Textos Pla, Rodoreda, Calders Quin és de qui?
1)
Que Baudelaire fou un home diferent no té pas el menor dubte. Que fou un viciós, encara menys. Que s'avorrí indescriptiblement, els testimonis més directes ho asseguren. Que el vici és una causa permanent del tedi és seguríssim. L'ídol de Baudelaire (l'ídol literari) fou Edgard A. Poe, el gran escriptor americà, alguna de les obres del qual traduí al francès –segons els experts, d'una manera prou discutible. Poe fou un altre home diferent: borratxo perdut, però sense altres vicis. Poe fou no pas l'ídol: fou el mestre de Mallarmé i de Valéry. Segons Valéry, que ho documenta amb el judici d'un testimoni coetani, Poe fou un home que tingué sempre el pensament despert. La influència que tingué en l'orientació vital de Valéry fou decisiva. "Valéry també s'avorrí –però no pas sempre", afirma la duquessa que el tingué invitat tantes vegades en el castell dels Rochefoucauld al departament del Marne. Segons Claudel, el tedi és una prova de l'existència de Déu. Allunyada de Déu, l'ànima llangueix. "Sembla que la nostra naturalesa sigui fora del temps", escriví Proust.
2)
Carta al jutge
Distingit senyor:
Porto fins a les darreres conseqüències el precepte d’estimar el proïsme com a mi mateix i ara, quan he decidit suïcidar-me degut a males transaccions i a desenganys amorosos, acabo de matar un veí del mateix replà, segon pis tercera porta, amb perdigonada d’escopeta de dos canons disparats alhora. Gràcies a aquesta fidelíssima interpretació del meu afecte als nostres semblants, ningú no em podrà engaltar que ja m’ho diran de misses…
3)
"Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro era un tap. Si no entrava a l'ampolla, després d'haver-la destapada, l'aprimava amb un ganivet com si fes punta a un llapis. I el suro grinyolava. I costava de tallar perquè no era ni dur ni tou. I a l'últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg."
4)
El poeta i escriptor Josep Carner –considerable escriptor en prosa, cosa natural atesa la gran força expressiva de la seva poesia– no és pas un home, al meu modest entendre, fàcil d'explicar. Si es vol judicar l'home a través de la poesia que ha escrit, s'hauria de donar una gran importància a un clima, a una societat, a uns costums amables i positivament agradables que en molts casos reflecteix. La poesia de Carner sembla voler descriure una manera de passar la vida molt plausible, gairebé diria superior. Aquesta manera de passar la vida és el que volem donar a entendre quan parlem de la dolçor barcelonina. Aquesta dolçor barcelonina, existeix? A través de la poesia de Carner, ho sembla. No se l'hauria pas poguda inventar. La literatura no ha inventat mai res. Ha imaginat, ha descrit –activitats molt diferents. Ara, està per veure quines foren les reaccions de Carner, vull dir les reaccions personals, íntimes, secretes, de Carner davant la societat barcelonina del seu temps. En el tracte personal, Carner em produí sempre la impressió, a través de la ironia que segregava –és un home devorat per la ironia–, d'un ambivalent, d'un ésser humà extremament complex. Tenia una tal força expressiva –potser només comparable a la de Bofill i Mates– que portava la ironia al roig viu. Sovint –però sempre conservant les regles de la semiclandestinitat de la societat del país– era sarcàstic.
5)
Hi vaig anar altres vegades. Albéniz, si no vaig errat, era casat amb una senyora catalana, de la costa. Sempre hi vaig trobar, en aquella casa, taula parada i subsidis abundants. Una vegada, en el curs d'una meva visita, vaig trobar a ca l'Albéniz el pobre Xavier Gosé, malalt. La tuberculosi l'havia tocat i s'havia refugiat a la casa amiga. Albéniz en tenia cura amb una dolçor de sant. El gran músic era un home gras, bru, amb ulleres i una barba sal i pebre. Era tònic, estava sempre content i tenia una simpatia molt gran. Venero la memòria de l'Albéniz i el considero tan gran artista com gran senyor. Gosé era un xicot magre, alt, camalluent, que es féu un
nom a París, de dibuixant. Era molt hàbil, feia la moda, i la gent deia que els seus dibuixos eren elegants.
6)
Vaig entrar al col·legi amb els cabells arranats, desesperat de no tenir-los com abans, i més savi que els altres nens petits. El pare Sebastià em feia seure al seu costat mentre explicava la Història Sagrada, perquè, assegut en el banc, deia que el molestava la meva manera de mirar, massa de mussol. Teníem una carpeta grossa plena de grans estampes, tancada a l’armari de les llibretes, dels llapis i dels guixos. Mentre ell parlava, jo, sempre jo, amb el punter havia d’assenyalar tot el que anava anomenant: el mar Mort, el bastó de Moisès, les taules de la Llei, l’arbre del bé i del mal, Adam i Eva guarnits amb pàmpols de figuera. Assenyala Salomó. Em moria de vergonya quan havia d’assenyalar el que va perdre la força quan li van tallar els cabells. Assenyala l’àngel anunciador. Amb el lliri florit davant de Maria, ros i amb tirabuixons com jo abans d’entrar al col·legi, amb les plomes de les ales, una llista blava, una llista vermella, l’àngel s’aguantava a mig aire. Amb la làmina del diluvi tots els nens de la classe, fins els més distrets i endormiscats, es revifaven. Mentre seguia amb el punter la volta de colors de l’arc iris, em semblava que volava per entre el verd i el morat, el groc i el rosa... ¿No havia dit el pare Sebastià que jo era un arcàngel? Els arcàngels volaven. Abel i Caín. No respirava. Abel pasturava. Caín llaurava i suava. Somiava Història Sagrada, somiava àngels, somiava sants, em somiava a mi vivint Història Sagrada, travessant deserts i fent rajar aigua de les fonts. El dia que tocava la làmina de la crucifixió, així que arribava al camp de clavells, corria d’una banda a l’altra, m’estirava amunt, tan amunt com podia, de puntetes, per sentir les estrelles que deien, pobret, pobret, no té ales...
7)
Hem anat evolucionant, això és innegable, i va arribar un moment en el qual, per muntar un pessebre, calia demanar un permís del municipi. Jo vaig fer-ho de seguida, perquè m’agrada complir, i a mitjan novembre ja havia cursat la sol·licitud. A primers de desembre se’m va presentar un inspector. Era un jove amable, molt ben educat. —Vinc per la qüestió del pessebre —em digué. —Però si encara no l’he començat! —vaig respondre-li jo. I ell m’explicà que precisament es tractava d’això, de prendre-s’ho amb temps; perquè un cop armada l’escenografia, les correccions imposades per la normativa legal suposaven més molèsties. —Si m’ho permet —afegí— donaré una ullada. On pensa muntar-lo?
8)
Van tancar totes les finestres i tots els finestrons: si entressin espurnes es podria calar foc. Al seu carrer, tan solitari, hi havia criatures que corrien i cridaven. La pila de llenya era molt alta . El marit de la senyora Baixeres, gros i rialler, l’estava encenent quan ells van sortir. Al cel ja es veien resplendors i tot semblava ple de vida. Van passar davant d’una muntanya de flames. Aloma, entre Joan i Robert, va riure de veure tantes criatures de nassos al foc esperant que les flames no fossin tan altes per saltar-les. Les gardènies que s’havia posat feien molta olor. Un coet va pujar més amunt dels terrats i es va desfer en una pluja de guspires verdes. No recordava qui li havia explicat que algunes noies, a mitjanit, tiraven plom fos en una galleda plena d’aigua per veure la cara que tindria el seu promès. Es sentien xiscles i a gairebé totes les finestres hi havia alfàbregues.
9)
Aleshores, va arribar al convenciment que li calia trobar un substitut de gos, quelcom que, sense que la memòria del “Turc” en patís, pogués fer-ne semblança.
Va recórrer la casa de dalt a baix, regirà tots els armaris i tots els calaixos i, finalment, en un racó de les golfes va trobar un gran raspall passat de moda, definitivament bandejat de les necessitats de la família. Aclucant els ulls, va passar-li la mà plana per damunt del pèl, i és ben de debò que va fer-li l’efecte que acariciava el llom d’un gos. Per ésser una primera prova va resultar tan bona, que el nen Sala va creure que no li calia cercar més. Va lligar-lo amb un tros de cordill i al cap de cinc minuts escassos estava ben lluny de creure que arrossegava un raspall, sinó que tenia el convenciment que “Raspall”, un gos de raça estranya, el seguia amunt i avall de casa seva.
10)
En aquesta vida he tingut molts secrets. Però un dels més grossos, potser el que estava més en pugna amb la veritat oficial, és el que ara trobo oportú d’explicar.
Un matí, en llevar‐me, vaig veure que en el menjador de casa meva havia nascut un arbre de debò, amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes branques que es premien contra el sostre. Vaig veure de seguida que allò no podia ésser la broma de ningú, i, no tenint persona estimada
a qui confiar certes coses, vaig anar a trobar la policia.
Em va rebre el capità, amb uns grans bigotis, com sempre, i duent un vestit l’elegància del qual no podria explicar perquè el tapaven els galons. Vaig dir:
‐Us vinc a fer saber que en el menjador de casa meva ha nascut un arbre de debò, al marge de la meva voluntat.
11)
Cada dia estava més cansada. Els nens, quan entrava al pis, els trobava moltes vegades adormits. Els havia estès una flassada per terra al menjador, amb dos coixins, i els trobava adormits, de vegades molt acostadets i el nen amb un braç passat damunt de la Rita. Fins que no els vaig trobar més adormits i la Rita, tan petitona, feia hiiii... hiiiii... hiiiiii... i es miraven amb el nen i el nen es posava un dit davant de la boca i li deia, calla. I la Rita tornava amb aquella mena de riure, hiiiii... hiiiii... hi... un riure molt estrany. I vaig voler saber què passava. Un dia vaig córrer més i no em vaig aturar enlloc i vaig arribar una mica més d'hora, vaig obrir la porta del pis com si entrés a robar, aguantant-me la respiració mentre feia girar la clau al pany. La galeria era plena de coloms i també n'hi havia al passadís i els nens no eren enlloc. Tres coloms, així que em van tenir al davant, se'n van anar cap al balcó del carrer, que estava obert de bat a bat, i van fugir deixant unes quantes plomes i ombra. Quatre més, se'n van anar cap a la galeria de pressa, de pressa, de tant en tant fent un saltiró i obrint les ales i quan van ser a la galeria es van girar a mirar-me i vaig espantar-los amb el braç i van fugir volant.
12)
1918
8 de març – COM QUE HI HA TANTA GRIP, han hagut de clausurar la Universitat. D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s'hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m'agrada.
A l'hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:
– Ja saps que avui fas vint-i-un anys?
I en efecte: seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc –penso– és tan natural! Tenir fills en forma d'incògnita, de nebulosa, ha d'ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per a evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me'n serveixo més, la fredor augmenta d'una manera visible. Vi