
Narcís Oller també va traduir obres en prosa i teatrals (Tolstoi, Goldoni, Flaubert, Dumas...) i va escriure un magnífic llibre de memòries, Memòries literàries (1962).
ENTRE EL ROMANTICISME I EL REALISME
Àngel Guimerà, nascut a Santa Cruz de Tenerife, les Canàries, es va establir al Vendrell quan tenia divuit anys. Va ser un dels fundadors de la revista La Renaixensa, que posteriorment, una vegada convertida en diari, va dirigir.
La seva poesia tenia un caràcter narratiu i estava dedicada a explicar històries amb un to combatiu i patriòtic. Va començar a escriure teatre als trenta-quatre anys, quan ja era un poeta famós. D'entre les obres teatrals de la primera època destaca Mar i cel (1888).
L'afany d'una societat més justa apareix íntimament lligat a la realització de l'individu en els drames més tensos i reeixits de Guimerà, que són els que li han donat més popularitat: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900). Tots tres plantegen un problema de possessió amorosa, que arriba, progressivament, a una situació límit que provoca el desenllaç.
Terra Baixa
Terra baixa correspon a l'època de plenitud creativa d'Àngel Guimerà.[3] En ella, després d'uns anys d'escriure obres de caràcter historicorromàntic i d'acord amb els principis bàsics de la Renaixença, dóna entrada a plantejaments i solucions de caràcter realista i social.