Embedded Files
La novel·la a Europa i als Estats Units
La novel·la a Europa i als Estats Units
La novel·la realista, que havia dominat el panorama de finals del segle xix i inicis del xx, va entrar en crisi quan es van posar en dubte les tesis del positivisme, segons el qual tot es podia explicar mitjançant la tècnica i la ciència.
El primer novel·lista que va formular teòricament i pràcticament les bases de la novel·la psicològica, autèntica novetat per a superar el realisme, va ser Henry James, amb obres com La copa daurada (1904). Les idees de Schopenhauer, Nietzsche, Freud i Bergson van fer possible la creació d'uns nous paràmetres culturals que se centraven en l'anàlisi del jo.
A Europa destaquen els autors Marcel Proust, Thomas Mann, Franz Kafka, James Joyce i Virginia Woolf, i alsEstats Units, William Faulkner, Ernest Hemingway, John Dos Passos i John Steinbeck.
La renovació modernista
La renovació modernista
El model de novel·la realista i naturalista de Flaubert i Zola va entrar en crisi a tot Europa a principis del segle xx, i els autors catalans de les noves generacions, apareguts després de Narcís Oller, van optar pel conreu de diversos tipus de novel·la:
La novel·la simbòlica, centrada en històries rústegues, que presentaven drames emmarcats en escenaris muntanyencs que duien implícits els conflictes ideològics del moment, especialment el paper que l'artista havia de tenir en la nova societat. El tema rural va determinar el llenguatge, que volia reflectir la parla dels pagesos i els pescadors.
La novel·la decadentista que va passar de la descripció a la suggestió. Ja no pretenia reflectir una realitat objectiva, sinó la interior.
La novel·la costumista. És la derivació dels quadres de costums vuitcentistes.
SIMBOLISME
És un moviment artístic i literari aparegut a França a finals del XIX que té com a precedent l'obra poètica de Baudelaire i Rimbaud, Verlaine, Mallarmé i Paul Valéry.
Els simbolistes reaccionenn contra el naturalisme i el realisme. Consideren que les coses que veiem no són més que imatges de l’autèntica realitat. L’artista és com un vident que entén el vertader sentit del món.
Aquest no s’interessa tant per les coses com per les sensacions que ens produeixen. El que ells volen és arribar a l’essència de les coses, per això fugen del llenguatge col∙lectiu, gastat per l’ús quotidià i creuen que és la força suggestiva del llenguatge elaborat el que pot transformar la realitat en essència pura.
A nivell estètic, volien unificar sentiment i raó. Així, el poeta no s’expressa mai directament, ho fa sempre a través d’imatges. El que pretén és suggerir. És una poesia que juga molt amb la música, colors, formes, de manera que quan hom llegeix poesia simbolista fa treballar tots els sentits. Donar a conèixer la realitat a través dels símbols.
Van més enllà de l’ús mimètic del llenguatge per trobar en la màgia dels mots un esperit col∙lectiu en perill a causa del progrés material de les societats modernes.
Els simbolistes defensaven la força suggestiva de la paraula, capaç de crear un món intuït, imaginat.
Consideren que la finalitat de la poesia és suggerir unes ideesconceptes mitjançant l'expressió simbòlica o metafòrica carregada de musicalitat. A més d'influir la poesia catalana, el simbolisme s'introduí en el teatre a través de l'autor belga Maurice Maeterlinck..
Poema en prosa // No hi ha barreres entre el gèneres.
Esquema
L’artista és com un vident que entén el vertader sentit del món.
No interessen tant les coses com les sensacions que ens produeixen.
Volen arribar a l’essència de les coses.
Fugen del llenguatge col∙lectiu, gastat per l’ús quotidià.
Creuen que és la força suggestiva del llenguatge elaborat el que pot transformar la realitat en essència pura.
El poeta no s’expressa mai directament, ho fa sempre a través d’imatges.
El que pretén és suggerir.
VITALISME
Reacció contra l'idealisme i el positivisme.
Antiracionalisme (l’important no és la raó sinó la vida).
Afirmació del paper central que la vida individual humana (individualisme) té en el món.
NIETZSCHE
Refús de la idea de Déu (mort de Déu), que comporta un inici en els canvis de valors que farà possible l’aparició de l’home nou, el SUPERHOME.
Trets: l’important és la vida. Una idea o un pensament és bo o dolent si afavoreix o no la força espontània de l’home, la VIDA. La moral de l’home nou, doncs, és més enllà de la noció del bé i del mal tradicionals.
En la nova moral, el superhome ja no es regeix per principis ètics imposats de fora (“cal que tu...”) sinó pel seu propi voler (“jo vull...”). Dinamisme, energia, avanç, no defallença, cap al punt més alt de la seva realització. Vol triar i realitzar el seu propi destí.
En el terreny de l’art, l’autèntic creador no s’ha de supeditar a les convencions retòriques i socials imposades, sinó que ha d’alliberar el sentiment personal i deixarse guiar per la intuïció i els valors populars i col∙lectius.
El superhome viu la vida sabent que creació i destrucció són inseparables. Estima, doncs, el plaer i el dolor que vénen plegats; sap recollir la bellesa fugissera que dura un instant; considera que un moment feliç justifica un passat i un futur; creu que cap instant no té justificació més enllà d’ell mateix i viu el present.
Només poden aspirar a l’ideal del superhome les ànimes senyorívoles, que no són esclaves de la inèrcia, de les normes en vigor i de la por als perills exteriors. Segons Nietzsche, però, a la societat predomina l’esperit d’esclau i preval la reacció defensiva dels febles que intenten imposar una moral, sorgida de la raó, per doblegar la voluntat dels forts.
DECADENTISME
Sorgí a França entre els anys 18801890. Molt lligat al simbolisme i partint d'alguns postulats dels pre-rafaelites, els decadentistes partien de la idea d'haver arribat a la fi de la civilització i assistir a l'inici d'un període decadent. El decadentisme comportava sentiments d'inseguretat, cansament i afecció a la mort propis del romanticisme i centrava l'atenció en les cultures exòtiques i antigues, retornar a l’estat primitiu de la persona. Com a reacció, buscava la transformació de la realitat en un món de bellesa ideal, ple de sensacions i amb imatges i conceptes hermètics i un gust molt marcat pels contrastos: vidamort, ascetismeerotisme, etc. Els artistes busquen l’evasió, s’evadeixen de la seva realitat, busquen un món irreal. Ambients misteriosos i allunyats de la realitat, aspectes coincidents amb el prerafaelistisme.
Plau als artistes decadentistes especialment de buscar el matís, la sensació mig copsada, allò que és imprecís, els estats d’ànim indecisos i no pas les ànsies vigoroses de viure.
Paul Verlaine en fou considerat el portaveu per la seva frase: "Je suis l'empire a la fin de la decadence". G. Annunzio fou un dels autors que més influïren en la literatura catalana.
NOUCENTISME
JOSEP CARNER
Les llimones casolanes
1 Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa
damunt el voleiar dels braços i el vestit.
El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa
i ja a la cantonada és Licas, el marit.
5 Liceni trenca un vidre. Naïs s'esmuny, plorosa.
Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,
amb una revolada cruel i una amorosa
ha restablert Metimna la pau, que amen el déus.
Cansada, pren la copa de bella transparència
10 on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,
i riu, sabent que a l'aigua mesurarà amb ciència
el raig de la llimona, la mel de romaní.
I beu, dant a l'entorn les últimes mirades.
La llum en el cristall, esparvilladament,
15 damunt sa cara es mou i l'omple de besades
i li fa cloure els ulls, repòs de tant d'esment.
De què parla: introducció prèvia a la lectura.
Dues parts: conflicte/harmonia. Camps semàntics. Versos de transició
Antítesi
Noms dels personatges
Mètrica
AVETS I FAIGS
El faig és gòtic com l’avet.
Mes l’avet puja fosc, aspriu,
sòbries les fulles, el tronc dret,
car és d’un gòtic primitiu.
Mentres el faig, trèmul, somriu
amb son fullatge transparent
on l’esquirol hi penja el niu
car és d’un gòtic floreixent.
L’avet és gòtic com el faig.
Són les agulles dels cimals
on de la llum s’hi trenca el raig.
Són les agulles sobiranes
de les eternes catedrals,
immòbils, pàl·lides, llunyanes.
La muntanya d’ametistes (1908)
Bèlgica
Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.
M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.
Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.
Llunyania (1952)
AVANTGUARDES
Exemples de cal·ligrames triats per companys de curs
Presentacions fetes per alumnes:
JOSEP PLA
MERCÈ RODOREDA
http://www.mapaliterari.cat/ca/mapa/guia/14/merce/itinerari-literari-rodoreda-romanya
Pere Calders
Sílvia Bel llegeix INVASIÓ SUBTIL
FET D’ARMES
Un dia, fent guerra, vaig trobar-me separat de la meva gent, sense armes, sol i desemparat com mai. Em sentia una mica humiliat, perquè tot feia preveure que el meu concurs no devia ésser decisiu i la batalla feia via, amb un soroll i una quantitat de morts que esgarrifava.
Vaig asseure'm a la vora d'un camí per fer determinades reflexions sobre aquest estat de coses, i vet aquí que, de sobte, un paracaigudista vestit de una manera estranya va prendre terra a prop meu. Sota la capa que portava, s'hi veia una metralladora i una bicicleta plegable, tot això dissimulat, és clar.
Va acostar-se'm i amb un accent estranger molt marcat em preguntà:
– Que em podríeu dir si vaig bé per a anar a l’Ajuntament d'aquest poblet? (Per allí, la setmana passada, hi havia un poble.)
– No sigueu ase – vaig dir-li.-Se us veu de seguida que sou un enemic, i si aneu cap allí us agafaran.
Això el va desconcertar, i després de fer un soroll amb els dits que denotava la seva ràbia replicà:
– Ja m'ho semblava, que no ho havien previst tot – respongué.-Què em fa falta? ¿Quin és el detall que m'acusa?
– Aquest uniforme que porteu és caducat. Fa més de dos anys que el nostre general el va suprimir, donant a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informats, vosaltres.
– L'hem tret d’un diccionari va di-rme amb tristesa.
Es va asseure al meu costat, aguantant-se el cap amb les mans, segons sembla per pensar amb més garanties. Jo me'l mirava i de cop li vaig dir:
– Vós i jo el que hauríem de fer és barallar-nos. Si portés armes com vós ja us ho diria d'una altra manera...
– No – digué , no valdria. De fet estem fora del camp de batalla i els resultats que obtinguéssim no serien homologats oficialment. El que hem de fer és mirar d'entrar al camp, i allí, si ens toca, ens les mesurarem.
Provàrem fins a deu vegades d'entrar a la batalla, però una paret de bales i de fum ho impedia. Per mirar de descobrir una escletxa, pujàrem en un petit turó que dominava l'espectacle. Des t’alí es veia que la guerra seguia amb una gran empenta i que hi havia tot el que podien demanar els generals. L'enemic em digué:
– Vist des d’aquí fa l'efecte que, segons com hi entréssim, més aviat faríem nosa... (Vaig fer que sí amb el cap.)
- I, això no obstant, entre vós i jo hi ha una qüestió pendent – acabà.
Jo trobava que tenia tota la raó, i per tal d'ajudar-lo vaig suggerir:
– I si anéssim a cops de puny?
– No, tampoc. Devem un cert respecte al progrés, pel prestigi del vostre país i del meu. És difícil
–digué – es positivament difícil.
Pensant, vaig trobar una solució:
– Ja ho sé! Ens ho podem fer a la ratlleta. Si guanyeu vós podeu usar el meu uniforme correcte i fer-me presoner; si guanyo jo, el presoner sereu vós i el material de guerra que porteu passarà
a les nostres mans. Fet?
S'hi avingué, jugàrem i vaig guanyar jo. Aquella mateixa tarda, entrava al campament, portant el meu botí, i quan el general, ple de satisfacció pel meu treball, em va preguntar quina recompensa volia, li vaig dir que, si no li feia res, em quedaria la bicicleta.
Page updated
Google Sites
Report abuse