Embedded Files
El món literari de Calders ens fascina per la simplicitat plena de fantasia, per la inacabable riquesa d’imatges que conté, per la seva ironia sempre carregada de tendresa, pel seu humor entre ingenu i amarg, pel seu llenguatge tremendamentassequible i a la vegada elegant, pel fet que els seus contes —malgrat ser universals— responen a una manera de sentir molt pròpia de Catalunya i dels catalans, i que no té cap relació amb el nacionalisme folklòric i carca; per l’enormecapacitat de sorpresa que té la seva narrativa, etcètera.
Joan Lluís Bozzo (Agustí Pons, Pere Calders, veritat oculta, p. 289-290)
Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders
ESTRUCTURA
Hi ha normalment un conflicte entre dos conceptes de realitat:
Situació inicial: personatges que viuen en una situació d'estable conformitat, amb normes de comportament.
Fet imprevist, que trasbalsa l'anterior estabilitat.
Davant d'aquesta situació, el personatge es troba davant una alternativa: acceptar o rebutjar el nou codi d'interpretació de la realitat, que implica un nou codi de comportament.
Els actes dels personatges semblen desproveïts de voluntarietat, com si es limitessin a executar el paper que un designi superior els dicta. Hi ha un determinisme sobrenatural: el destí, l'atzar, la providència, que actuen com a manifestació d'una realitat superior, metafísica, inexplicable que mou els fils de la vida. Els personatges actuen com si fossin titelles.
ESCENARI QUOTIDIÀ
No hi ha una localització concreta.
Les històries solen ser intemporals.
Els personatges no tenen perfil físic o profunditat psicològica; són caricatures humanes.
És un univers deformat i estilitzat.
L'espai físic actua com un decorat teatral: evoca la realitat,
sense amagar que allò que representen és irreal.
De vegades apareixen llocs reals i concrets, però no per realisme
ja que encara deforma més la realitat.
De vegades són paratges llunyans (Índia, ciutats tropicals...)
o també altres perfectament inidentificables.
Només 1 cop concreta un lloc (Barcelona)
un temps (anys de la guerra) “La clara consciència”, que tracta de la
realitat dels bombardejos
TEMPS
Referències cronològiques difuses o inexistents
no tenen transcendència narrativa, excepte el cas de “La clara
consciència”
Sovint hi ha al·lusions temporals vagues.
PERSONATGES
Són caricatures: trets més significatius, exagerats, deforma les figures, imatges estilitzades a mig camí entre el real i el grotesc.
No fa descripcions físiques i quan n'hi ha: tècnica del ninotaire més que del retratista.
Hi ha voluntat de despersonalitzar els personatges:
No en sabem el nom sovint.
JO d'un narrador multiforme
Si hi ha nom, estrangers, distants
amaga jocs de paraules al·lusius (Marc Noblesa, Feliu de l'Espatlleta)
Éssers insubstancials, NO interessen per QUÈ són
COM són
ALLÒ que fan
SÍ interessen per ALLÒ que els passa
COM es comporten davant les situacions extraordinàries
en què es troben
Són subjectes passius, com si fossin MÈDIUMS a través dels quals es mostra
l'ABSURD d'uns clixés de comportament.
La INCAPACITAT HUMANA d'assumir allò que s'escapa d'una
codificació estereotipada de la realitat de la realitat: visió AMPLA
UNIVERSAL
SINTETITZADA
de la condició humana
Són víctimes d'ells mateixos.
Personatges plans, representen comportaments estereotipats.
Relació amb la realitat: inestable,
incongruent,
tensió entre: . submissió al codi d'interpretació materialista de la realitat
. impassible acceptació dels fenòmens extraordinaris,
sorprenenents, inversemblants.
2 plans d'interperetació de la realitat:
material
màgica: sorgida de la transgressió de les lleis de la versemblança literària.
FET TRASBALSADOR
a) Realització d'un desig
b) Intervenció d'elements o éssers fantàstics
c)Esdeveniment espontani de fets extraordinaris, en contradicció amb lleis físiques o naturals.
d)Distorsió de les relacions lògiques dels esdeveniments.
Davant el fet trasbalsador, els personatges han de reaccionar:
Transgredir els codis que determinen el seu comportament.
Visió uniforme de la realitat.
Si accepten la realització del prodigi, accepten la transgressió de les lleis comunes (a vegades científiques en alguns contes).
Llavors accepten com a real un altre nivell de percepció: el de la imaginació, el somni i la il·lusió, la percepció pròpia del poeta.
De vegades assimilen l'element trasbalsador als seus codis estereotipats, tot
eliminant-ne la càrrega de transgressió.
En la majoria dels contes, els CODIS s'imposen a la imaginació i, per tant, la TRANSGRESSIÓ NO s'arriba a consumar.
En 2 contes sí hi ha una ruptura clara de les normes que regulen la vida quotidiana:
Feblesa de caràcter
La maleta marinera
La ruptura és en forma d'evasió, davant l'evidència de la fallida dels principis ètics sobre els quals se sostenia el codi de comportament dels personatges.
A Raspall no hi ha ruptura, però la fantasia s'acaba imposant a qualsevol interpretació
estereotipada de la realitat.
A banda d'aquests 3, en la majoria dels contes restants, el desenllaç del conflicte entre 2 plans de realitat sol ser favorable a la realitat codificada i normalitzada.
Es crea una dicotomia entre la realitat oficial i les veritats ocultes amb l'objectiu de posar al descobert l'absurd de la veritat oficial:
exemples L'arbre domèstic
La revolta del terrat
A gairebé totes les històries, els personatges demostren incapacitat per actuar fora d'uns codis ben definits i establerts al marge de les seves necessitats, és a dir, per rebel·lar-se contra les normes, lleis, convencions, veritats absolutes que determinen la seva vida, fins i tot quan es troben davant l'evidència de fenòmens que contradiuen aquests codis.
Conclusió dels contes:
El poder dels codis sobre els quals l'home construeix la seva vida material i quotidiana (lleis, normes de conducta, reglamentacions, veritats científiques, convencions...)
SUPERA
El poder de les manifestacions sobrenaturals provinents del món de la fantasia o dels mites.
Hi ha un destí inescrutable i indefugible que determina cada un dels actes humans i que impedeix una aproximació als aspectes no codificats o no codificables de la realitat.
L'única possibilitat de rebel·lar-s'hi insinuada per Calders és la d'acceptar el codi d'interpretació de la realitat del poeta, és a dir, l'evasió de la realitat material a través de la imaginació i del somni. L'acceptació d'un altre codi que contempli la possibilitat d'assumir com a reals les “veritats ocultes”.
Límits de la realitat
Hi ha una distorsió de les lleis de la versemblança.
Hi ha una clara voluntat de Calders d'allunyar la creació literària de la realitat. O, millor dit, de transformar literàriament la realitat.
PERQUÈ
. Calders no se sent satisfet amb les versions oficials que intenten amotllar la realitat a uns codis d'interpretació rígids, dels quals queden exclosos tots els aspectes irracionals del comportament humà.
. Darrere cada acte controlat, de cada certesa pretesament sòlida, de cada situació quotidiana, hi endevina una espurna d'absurd.
Hi ha històries en què el conflicte entre la realitat i la irrealitat queda en suspens al final de la història, tot projectant al lector aquesta estranya sensació de perplexitat que provoca la manca d'explicacions racionals i definitives a situacions desconcertants. Per exemple El teatre Caramar, La clau de ferro.
Calders concep la seva literatura com una forma d'evadir-se d'una realitat plena d'absurds i que no li acaba d'agradar. La deformació humorística d'aquesta realitat i el recurs irònic a certes fórmules pròpies de la literatura fantàstica són els principals mitjans de què es val per aconseguir l'efecte d'evasió desitjat.
REITERACIÓ DE MOTIUS
Hi ha alguns motius que apareixen amb certa regularitat, si bé no sempre ocupen un lloc central ni tenen el mateix valor significatiu, però sí que caracteritzen algunes de les constants temàtiques.
A vegades són motius concrets fàcilment identificables, però sovint es tracta de conceptes o de situacions que ens remeten d'un conte a un altre o que se'ns van fent vagament familiars a mesura que ens introduïm en l'univers literari caldersià.
Les mans
En 4 contes unes mans són els elements a través dels quals es produeix el trasbals en l'ordre quotidià dels personatges: El desert, El principi de la saviesa, L'any de la meva gràcia, Les mans del taumaturg.
En tots ells les mans simbolitzen l'element màgic, si bé amb funcions ben diferents en cada un d'ells.
La casa
És el motiu que millor simbolitza l'ordre estable de la realitat quotidiana.
El viatge
L'efecte d'evasió desitjat es veu reforçat per la utilització reiterada d'alguns motius narratius entre els quals el viatge n'és un dels més significatius.
Viatjar suposa, en certa manera, evadir-se,escapar-se d'una realitat estable. Probablement d'aquí ve que trobem sovint personatges que viatgen -moltes vegades amb una clara finalitat evasiva.
El viatge, com a procés de desengatjament de la realitat que és, es configura, doncs, com un motiu d'evasió, paral·lel a l'evasió que per via imaginativa ens proposa la literatura de Calders.
El circ, la fira, el teatre
Amb una funció evasiva semblant a la del viatge, el món màgic del circ, de les fires i del teatre és també un motiu usual en els contes caldersians.
Els promesos
Si la casa era un símbol de la realitat sòlida i estable, n'hi ha d'altres que representen l'ordre quotidià amb els seus codis i convencions. El més freqüent és el tema del festeig o del compromís formal entre una parella. Calders utilitza aquest tema com una referència esquemàtica i caricaturesca de les normes socials que constrenyen la realitat quotidiana.
El tractament paròdic de les relacions formals és un recurs humorístic per posar de manifest la inconsistència de les convencions sobre les quals descansen les aparentment segures normes de conducta social. Aquest tractament paròdic, que ens presenta el festeig entre dues persones com la causa i el resultat de situacions certament absurdes, el trobem a El desert, L'hoe i l'ofici, coses de la Providència, El teatre Caramar, La clau de ferro, L'Hedera Helix, La maleta marinera, Un crim.
En tots aquests contes,la relació entre el personatge central -sovint el narrador mateix- i la seva promesa és una relació freda, distant i insubstancial, sovint originada per causes totalment alienes a la seva voluntat i sempre abocada a la incomunicació. Una incomunicació que és reflex de la incomunicació que hi ha subjacent a tota relació basada en la pura convenció social.
El crim
Com a contrapunt del motiu anterior i com a representació de la ruptura amb totes les convencions simbolitzades per la relació formal entre dos promesos, Calders fa aparèixer sovint crims, accions violentes o fets clarament delictius, segons la moral convencional.
Són una via de sortida del cercle aclaparador d'una realitat extremament codificada.
La narració d'aquests fets és acompanyada d'una distorsió humorística, que li llima l'escabrositat i l'aproxima a una mena d'humor negre afable i inofensiu, mitjançant el qual Calders reincideix en el tema central de la seva obra: la reflexió sobre l'absurd que hi ha latent sota qualsevol sistema rígid de codificacions, la codificació moral inclosa.
El recurs a la violència respon a un acte de rebel·lió contra la imposició d'uns codis de conducta arbitraris i, com a tals, absurds.
El recurs al tema del crim, el delicte o l'acció violenta, l'hem d'entendre, doncs, com un element narratiu més dins el joc literari que Calders articula al voltant de la tensió entre una realitat quotidiana estrictament codificada i les ànsies humanes per viure lliurement, d'acord amb les seves necessitats reals, al marge del que indiquin uns codis arbitraris i molt sovint absurds.
TEMÀTICA
Reflexió sobre la incapacitat de l'home per assumir tot allò que no s'ajusti a una interpretació esquemàtica del món i a uns determinats codis de conducta social.
Reflexió sobre els límits que separen la realitat de la fantasia, la lògica de l'absurd, la veritat oficial de la veritat oculta.
TO
L'actitud de l'autor no és greu, angoixada o sarcàstica. Ho fa des d'una perspectiva irònica i distant respecte a la realitat,
però també respecte als mecanismes literaris més estereotipats: el que hem
anomenat paròdia dels gèneres, per exemple el gènere fantàstic, que té els seus
codis, que Calders manipula irònicament.
Gènere fantàstic
Presenta uns fets que depassen les lleis naturals o bé que no admeten una explicació científica o racional PERÒ crea els mecanismes narratius necessaris perquè aquests fets siguin possibles. Per tant, crea un nou codi de versemblança acceptat pel lector on pot quedar integrat des de l'improbable fins a l'impossible.
El lector sempre té el DUBTE sobre si allò té una explicació natural, però no explicitada suficientment pel narrador (coincidències casuals, al·lucinacions, autosuggestió, hipnosi o qualsevol altre recurs d'aquest tipus) o bé si realment existeixen causes desconegudes per l'home que puguin provocar esdeveniments aparentment impossibles.
Per aconseguir això, l'escriptor ha de graduar amb molta precisió cada un dels components narratius amb què vulgui jugar:
L'entorn dels personatges i la seva realitat quotidiana han de ser creïbles per tal que contrasti i augmenti l'efecte dels elements fantàstics.
Les situacions fantàstiques han de venir propiciades per algun factor anòmal, més o menys misteriós, en l'entorn, la història o el comportament d'algun personatge.
Aquesta anomalia ha de causar emocions (por, sorpresa, perplexitat...) compartides pels personatges i pel lector.
El narrador ha d'oferir unes garanties suficients de credibilitat.
Calders transgredeix premeditadament tots i cada un d'aquests principis.
Recursos emprats per l'autor per deformar la realitat quotidiana dels personatges: situacions inicials exageradament plàcides, vides marcades per la vacuïtat més absoluta, activitats atípiques, reducció esquemàtica de les referències temporals o espacials, etc.
És una realitat mediatitzada per la intervenció d'unes forces superiors i intangibles, que, tanmateix, resulten tan familiars al personatge com la matèria que els envolta: el destí, la Providència, l'atzar... es converteixen en parts integrants de la seva realitat quotidiana, però no com a idees abstractes, sinó com a agents autònoms que juguen amb els individus i que intervenen capriciosament en els seves vides. Estan situats en un pla de familiaritat i d'acceptació consensual que els treu transcendència i per tant, no tenen l'element pertorbador que solen tenir.
El recurs deliberadament explícit a aquests temes té l'efecte contrari del que buscaria qualsevol obra clàssica del gènere fantàstic.
Els elements fantàstic són tractats amb una clara voluntat d'aproximació a la realitat quotidiana; hi ha un procés de vulgarització dels elements fantàstics i, de manera especial, dels elements sobrenaturals.
PUNT DE VISTA
Intern, primera persona: el protagonista és un personatge-narrador.
Tradicionalment aquesta tècnica dóna credibilitat a allò que es narra, que és una necessitat inherent a la literatura fantàstica, que serveix de contrapunt als fets extraordinaris, meravellosos o sobrenaturals perquè és qui ho ha viscut qui dóna acte de fe de l'autenticitat del que s'explica. Li dóna versemblança.
La intenció de Calders, en narrar en 1a. persona, és diametralment oposada. I els resultats també. La seva literatura no pretén explicar la realitat física i immediata, com seria l'objectiu d'una literatura de tall realista; ni tampoc una realitat metafísica i transcendent, com es podria desprendre de determinada literatura fantàstica.
La seva literatura utilitza i manipula aquests dos plans de la realitat, però no per explicar-los, sinó com a punt de partida d'una reflexió irònica i profunda sobre els mecanismes humans de percepció de la realitat, tant de la realitat física i immediata, com de la realitat metafísica i transcendent.
Aquesta reflexió el porta a qüestionar-se els mecanismes artificiosos que generen la ficció estrictament literària. Entre ells, un dels més bàsics: el de la veu del narrador.
És per això que el relat en 1a persona en Calders no vol contribuir a crear una sensació de versemblança, sinó que, al contrari, esdevé un mitjà més per posar de manifest la naturalesa artificiosa d'aquest recurs literari.
El narrador sol aparèixer allunyat de la sensibilitat del lector davant el fantàstic. Sovint és presentat com una persona totalment familiaritzada amb fets sobrenaturals o que accepta sense gaires reserves la influència de forces superiors, com el destí o la Providència.
De vegades fins i tot s'estableix una mena de complicitat amb el lector (“era un esperit, és clar”), impossible en un relat fantàstic tradicional. Hi ha un personatge-lector implícit amb qui s'estableix un diàleg: “¿No heu experimentat mai la tendresa que poden desvetllar les petites emocions?” “Ara trobo oportú d'explicar”...
L'HUMOR
És un humor reflexiu.
L'humor neix de la incongruència inesperada i en Calders la incongruència és el tret més característic del comportament dels personates (incloent-hi el comportament narratiu del personatge-narrador).
Aquesta incongruència constant i deliberada ja ens predisposa a l'humor, sense oblidar, tanmateix, que la distorsió premeditada de les reaccions dels personates, en relació a les situacions en què es troben, respon a intencions que van més enllà d'un efecte humorístic simple i gratuït.
Ressalta la naturalesa essencialment lingüística de l'humor de Calders ja que se sosté en una disfunció dels recursos expressius:
Usa formes lingüístiques estereotipades en situacions en què el seu sentit esdevé absurd ( i, per tant, inesperadament incongruent). Exemple: frase tòpica com “No vo prendre algunna cosa” adreçada a un ésser incorpori. “Dispenseu” diu fredament el causant de l'accident quan se li dispara la pistola.
La disfunció entre formes expressives i situacions deriva sovint en el contrasentit. Exemple els raonaments de l'advocat a Un crim: “Quan un home de bona mena, sense antecedents penals i sense tares, en plena joventut, arriba a matar, és que deu tenir les seves raons, i nosaltres, en certa manera, no ens hi hem de ficar”.
L'oposició lògica entre el discursi el seu referent és també la clau humorística d'una descripció de gos a La revolta del terrat, al qual són atribuïts tot un conjunt de virtuts específicament humanes.
Petits detalls descriptius, per exemple definint la cuixa d'una pagesa de Moràvia: “un cas rar de topografia muscular”.
Imatges sorprenents: “la dona hongaresa m'ha fet sempre l'efecte d'anar disfressada de colador de cafè”.
Apreciacions carregades d'ironia: Vaig comprendre immediatament que es tractava d'una d'aquelles noies que ben administrades per un poeta donen un rendiment extraordinari”.
L'humor de Calders és subtil i refinat. És la clau que ens permet una lectura distanciada i amable de toa la reflexió que sobre la realitat i el somni hi ha a Cròniques de la veritat oculta.
Page updated
Google Sites
Report abuse