LA CUA DE QUIRÓ
Segueix-me
No sé si estem sortint de la crisi, si estem vivint un parèntesi entre dues crisis o si algú sap exactament on som, però em sembla que sí que estem en condicions de veure com ha afectat la crisi als joves i de treure’n alguna conseqüència de caire educatiu.
La desocupació juvenil és a casa nostra un problema estructural. La nostra taxa d’atur entre els menors de 25 anys dobla la de la UE. Aquest fet limita el creixement de la nostra economia i condiciona negativament les expectatives dels nostres alumnes, que de vegades no veuen clara la relació entre el seu esforç escolar i la seva incorporació a la vida activa.
Tenim un nombre escandalosament alt de ni-ni. La major part estan aturats perquè -segons confessen- no troben feina. Però això no explica per què no dediquen una part del seu temps lliure a millorar la seva formació.
En part, el nostre atur juvenil sembla dependre de factors que no depenen de la crisi, com l’alta taxa d’abandonament escolar, que dobla els valors de la UE. Els experts insisteixen que l’ocupabilitat depèn en gran mesura del nivell formatiu que s’hagi assolit.
També sembla estructural la marcada polarització del mercat de treball, on uns joves abandonen els seus estudis amb escassa qualificació i altres, altament qualificats, estan subocupats. Però cal deixar clar que el percentatge de desocupats és molt més gran entre els poc qualificats.
Un dels elements amb més incidència en l’escassa ocupabilitat dels nostres joves és el seu misèrrim domini d’idiomes estrangers. Mentre que a la resta de la UE cada vegada són més els joves que parlen més d’un idioma estranger, els nostres presenten dificultats greus per expressar-se en un.
Els nostres joves semblen poc motivats per l’autoocupació. Malgrat que la crisi ha destruït moltes feines d’aquest tipus, el seu impacte ha estat més gran entre els joves autoocupats amb menys nivell de formació.
A Espanya, la despesa educativa es va duplicar en el període 2000-2009 i la seva participació en el PIB va passar del 4,35 al 5,03. Aquest notable increment, però, no sembla haver servit per disminuir els efectes de la crisi entre els joves, per la qual cosa hauríem de plantejar-nos una pregunta desagradable: ¿podem deduir que tampoc es va traduir en una millora de la qualitat de l’ensenyament o de les competències dels nostres estudiants?
Laura de Mas. Barcelona. / 30.11.2015
«Si els arbres i les bèsties salvatges creixen, els homes, creieu-me, es modelen.»
Erasme de Rotterdam, (Rotterdam 1466-Basilea 1539)
(reflexions a peu d’aula)
En alguna ocasió hem sentit comentar: «Sobta que el meu fill vagi malament a l’assignatura de català –o castellà- si és la llengua que usem sempre a casa». O també: «Fa dos estius que fa unes colònies a Irlanda i les notes d’anglès són molt mediocres. Com s’explica?». O «Llegeix molt i fa unes faltes d’ortografia escandaloses. És normal?». Aquestes preguntes són lògiques i és una paradoxa que, una persona que parla amb total claredat i sentit comú, no arribi a assolir uns mínims de correcció en l’ús de la seva llengua materna. O després de tres mesos a Dublín, hi hagi companys que, sense haver-se mogut d’Osona, treguin millors notes d’anglès. Doncs, com s’explica? I les faltes d’ortografia? La resposta és ben simple: no és el mateix parlar que escriure.
Diuen que els nens ja capten els sons mentre són al claustre matern, per això és fàcil entendre que la veu assossegadora sigui aquella que ja coneixen. Van passant els mesos i la criatureta emet sons guturals i, més endavant, bilabials, (ma-ma, pa-pa) i, de cop i volta, comencen a dir paraules i frases breus. Tots aprenen a dir, ràpidament, no!!! D’aquesta manera es situen en el món i estableixen lligams sentimentals. Etapa meravellosa aquesta de l’inici del maneig intel·ligent de les paraules. Als tres anys tots són uns autèntics Demòstenes i eixerits com pèsols.
La família és l’encarregada de donar afecte i educar els infants però arriba una edat, als tendres tres anys, que l’assistència a escola ja és obligada i així el cercle s’eixampla moltíssim perquè altres factors i persones intervenen en l’educació del nen: ja és la tribu que hi participa de forma activa en el seu desenvolupament. I serà aquí, a l’escola, on s’iniciarà, d’una forma lenta i gradual, el coneixement de la llengua escrita. Començarà amb l’aprenentatge dels dibuixos que són sons i, agrupats, es transformen en paraules. Descobrirà que el seu nom també es dibuixa i tots els objectes i persones poden quedar fixats en el paper. Anirà pel carrer i llegirà rètols, fet que despertarà l’admiració i la tendresa familiar: El nen ja sap llegir.
Però, ai las, no sempre serà tan simple. A mesura que passin els anys, els textos es tornaran més complexos; els aprenentatges, més abstractes i les matèries, més àmplies. Mentre s’eixamplen aquests coneixements, l’alumne ha d’anar endreçant, organitzant i classificant en el seu cervell tot el material que hi entra. Aquesta feina també la fa amb l’ajuda del mestre que li ha de facilitar aquest emmagatzematge fabulós. Però no ens enganyem, som humans i, per tant, màquines imperfectes. Això vol dir que no tothom té la mateixa facilitat per situar correctament el material nou que entra en la ment i, pot passar, que quedi una mica o molt embolicat. Aquest procés, bàsic per avançar en el món del saber, és fàcil d’entendre amb un exemple de la vida quotidiana: Imaginem que tenen unes piles de roba variada i un armari buit -o quasi buit- i tot s’hi ha d’anar endreçant i, mentre ho fan, les piles de roba creixen. Tots sabem que hi ha persones que tenen un sentit de l’ordre innat i, per tant, amb poc esforç aniran omplint lleixes i calaixos. D’altres, potser més lentes, també ho aconseguiran. I podríem seguir fins aquell que tot ho entatxona, barreja i que tant pot ser que trobi les coses com no.
I el procés segueix. Tot el que aprenen i observen també ho hauran d’explicar, no només de forma oral sinó també –i cada vegada més- per escrit. I costa, costa molt. No hi ha ningú que escrigui bé i a raig; per més facilitat que s’hi tingui, s’ha de revisar, canviar paraules, capgirar-ho tot i, també, esparracar el paper. Compondre textos no és fàcil i és un procés que no s’acaba mai. Per aprendre a parlar no es necessita anar a l’escola; per aprendre a escriure, sí. Els mestres de cada etapa ajuden a avançar pel camí del domini de l’expressió escrita, però aquest no s’acaba mai. Sortiran del col·legi, de la universitat, aniran a fer algun Erasmus,entraran en el món laboral i, a l’hora d’escriure, hauran de fer una pausa i reflexionar.
És feina de mestres i professors de totes les assignatures ensenyar a escriure perquè tot coneixement humà es transmet i es conserva si queda fixat en el paper o al disc dur. I a més, quan ho fem, ajudem a endreçar les idees en el nostre cap i entenem millor els conceptes. Com podem veure és un peix que es mossega la cua: per entendre bé els conceptes els hem d’explicar per escrit i, en fer-ho, els comprenem millor i podem explicar-ho als altres i a un mateix. No hi ha autèntic coneixement sense escriptura ni escriptura sense coneixement.
A les aules, els professors hem de ser més ambiciosos perquè els alumnes, al llarg de l’escolarització, han d’arribar a construir textos molt diversos. Han de saber, per escrit, narrar, descriure, construir diàlegs, argumentar, exposar, dominar llenguatges científics, humanístics, poètics. I en tots ells usar un vocabulari ric, variat i precís. És una feina llarga, lenta, artesanal que demana temps i calma. No es pot improvisar ni aconseguir millores en temps de «microones»; és, més aviat, una feina de «xup-xup», de cuina d’àvia.
I l’ortografia? Bàsicament depèn de la memòria visual. Hi ha nens que de ben petits no fan faltes perquè, per ells, veure una paraula és retratar-la. La immensa majoria milloren de forma gradual i queda un grupet als quals els costa moltíssim. Però de la mateixa manera que la fluïdesa expressiva és lenta, la millora ortogràfica, també. Demana no perdre la calma i lluitar sense pausa; el nerviosisme i el neguit són gran enemics de la feina ben feta.
Tot això Erasme ho sap formular d’una manera sintètica i carregada de poesia:…els homes, creieu-me, es modelen.
Tema: la dificultat dela llengua escrita.
Resum per paragrafs.