TEXTOS D'OPINIÓ SOBRE TEMES SOCIALS PELS QUALS VALDRIA LA PENA FER UNA REVOLUCIÓ
Albert Hernández
Opinió sobre l’idea d’iniciar una revolució contra el sistema polític actual.
Quantes vegades no ens han mentit, ens han promès coses, coses que ens donaven esperança
sobre un futur millor, que feien imaginar que els nostres fills no haurien de passar gana, o
veure com es desnonaven persones sense cap mirament, persones amb dret a un habitatge.
Des de fa anys els governs ens l’han clavat al mateix lloc, i nosaltres no hem dit res, hem callat i
hem seguit guanyant diners per ells, perquè, siguem sincers, gran part dels beneficis acaben a
les seves butxaques. Tampoc ens deixen queixar-nos, ni manifestar-nos, si, molts coneixeu ja la
“Ley Mordaza” . Tot aquest cúmul de coses ens ha fet arribar a un punt en que tenim que
donar un cop a la taula, demostrar que els ciutadans no son joguines les quals no importa si
tenen gana, fred, no tenen casa, o moren. Demostrar que mereixem viure com persones, amb
menjar, una casa, una educació per als nostres fills. Totes aquestes paraules deuen sonar rares
venint de un adolescent de 15 anys, que “està en una edat en la que no entén les coses, i en
que no pensa en el que diu”.
-------
Ainoa
DESNONAMENTS: OPINIÓ PERSONAL
Actualment un dels temes més importants i preocupants al nostre país és el dels desnonaments, on es barregen demagògia i populisme amb el desemparament dels més necessitats i el del poder de l'imperi financer. El nostre actual govern esta buscant una solució per a aquest problema, tot i que considero que el tema és de tal complexitat que dubto arribin a trobar una solució optima.
Un dels motius més destacats dels desnonaments és degut a que molts dels habitants en el seu moment van signar la seva hipoteca quan vivien en un marc que els permetia afrontar aquests pagaments i, sobretot, en un proper futur. Llavors, molts d’aquests habitants per diferents problemes (fallides d'empreses, acomiadaments, etc) no han pogut continuar fent els pagaments adequats que tenien prevists i per aquest motiu han sigut desnonats. Encara que hi ha molts més altres casos com per exemple, famílies grans on no tenen prou diners com per permetre’s poder pagar una hipoteca per poder viure en bones condicions.
Per la meva part, penso que els desnonaments no s’haurien de permetre, ja que totes les persones i famílies del nostre país com a mínim haurien de poder viure sota d’un sostre.
-----------
Cristina Ruiz
El canvi climàtic (o escalfament global) és un tema del qual actualment s’està parlant molt ja
que el nostre planeta cada dia està més afectat per aquest factor i la gent s’està mentalitzant
de que s’ha de fer alguna cosa per parar-ho. En la meva opinió, el canvi climàtic és un dels
problemes més greus que estem vivint actualment. Molta gent no se’n adona però aquest
canvi està molt present entre nosaltres.
Primer de tot s’ha de dir que l’escalfament global està fent que moltes espècies d’animals
s’extingeixin ja que no estan adaptades a ell. Algunes d’aquestes espècies afectades són els
pingüins, els ossos pandes, les guineus, les balenes, els coralls, els salmons, els peixos
pallassos, els coales, les tortugues, els ossos polars...
Però no pensem que tot s’acaba aquí, també les espècies del regne vegetal estan patint aquest
canvi. Plantes com ara “l’aloe vera” s’estan debilitant molt, estan perdent les seves propietats i
fins i tot estan deixant de sortir per culpa del canvi climàtic.
Com tots podem veure, l’escalfament global no és cap ximpleria ja que és la major amenaça a
la qual s’ha enfrontat mai la humanitat. Els experts afirmen que aquest produeix un gran
augment en la temperatura de La Terra, canvis en les precipitacions, variacions en el nivell del
mar, climes que es tornen molt extrems, augment massiu de fenòmens naturals com huracans,
terratrèmols, desbordaments de rius...
Jo crec que tothom hauria d’obrir una miqueta els ulls i adonar-se’n de que aquest canvi ve a
causa de la contaminació, la tala d’arbres i de molts altres factors causats per les persones.
Hem de adonar-nos tots com sigui i fer alguna cosa per frenar-ho i que no vagi a més. Ens
estem carregant el nostre planeta i sense ell no podrem viure ni nosaltres, ni les pròximes
generacions, si es que hi ha...
-------
Pau Ferré
Opinió desnonaments
La realitat dels desnonaments a Espanya és una de les
conseqüències més dramàtiques de tot aquest país, ja que s’estan
enviant al carrer a famílies senceres, quan hi ha una quantitat
enorme de pisos buits a tot el país.
A més a més els drets humans diuen que tota persona ha de tenir
un lloc on viure-hi i fent això que fan, l’únic que fan es empitjorar
la vida de les persones d’una forma molt cruel i no complir els
drets humans.
Jo evidentment que desallotjaria a tots els que no paguessin si
les cases fossin de la meva propietat, però el que no faria es fer
el que fan actualment que deixen a una persona de viure en una
casa a viure tirada al carrer. Amb lo fàcil que seria facilita’ls-hi
algun lloc segur on dormir i poder estar... en definitiva donar el
màxim de ajuda possible.
------------
Paula Piñol
ALGÚN CANVI EN LA SOCIETAT ACTUAL
Crec que la societat actual és una broma, no hi veig serietat quan es parla de l’àmbit de la justícia.
Davant la justícia, es tracta diferent a les persones segons el rang al qual pertanyen, segons els diners i la fama que tenen. Trobo que això hauria de canviar i que s’hauria de condemnar a tothom seguint el mateix esquema, sense importar els arguments que presenti l’advocat perquè si x mata a y, res del que es presenti davant d’un tribunal pot justificar-ho ni restar-li importància. Sinó, que s’ho hagués pensat abans.
A més a més, si una persona (posem per exemple d’actualitat, algun futbolista o polític) ja és rica i té molta fama, perquè hauria de voler més diners? Perquè hauria de cometre qualsevol frau fiscal? De què li serviria? Però, ja per rematar-ho, no anirà a cap centre penitenciari. Per què? Doncs perquè ocupen posicions altes, i a la gent li sembla que per això no han de patir un correctiu.
---------
Judith Ferré Grau 4t A Llengua Catalana
EL MASCLISME
El masclisme és el conjunt d'idees, actituds i pràctiques sexistes de l'home sobre la dona. El
masclisme creu que l'home és superior a la dona.
Més exactament, com actitud el masclisme designa una idea particular de la virilitat i els rols
de gènere. Els masclistes rebutgen a la dona el dret a treballar, participar en activitats
esportives o fer els papers que tradicionalment eren pels homes. Molts masclistes creuen
també que tenen el dret com homes a buscar aventures fora del matrimoni, mentre que les
dones han de ser fidels i consideren que s'han d'ocupar de la casa i fer de mares i esposes.
Algunes de les causes del masclisme són: el patriarcat, lleis discriminatòries per la dona,
diferència de tracte en cas d'adulteri (en algunes cultures, l'adulteri, o l'embaràs abans del
matrimoni, són durament castigades), necessitat del permís d'un home per a realitzar
activitats econòmiques, negació del dret a vot o d'altres drets civils, educació masclista des de
les escoles o la pròpia família, discriminació en l'àmbit religiós, en països de
predomini musulmà, en determinades branques del cristianisme (com el mormonisme o
el catolicisme), en els ortodoxos jueus, en el hinduisme...També per la divisió sexista del
treball, els homes ocupaven llocs més importants (originalment la divisió sexista es va
fonamentar en la diferent capacitat física i muscular, en la qual els homes tenien avantatge).
En canvi, en les modernes societats tecnològiques, la força física és irrellevant, sent
immensament més important les capacitats intel·lectuals i les habilitats socials, sens dubte
això ha permès la incorporació de moltes dones al treball assalariat. També es refereix a un
pagament de salari menor a les dones que als homes a canvi del mateix treball.
------------
TÈCNIQUES
ABSURD
Oriol Perera Cruz
Text avantguardista
El que ningú mai va saber
La porta corredora de vidre que donava al jardí de la part del darrere de la casa estava
tancada, però l'home no s'hi va fixar, doncs l'acabava de netejar minuciosament, abans
que arribessin els convidats. Ara sortia fent equilibris amb una safata plena de tassetes
petites i bufones; eren les cinc. Va creuar el vidre, va travessar-lo. No ho va notar. Els
convidats, tot i tenir l'acció davant dels nassos, tampoc s'hi van fixar. «Oh, el tallat!», va
ser l'únic comentari. Van seure entre rialles i van prendre el tallat amb parsimònia.
---
UBEC
Sóc la vida, em dic Ubec. Ubec és el dia de demà. Ubec és la noia tenyida que delira. Ubec són
els dibuixos meravellosos. Ubec ets tu. Ubec sóc jo. Ubec som tots. Ubec és tot i és res. Per
tant si és tot i és res, què és Ubec?
Estel Folch
----
MÓN AL REVÉS
M’aixeco. Em rento les dents. La cara no, avui no em ve de gust. Em vesteixo: americana amb camisa blanca i corbata blau marí. Esmorzo: llet amb cereals i una poma. Són les 02:00h. Em miro al mirall. No porto pantalons ni sabates, no m’he pentinat i no he d’anar enlloc a aquestes hores. “Ho he fet tot al revés”, penso. Em pentino. Em poso uns pantalons i unes sabates. Són les 02:03h. Em miro al mirall. Trec l’esmorzar i el tiro pel vàter. Penjo l’americana, la camisa i la corbata i me’n torno al llit.
Paula Piñol
---------
Iris Cerro Domenech.
LA GRAN POSSIBLITAT
Era un dia qualsevol i en Marc anava a l’escola caminant, com sempre. A primera hora
tenia matemàtiques, una assignatura molt avorrida i monòtona per a ell, fet que feia
que es quedes adormit. La resta del dia el considerava més o menys suportable, fins
que arribava la última hora, quan tenia física. A ell li fascinava aquesta assignatura i
estava més despert que mai. Aquell dia el seu professor va dir-los als alumnes que hi
havia una possibilitat entre mil de travessar les parets. En Marc, com tot científic
professional, va voler comprovar-ho. Aquella tarda tenia classe d’angles però va
decidir no anar-hi i passar-se tota la tarda intentant travessar la paret de la seva
habitació. Al cap de 3 hores, li sortia una cascada de sang del seu front però, tot i així,
ell continuava creient en la física i confiant en aquella possibilitat tan esperada per al
pobre i innocent nen. Després de passar-se tota la nit despert, en el seu milè intent, va
agafar totes les forces i ganes del món i va aconseguir travessar la paret de maons
com si res.
----------
Arnau Marín
Buscant al diec2 la paraula absurd per veure si sonava la flauta i em venia
una idea per escriure.
1 1 adj. Contrari a la raó, al sentit comú.
1 2 adj. Una vida absurda.
L'absurd. Ara resulta que "absurd" significa contrari a la raó. Sempre
haguera dit que significava "que no té sentit". Però m'hi fixo i ara resulta
que també pot ser "adj" (adjectiu) referint-se a una vida absurda. Per què
existeix la polisèmia? No, ara seriosament, per gent poc intel·lectual
com moi, és una pèrdua de temps recordar dos significats per paraula. Ja
n'hi ha prou amb un!
Passa el mateix amb "gat". (Per cert, ara mateix el meu m'està esgarrapant).
Gat, animal. O, gat per elevar un cotxe.
POLISÈMIA per què existeixes? No puc més, ho busco al famós "Google".
No ho trobo. Guai! Ni tan sols Google ho sap. O sóc jo que no ho sé buscar?
Suposo que seria elmés normal, ja que, "Google ho sap tot, per a molts"- i
de fet, m'hi afegeixo.
Ens deixem controlar per l'Internet, això abans no passava de ben segur.
Bé, jo pretenia escriure alguna cosa, sigui text o poema, i ale, un monòleg
interior. "La vida és una muntanya russa eh". Encara que de fet, també és
bastant absurd aquest monòleg. No he explicat res en, una, dues, tres... 15
línies que em marca el word que he fet. Ho sento "reader" - no em surt la
paraula en català, però estàs llegint pur aire sense tendresa. En principi, el
text hauria de tenir "tendresa" i pel que veig, no en té, ni en tindrà. Però bé,
... Al final m'hi podré presentar. On? Als jocs florals.
Quatre. Quatre anys sent alumne de l'institut i zero texts presentats per mi.
És rar. No, perdona, rar no, popularment aquest fenomen és conegut com a
"vagancia". Per cert, un fenomen bastant conegut per mi, i per molts altres.
"LLAMPS I TRONS" he escrit vagància sense accent. A mesura que he anat
fent el text m'he proposat no corregir res (només innocents em creuran) i
bé l'he pifiada. Lector, si ho ha notat, perdoni, però ben bé, són les 5 de la
matinada i no és normal que un adolescent ho estigui fent- i per això és
anònim, prefereixo que professors no sàpiguen qui és "l'alumne que
sempre ho fa tot a última hora" (encara que n'estic segur que ho poden
saber fàcilment).
El word em reconeix 407 paraules. Ho trobo bastant digne, estic en trucada
per Skype amb un amic (sí de l'escola) em comenta que sí, 407 paraules és
més que digne, així que sí, com vostè, intel·lectual lector podrà saber, aquí
acaba aquest missatge en prosa.
----------
José A. Casas
L'altre dia un home anava al seu treball i en el camí es va trobar
amb un altre home, qui havia comprat una fogassa de pa polonès
i tornava al seu habitatge.
Això és gairebé tot.
---------
Judit Matamala
L'ESFORÇ ÉS BLAU
En Pep, fos de treballar, brut i suat amb una ferum d'allò més desagradable, d'aquelles olors que et fan un nus a l'estòmag, entra a la dutxa...
Li regalimen les gotes de pintura blava per l'esquena i es va relaxan tot cantant una mítica cançó de Lluís Llach, d'aquelles que de tot cor es cantaven a la guerra.
No es sorprén pas quan en comptes d'aigua li rellisca pintura blava per tot el cos, és més, ell ja està acostumat a anar de blau sempre, doncs és constructor i el dia següent tornarà a embrutar-se de ciment o quelcom material i li és ben igual anar fet un "pitufo" tot el dia. És la seva feina, i sap que a finals de mes ha de portar diners per la seva família.
------------
Marta Aznar 4tA
TEXT DE TENDÈNCIA AVANTGUARDISTA ABSURD
UN ENLAIREMENT INESPERAT
Fa cosa de dos dies em vaig aixecar en un mati esplèndid, com sempre, vaig anar a la cuina i
em vaig preparar el meu esmorzar, llet amb cereals. Seguidament, em vaig dirigir a la dutxa, on
l’aigua freda em despertava i em preparava pel dia. Llavors va ser quan vaig sortir al balcó per
percebre el radiant sol que feia i vaig començar a notar com el terra cada cop estava més lluny,
si més no, estava volant per sobre la ciutat, tot quedava sota els meus peus. Al tornar a terra
vaig anar al lavabo per mirar-me al mirall i vaig poder observar que dues grans ales sortien del
meu cos. Però va ser quan el dia següent em vaig despertar i ni rastre de les ales, ho havia
somiat? Era tot fruit de la meva imaginació? Qui sap.
--------
Cristian
Dissabte
El dissabte és el millor dia de la setmana sens dubte ja que, durant tot aquest,
saps que ja has passat totes les penúries de la setmana (si no ets un “gafe” o
un imant de desgràcies) i, a més a més, encara queda diumenge per gaudir del
cap de setmana. Jo la setmana me la prenc com un parc aquàtic d’atraccions
on el dissabte és aquella atracció per la que has estat fent tanta cua i tant
t’agrada. Però, com diu aquella dita tant famosa, “Tota cosa bona s’acaba en
un tres i no res”.
Jo, per gaudir dels meus dissabtes, el primer que faig des oblidar-me de tot lo
xungo de la setmana i gaudir posant en pràctica els meus hobbies amb gran
entusiasme i relaxar-me ja que tenim 2 dies de descans de 7 que n’hi ha en
una setmana. A més a més de ser un dia de festa per la gran majoria de
persones, el dissabte és el dia en que els memes flueixen en major quantitat
degut a la gent que esta a casa sense fer l’ou. En definitiva jo diria que el
dissabte és la millor cosa que li ha passat a la humanitat des de la creació del
primer Metal Gear i seria meravellós remarcar que sense MG ni un bon
dissabte un humà no és un humà.
----
MONÒLEG INTERIOR
Nerea Martín
TARDA AMB LA COLLA
Dissabte, 9 d'abril- Aquesta tarda la colla d'amics i jo hem organitzat una petita
festa a un dels amics que feia anys. Tots estem reunits a una enorme sala d'un
dels bars més coneguts al poble. Jo a les 9 i mitja de la nit ja començo a estar
cansada ja que era la hora a la que normalment jo entrava al llit però tots els de
la colla tenen ganes de festa, després de plantejar-me unes quantes vegades
que és millor si anar amb ells o tornar cap a casa decideixo anar a donar una
volteta amb ells i després ja veuria el que feia. Ens assentem tots en un lloc
apartat per no molestar a ningú i comencem a parlar.
En aquell moment passa l'Àlex i jo m'aixeco corrents sense ni pensar-ho i el
saludo. Em moria de ganes de veure'l i el fet de veure'l aconsegueix que jo
mateixa m'animi a quedar-me una estona més amb els nens de la colla. L'Àlex
marxa i jo torno a assentar-me. Pel meu cap no paren de passar pensament
sobre l'Àlex: a on hauria anat, que estaria fent, estaria amb alguna altre noia...
Em tranquil·litzo ell m'estima i jo ho se el que no se és perquè penso en
aquestes coses si ja se que mai passaran.
Continuem parlant, el noi al que li havíem preparat la festa esta molt content
per la sorpresa i ens ho agraeix. Passa una hora i jo en l'únic que penso és
amb l'Àlex. Estic cansada però intento mantenir-me desperta per no arruïnar la
nit al noi de la festa. Després de mitja hora ja no puc més i la gent ja esta
començant a cansar-se donat que ja són les 12 de la nit. Proposo de marxar i
un noi que viu prop meu diu que ell també comença a tirar cap a casa. Els dos
ens dirigim cap al carrer de les nostres cases quan escolto una veu familiar. Al
girar la cantonada ens trobem a l'Àlex amb una noia. Jo no sabia que fer però
vam decidir fer veure com si res i continuar endavant perquè sé que si continuo
allà molt temps acabaré plorant. No suporto quan fa això perquè sé que ell
només està amb mi però va amb noies que en realitat sé que no li cauen bé
però clar com se li apropen pues ell no s'apartarà, jo en el fons l'entenc però fa
mal provar-se'l així tan de sobte.
Continuo caminant i arribo a la porta de casa meva i em depereixo del noi que
m'ha acompanyat que viu unes cases més a munt. Pujo a casa i saludo a la
meva família, seguidament vaig directa a l'habitació ja que no tinc cap ganes de
res. Em rento les dents i em desmaquillo i em poso a dormir, no li donaré més
voltes a lo de l'Àlex a més a més ell potser ni s'ha fixat en que era jo la que ha
passat per davant. Entro al llit i com de costum baixo el volum del meu mòbil
per tal que ningú em desperti. Cap a les 4 del mati em desperto i decideixo
mirar el mòbil i em trobo 6 trucades perdudes de l'Àlex i com 20 missatges seu
intentant contactar amb mi dient-me que ho sent per no haver estat amb mi per
la nit que m'estima, jo ho se tot això però que t'ho digui ell mai esta de més.
Estic molt adormida i prenc la decisió de que el contestaré pel mati.
Torno a dormir-me però aquesta vegada sentint-me molt millor ja que per una
vegada el que s'està menjant el coco per saber on estic , que estic fent o si
estic amb un noi és ell i no jo i això confirma lo molt que ens preocupem, ens
estimem i trobem a faltar l'un a l'altre en tot moment.
--
Oriol Gonzalez Prats
Aquella bajanada
Cada dia em despertava el gall de Cal Cisquet amb el seu cant bonic i ple d’energia. M’aixecava
del meu llit i anava a obrir la finestra on els raig de llum entraven a la meva habitació. La mare
ja m’esperava perquè anés a comprar el pa al poble del costat, agafava la bicicleta i començava
a pedalar per uns camins de terra fins arribar a Cal Peret on ja tenia una barra de pa reservada
per quan arribés.
En tornar, la mare ja havia parat taula per esmorzar i el pare estava llegint el diari que havia
arribat feia cosa de cinc minuts. De cop hi volta, el pare va fer un bot en passar la pàgina del
diari. La mare li preguntà que havia llegit i ell exclamà que al diari hi deia que enderrocarien la
masia de Cal Ferran per poder-hi passar el canal que servirà per regar tots els nous conreus
d’arròs que hi volien fer (jo em preguntava, com volen fer uns conreus d’arròs al mig de la
plana de Lleida?).
Semblava que volien aconseguir l’impossible. Aquell mateix mati vaig anar a buscar a tot el
jovent del poble per buscar una solució. Ens vam reunir a la plaça major nens, joves, adults i
avis, érem més d’un centenar de persones. Vaig dir que podríem organitzar protestes davant
de l’ajuntament per intentar frenar aquesta bajanada i tots van recolzar la meva proposta. Així
doncs, vam acordar fer una protesta cada dia a les cinc de la tarda fins obtenir una altra
proposta o la frenada del projecte.
Passaven els dies i jo m’anava desanimant però va arribar el dia que tan esperava. Era un
dimecres a tres quarts de sis de la tarda quan les finestres del balcó de l’ajuntament es van
obrir i va sortir l’alcalde per anunciar la finalització del projecte. Aquella tarda em vaig sentir
molt content i molt orgullós ja que havíem aconseguit mantenir l’entorn del nostre poble.
----------
INSPIRAT EN PLA
Maria Argemí Sòlvez, 4tA
TEXT INSPIRAT EN JOSEP PLÀ
Des de la finestra de l’internat és podien veure moltes coses. L’ajuntament, l’edifici més gran,
era d’un color marronós amb la teulada vermella bastant vell, amb algunes figures i estàtues al
voltant. Les botigues del poble cadascuna d’un color diferent il·luminaven el carrer de felicitat
hi havia de vermelles, grogues, blaves i vermelles, cadascuna venia una cosa diferent però a la
vegada totes reflexaven alegria i il·lusió. Però el més curiós és que cada matí, el nen no és
fixava ni en els edificis ni en la gent del carrer que passava per davant. El nen petit des de la
finestra mirava cada dia la mateixa olivera, la mateixa olivera gran amb diferents tons de verd
rugós. Una olivera que a mida que passaven les estacions canviava de colors, és feia més gran i
desprenia una olor diferent. Aquella olivera expressava algun sentiment de llibertat al pobre
nen que només ell sabia el que sentia.
Aina
Tarda a la plaça
Em trobava al vell mig de la plaça observant com la veïna del quart, la Roser, llençava pel balcó
totes les pertinences del que suposava que ara era el seu ex-marit, l’Eduard. Pel meu cap
rondaven mil i una raons de perquè la Roser i l’Eduard havien decidit tirar-se els plats pel cap
(gairebé literalment) i acabar amb la seva relació que havia durat 25 anys.
Si feia la vista enrere, podia recordar moltes nits d’estiu en que ella es queixava perquè el seu
marit sortia al balcó a fumar-se un puro en roba interior. La dona sempre li cridava:
-Eduard! Que fas? És que t’has tornat boig? Vinga entra cap a dins abans no et vegi ningú.
L’home, com que no tenia caràcter suficient per plantar-li cara a la seva dona, sempre l’obeïa
dòcilment. Però aquesta no és pas una raó vàlida per separar-se. És clar que no. Segurament
deuria ser per un altre motiu més obscur. Potser l’Eduard freqüentava un bar on s’apostava el
seu salari i els seus estalvis en partides de pòquer i recentment havia perdut els pocs calers
que els hi quedaven.
O potser li havia dit a la Roser que el menjar de la seva mare era millor que el de la seva sogra i
la Roser, orgullosa com una mala cosa, l’havia fet fora de casa per un comentari tan feridor
segons el seu criteri. O inclús podria ser que l’Eduard sigues un venedor clandestí de droga que
reparteix la mercaderia pels barris de Barcelona quan tothom ja és al llit.
També se’m va passar pel cap que es tractés d’un problema d’espècies. M’explico. És possible
que l’Eduard es transformés per les nits en un home llop que fart de passar calor en les nits
d’estiu es dutxés a la dutxa i la deixés plena de pèls que posteriorment la Roser hauria de
recollir i se n’havia afartat d’aquesta situació.
Finalment, les paraules de la dona em van deixar encara més dubtosa. Des del balcó va cridar
tot plorant al seu, ara, ex-marit:
-Ves-te’n! Ves-te’n amb la teva Mónica estimada! A veure si ella aconsegueix suportar-te tants
anys com jo! Ets un desgraciat!
No em va quedar gens clar qui era aquesta tal Mónica i perquè l’Eduard se l’estimava tant.
Potser es tractava de la seva nova moto, la seva nova marca preferida de puros o vés a saber
que…
Gerard Piqué Monòleg interior Català
M’encanta el meu poble. Trobo que la població de La Roca del Vallès és un
paradís situat al mig de tot aquest cruel món que ens envolta diàriament:
guerra, pobresa, masclisme, etc. Però això se’n va del que us vull parlar. Us
vull parlar del meu poble, d’aquest paradís que ja he nombrat, d’aquesta illa i
d’aquesta llum que crec que, algun dia, potser farà obrir els ulls a tota la
població mundial i farà veure tot el que està passant en aquest moment. La
gent del meu poble és simpàtica i controvertida, moderna, però tothom té el seu
toc de clàssic, amb els seus modals i les seves maneres. I sí, no descriuré els
carrers del poble ni res, encara que sé que us agradaria, però us quedareu
amb un pam de nas. Només us volia fer veure que la gent del meu poble no
són res de l’altre món, però com ja he dit abans, crec que algun dia, el meu
poble potser farà obrir els ulls i farà veure tot el que està passant en aquest
moment a tot el món.
Encara que vulgui parlar només del meu poble, és inevitable parlar d’alguns
dels problemes que ens envolten. M’agradaria parlar de les guerres que hi ha
avui en dia en el món. M’agradaria obrir els ulls a tota la gent que hi participa o
deixa passar-ho. No! No m’hi cap al meu petit cap la idea de que, amb els
suficients problemes que hi ha en el món com el canvi climàtic o la diferència
de classes, la gent s’entretingui a matar-se entre elles. Ho trobo una
estupidesa. Total, no ho entenc, sempre es barallen per problemes de territoris
o de religió. La gent no pot entendre que hi ha diferents maneres de pensar? La
gent no pot entendre que existeix gent diferent? Que no tothom és igual? Tan
costa entendre-ho?