CRÒNICA SOBRE EL PASSATGE DEL TERROR
Avui us faré una crònica sobre el 6é passatge de terror que va tenir lloc a Corró d’Amunt, al municipi de Les Franqueses del Vallès, els dies de la castanyada, 31 d’Octubre, 1 i 2 de novembre. Un passatge que des de la meva opinió l’esperava amb moltes ganes jo i tota la meva família.
Aquest passatge tant esperat va incitar a la gent a sortir de casa, tot i que el fred era inaguantable i s’apoderava dels carrers. Més de cinc-centes persones van fer llargues cues de hores i hores per finalment poder gaudir o passar molta por en els deu minuts que durava el recorregut del terror. Un recorregut que simulava un circ amb pallassos aterradors, i diferents personatges propis d’aquest.
Els visitants que al acabar els passatge havien pagat juntament amb l’entrada un sopar compost de; botifarra, brou, torrades, refresc, etc. Era el moment de gaudir d’ells m’entres contemplaven diferents artistes com, ballarines, malabaristes i unes noies que es penjaven d’unes teles per on trepaven com si fossin aranyes
Per si aquelles espectadors és van quedar amb més gana, i volien menjar de més, hi havien castanyes que demanaven a crits que les mengessis de la olor que feien.
Un cop ben tips els visitants van tornar a casa ben contents per un altre anys de terror i de dur treball per les persones responsables del passatge que es van veure molt agraïts i satisfetes per la bona feina, pels centenars de espectadors i pels diners reclutats.
Audició de tardor
La meva crònica tracta sobre l'audició de tardor del conservatori de música de Granollers. L'espectacle musical va ser a Granollers, a l'aula d'audicions del conservatori, una aula no gaire més petita que la classe de 3rA, amb els sostre, les parets i el terra blancs. Hi havia aproximadament una trentena de cadires disposades en semicercle al voltant d'un gran piano de cua i un seien a part. L'audició en total va durar aproximadament uns 50 minuts i gairebé més de la meitat va ser explicacions de la directora.
Primer de tot, la directora va fer una eterna introducció sobre el motiu del concert, agraint la presència als presents i demanant, o més aviat suplicant, que fessin donacions d'aliments a una campanya benèfica. Ja quan tothom s'adormia, la directora va acabar de parlar i va sortir a l'escenari el primer músic, el violoncel·lista Toni Miralles. Va interpretar «Arioso» de Johann Sebastian Bach, amb l'acompanyament de Josep Maria Sauret al piano, un professor. L'alumne es va dirigir a la cadira individual tranquil·lament i sense presses ni nervis, va seure i va esperar a que en Josep Maria ajustés amb cura el balancí del piano. Només començar a tocar, el públic ja va notar que era inexpert, no feia falta que fossis un músic expert per notar els seus múltiples errors. Tot i així, en acabar, la gent el va aplaudir.
La segona en actuar va ser Deniesse Burriel, al piano, interpretant «Romance» de Txaikovski. També va sortir acompanyada, però no d'un músic sinó d'una amiga que li passava les pàgines de la quilomètrica partitura. Va començar a tocar i es va guanyar el públic: tothom va quedar meravellat per la dificultat de la peça musical i l'art en tocar-la de la pianista. A mi, però, el que més em va sorprendre va ser que no va mirar l'instrument ni un sol moment, tenia la mirada fixa a la partitura i se li podien veure els ulls canviant de pentagrama. Quan va acabar, tothom va aplaudir amb èmfasis.
El següent en tocar, Guim Pedrero, va tocar el violoncel amb el mateix talent que l'anterior concursant el piano: sense ni tan sols mirar l'instrument, ràpida i precisament. Tothom el va aplaudir amb entusiasme i va marxar satisfet, deixant l'escenari lliure per al músic que molta gent portava esperant.
En Nil Masó es va dirigir al piano amb tranquil·litat, com si repetís una rutina. Va seure al balancí, el va ajustar amb tot el seu pes en ell i va començar a tocar. No portava partitura però tampoc li feia falta. Tocava sense problemes una peça que li hauria suposat un esforç a la primera pianista, jugant amb el piano com un nen amb una baldufa. Donava la sensació que podria estar parlant amb algú a la vegada. Quan va acabar de tocar tothom va aplaudir amb il·lusió, sobretot un home alt, musculós i d'espatlles amples, de tupè prominent, que es va aixecar i va cridar «Masó, Masó»! Amb il·lusió mentre aplaudia vigorosament.
Finalment, Marta Giravalt va tocar una peça de Frederic Chopin, «Mazurca». No ho feia tant bé com els músics anteriors però al menys no es va equivocar ni un sol cop, com el primer. En acabar, tothom va aplaudir i la directora de l'escola va donar per finalitzada l'audició.
EL MEU PRIMER DIA A L’ESCOLA MOGENT.
El meu primer dia a l’escola Mogent va ser bastant peculiar. Ens varen convocar uns dies abans per fer una reunió amb els nous companys de classe i per ensenyar-nos el que seria la nostra nova escola.
La Montse, la directora del Mogent, una noia més aviat baixeta i amb el cabell blanc com la neu, va ser qui ens va fer aquella visita guiada.
L’escola era colossal, de color gris per fora i blau cel per dins. El primer dia que vam començar, les classes es van iniciar d’una forma que jo no havia escoltat mai, no s’iniciaven amb un RIIIING!, sinó amb una cançó.
Seguidament, a les 11h, l’hora del pati, vam estar totes les nenes de la classe juntes, ja que no coneixíem a ningú a part dels nostres germans/es, per què no deureu pensar estar amb gent que no coneixeu, oi? Després del pati, vam tornar a la classe, on, pel que jo recordo, vam fer castellà.
Finalment, va tornar a sonar el timbre per anar a dinar i, com es pot deduir, vam tornar a estar totes les noies de la classe juntes, vam dinar, i vam tornar a la classe. Al cap de 3h, va sonar el timbre. Una cosa que se m’ha oblidat dir és que les classes començaven a les 8:30h i acabaven a les 17:00h, però l’any següent ho van canviar de 09:00h fins a les 16:30h.
Bé, per acabar, aquest va ser el meu primer dia a l’escola Mogent, que van obrir un 5é nou i, com he explicat abans, va ser bastant peculiar.
L’ULTIM DIA DE PRIMÀRIA
Un dia de juny molt calorós, nosaltres, els nois de sisè de primària, ens disposàvem a tancar la nostra etapa a l’escola Pilar Mestres, on tots i cada un de nosaltres havíem viscut infinitat de moments.
Les meves amigues i jo estàvem especialment nervioses pel que poques passar, ja que els cursos inferiors als de sisè sempre preparaven alguna cosa per als que marxàvem.
La meva fillola, a la qual, cada dilluns anava a llegir amb ella un parell de contes, es va presentar davant meu amb un somriure d’orella a orella per donar-e una gran abraçada.
Ella sempre ha estat una nena molt alegre, amb uns ulls de color castany increïbles que anaven a conjunt amb els sues cabells brillants.
Quan va arribar l’hora dels comiats, com era d’esperar, els nois de segon curs de primària, van modificar la lletra de la cançó popular catalana ‘’Llença’t’’, adaptant-la a la nostra història.
Aquells petits cigrons van fer que la majoria de nosaltres ploréssim tant com per omplir una piscina.
Per acabar aquell meravellós dia, ens van donar una fotografia de tots nosaltres, la qual ara està a la meva habitació penjada amb molt afecte.
L’educació a la primària i a la secundària en l’actualitat -
Estic en contra dels mètodes d’ensenyament a primària i secundària perquè trobo el més important no és ser el centre més modern tecnològicament, sinó que els alumnes en surtin amb una bona base acadèmica.
Per començar, veig bastant penosa la manera de mostrar, als joves, aspectes nous en cada assignatura. No crec necessari tenir una pissarra digital o anar amb ordinador per treballar, ja sigui a casa o a l’aula. Trobo que els llibres són més pràctics ja que no creen distraccions.
Últimament, aquests darrers anys, han fet fora o abaixat el sou a molts mestres i professors, però, aquests que s’hi han quedat, tenen molts més alumnes i provoca l’augment de feina. Vaja, que treballen com ases.
A continuació, crec que si l’horari d’entrada i sortida dels centres canviés, tot aniria millor. Fa poc van dir a la televisió que quan els espanyols començaven a sopar, els europeus se n’anaven a dormir. Què demostra? Doncs que segurament els espanyols dormen menys.
Finalment, m’agradaria afegir que a primària no preparen els nois i noies per a secundària. Realment, no és necessari modernitzar les aules i estancies de treball, tal i com estan fent els ajuntament de tots els pobles i ciutats.
L’EDUCACIÓ A ESPANYA
Jo crec que l’educació actual a Espanya ha disminuït molt a causa de la crisi, tot i que abans tampoc era una gran cosa.
Per començar, si comparem l’educació aquí amb l’educació d’altres països com la Xina, allà hi dediquen moltes més hores d’estudi. Per exemple, jo tinc una amiga de la Xina que es passa gairebé tot el dia, fins i tot els caps de setmana.
D’altra banda, en la majoria d’escoles d’Espanya, hi ha poques classes i els alumnes són com formigues en un formiguer, és a dir, que les classes estan molt plenes.
A més a més, aquí s’hi treballa molt poc l’anglès. No crec que a ningú li agradi tenir un mal anglès, oi? A part, si vols tenir un bon anglès només estudiant-lo a l’escola no n’hi ha prou.
En conclusió, continuo estant en contra de l’educació a Espanya perquè crec que la podrien millorar molt perquè nosaltres tinguéssim una bona educació i un bon futur.
Jo estic d’acord amb el funcionament de l’educació obligatòria actual, perquè crec que gràcies a la nova tecnologia i a la informació ha millorat molt la manera d’aprendre, ja que, és més fàcil la forma de fer els apunts, exercicis o a l’hora d’estudiar, però hi ha un inconvenient i és, que a vegades el internet no funcionarà i hauràs de buscar altres alternatives per entregar a temps els deures corresponents.
Per començar, m’agradaria dir que els nous horaris des de fa uns anys, per mi han sigut positius ja sigui de Primària que fan una hora menys o en el meu cas, que faig de vuit del matí a dos quarts de tres del migdia; que et fa tenir un temps extres per fer altres activitats o per tenir més temps lliure.
Per exemple, particularment, quan començava a tenir les tardes lliures, estava més relaxada i tranquil•la. A més a més, també, ara, puc fer altres activitats extraescolars que abans volia fer, però no podia i em puc preparar millor totes les coses.
Seguidament, jo penso, com és que, encara reduint el temps d’escola o simplificar-lo, hi ha gent que s’estressa o no està relaxada? Per això, opino que la vida, un, se l’ha de prendre amb més calma, perquè quan no et vulguis donar compte, ja t’hauràs fet gran i no podràs haver disfrutat la vida.
En teoria, és bastant bo el funcionament de l’educació obligatòria actual, com podria ser bastant millor si no hi hagués aquesta crisi que fa tantes retallades en l’educació.
En l'educació actual del meu país, Catalunya, fem servir ordinadors a partir de la secundària. Personalment, penso que són molt útils per cercar informació.
Els ordinadors, a més a més de ser benefactors per cercar conceptes en un tres i no res, no només et fixes en una opinió sobre un tema, sinó que, si no ho entens, pots buscar moltíssimes maneres diferents d'explicar-ho, diferents explicacions sobre un tòpic.
D'altra banda, és cert que comprar un ordinador és una factura cara que pagar, però a la llarga, és més econòmic que no pas haver de comprar any darrera any uns llibres de text que pesen a la motxilla, quan un "mini-ordinador" no pesa tant.
Per exemple, al nostre institut, fem servir ordinadors, com molts altres llocs a Catalunya, i jo, crec que tan en ciències com en plàstica ho podem fer molt millor que no pas un altre alumne que no pot consultar un dubte de vocabulari tècnic i/o que no pot inspirar-se per fer un dibuix. En canvi, nosaltres, podem agafar idees, podem consultar dubtes, podem fer-ho millor, si ho fem correctament, és clar.
Per acabar, m'agradaria esmentar, també, que encara que un alumne no vulgui, no li agradi, no li interessi estudiar, tenir un llibre electrònic, incita a la gent a com a mínim a mirar-lo per curiositat.
Per començar, jo estic d’acord amb el funcionament de l’educació obligatòria actual de primària i secundaria, ja que és fonamental per tenir coneixements sobre els àmbits més coneguts avui en dia.
Actualment la majoria de nens del món tenen una educació de primària i secundària, no obstant això hi a moltíssims infants majoritàriament del tercer món que no poden per tenir una educació de primària i secundària per diferents motius.
Per tant, a tu t’agradaria que no poguessis anar a l’escola i t’haguessis de quedar a casa o a anar a treballar?
Per exemple, jo sé d’una noia molt lluitadora, valenta i amb un coratge impressionant anomenada Malala, que va voler defensar el dret de les noies de poder anar a l’escola, es va rebel•lar contra els Talibars, els conqueridors del seu país. Després de tot pel que ha hagut de passar, la Malala va parlar en un lloc davant de milers de persones i va dir: “un llibre, un bolígraf i un professor, poden canviar el món”.
Molts infants no poden anar a l’escola i en conseqüència a això segueixo estat d’acord amb l'educació obligatòria de primària i secundària, ja que si podem disposar, hauríem d’estar encantats i per això ha de ser obligatòria la primària i la secundària avui en dia, perquè si no els infants no hi anirien.