Escriu un fragment del llibre que trobis especialment il·lustratiu dels fets explicats.
"pàg. 51 María García
“N’hi havia d’altres que se suïcidaven llençant-se al mar mentre ele seus familiars se’ls miraven amb la vista perduda” "
"""Algunes no volien fer-se càrrec dels seus fills acabats de néixer perquè anímicament estaven mortes."" (pàgina 72)
Per una mare, un fill és el més important (o això és el que sempre s'ha dit), llavors, perquè algunes mares no és volguessin fer càrrec d'ells, no vull ni imaginar-m'he en les condicions que s'haurien de trobar..."
"Pàg-73 Remei Oliva
L'he triat perquè ella explica que es el primer tracte amable que rep i que li sembla especial.
Hem sorprèn perquè en aquells temps ser amable o trobar algú que ho fos era com casi un miracle i u agraïen molt quan ara a l'actualitat casi no s'agraeix res."
"pàg.71
""Això es pot copsar perfectament en el testimoni de la Remei Oliva quan explica la preparació, els regals i les sorpreses que van preparar l'Elisabeth i el seu equip per a les mares al Nadal de 1940: ""Tot allà era digne d'unes reines i nosaltres no teníem res per oferir a canvi""
Aquest fragment em va cridar la atenció ja que tot allò que feien per elles sense rebre res a canvi era digne de admiració."
"L' apat del dinar va ser tan suculent com l' esforzar i el sopar de la vigilia. La cuinera ens va asegurar que siempre seria aixi perque els aliments arribaven enllaunats.
L' he triat perque pasen de menjar practicament res, a tindre un ""mini luxe"" comparat amb les condicions en les que estava abans.
Pàg. 75"
Ens escrivim un o dos cops a l'any, per Nadal i per felicitar-nos el sant o l'aniversari. Aquella amistat que va començar l'any 1940 ha durat tota la nostra vida.
en el camp no tenien aigua potables nomes una font allunyada fora del camp , un privilegi per el que tenia permís sortir, la resta bebiem d'unes bombes d'aigua situades a vint metres del mar,l'aigua sortia salada, no era potable i això ens va ocasionar problemes,gairebe tothom va patir transtorns gastronteritics.
"Jo havia vist nens que naixien al camp i es morien de gana, de fred... i els que sobrevivien semblaven esquelets vivents. Dins de la desgràcia, nosaltres encara havíem estat de sort. El meu home i jo érem vius i el nostre fill naixeria fora del camp.
Pàg 55
"
El menjar semblava fet expressament per fer-nos patir més: llegums secs i bacallà salat. No teníem aigua potable...bevíem d'unes bombes d'aigua situades a 20 metres del mar. L'aigua sortia salada, no era potable i això ens va ocasionar molts problemes. Gairebé tots vam patir trastorns intestinals greus, amb diarrees horribles i sense latrines.Tothom agafava una manta i corria fins a l'aigua per anar a fer de ventre. Era un espectacle desolador... pg. 48
"Aquella nit vaig dormir gairebé feliç, només amb la punta d'intranquil·litat de pensar que tot plegat podia ser un somni i que em retrobaria tard o d'hora amb la realitat del camp de Sant Cebrià"
"Pàgina 32.
""A en Joan li van donar un permís i ens vam allotjar en una casa abandonada per poder estar sols i explicar-nos tantes coses...feia tants mesos que estàvem separats...Vaig sentir-me gairebé feliç.""
Aquest fragment em va impresionar molt ja que diu que ""vaig sentir-me gairebé feliç"" i em crida l'atenció aquest gairebé que diu. "
"El menjar semblava fet expressament per fer-nos patir més: secs i bacallà salat. No teníem aigua potable, una font a fora del camp, un privilegi per a qui tenia permís per sortir. La resta bevíem d'unes bombes d'aigua situades a vint metres del mar. L'aigua sortia salada, no era potable i això ens va ocasionar molts problemes.
He escollit aquest tros perquè com descriuen tot sembla més un camp de camp per a passioners que per a refugiats. "
"pàgina 47.
he triat aquest fragment perque explica les dimensions del camp per a 75.000 persones, i el fred que feia. Amb unes canyes i unes mantes, van poder construir una tenda en la que es rebaixava una mica el fred, pero que només la primera nit de tramuntana va quedar tot cobert de la sorra de la platja i aixo s'anava repetint cada nit. "
"Pagina 55, cinquena línia començant per abaix.
Aquest fragment el trobo molt estrany però sobretot pertorbador per el fet de que no podien alimentar, ni una mica perquè sobrevisquessin, ja que alguns han arribat a morir."
"Recordo la primera sensació de quan et diuen: ""Dues passes endevant, això es França, segueixin els gendarmes"". Després vindrien les empentes i els crits d'<<Allez! allez!>>. Ens feien anar corrent i la gent dels pobles ens mirava espantada i entrava a casa tancant bé la porta. (pg. 34-35) //.
Aquella tarda del mes de febrer també la tinc gravada a la memòria. Dins de la furgoneta, ja de camí al camp, vaig veure l'Elisabeth al peu de l'escala per última vegada. Recordaria aquella dona i la seva ajuda tota la vida.
(pg. 85)"
En pocs dies vaig millorar molt perquè dormia en un llit amb llençols i em podia rentar amb molta aigua i sabó. La Joana i jo no ens ho podíem creure. [...] Ja no menjàvem ranxo, però el més espectacular era la higiene que aquelles infermeres hi van implantar, em feien menjar coses que em vinguessin de gust, sobretot llet, formatge, embotits i mantega! La mantega no l'havia tastada mai perquè la meva família, al poble, no tenia costum de menjar-ne. Semblava un somni...
"El menjar semblava fet expressament per fer-nos patir més: llegums secs i bacallà salat. No teníem aigua potable, només una font allunyada fora del camp, un privilegi per a qui tenia permís per sortir. La resta bevíem d'unes bombes d'aigua salada, no era potable i això ens va ocasionar problemes. Gairabé tothom va patir transtorns intestinals greus, amb diarrees terribles i sense latrines.
Tampoc no teníem sabó per rentar-nos i això va provocar plagues de polls i sarna. "
"La sarna, els polls, la sorra fina que s'escoltava pertot arreu, a la roba, al menjar, als ulls...El fred, la tramuntana i aquella grisor en la nostra vida...
En aquest fragment es pot apreciar en la forma que expressa les condicions en les vivien.
(pag 49)"
a la pàgina 32, quan es va trobar amb el seu marit i diu que es va sentir gairebé feliç. Lo normal es que quan veus una persona que estimes estas molt feliç però la guerra es tan dolenta que no es aixi.
"Pàgina 72:
En aquest context, trobem documentació gràfica de celebracions de nits de Reis, nens disfressats de pastorets en un pessebre vivent, festes amb balls folklòrics, etc. Tot plegat per ajudar a trobar motivacions per continuar endavant. Com diu la mateixa Elisabeth: <<A vegades només podíem alleugerir el dolor amb una cançó>>.
A mi em va sorprendre molt la frase del final perquè ara que ja quan arribes a l'hospital i comences a tenir molt dolor et posen l'epidural perquè no et faci tant de mal i allà no podien fer més que donar suport moral a la mare per ajudar-la. Em sembla bastant trist perquè si ara ja fa mal quan et posen la injecció, no em vull imaginar el mal que devia ser abans quan només podien cantar-te una cançó."
a la pàgina 32, quan es va trobar amb el seu marit i diu que es va sentir gairebé feliç. Lo normal es que quan veus una persona que estimes estas molt feliç però la guerra es tan dolenta que no es aixi.
La sala era a les fosques, il·luminada només per espelmes subjectades en pomes, taronges i mandarines. Els coberts estaven disposats en unes tovalles molt blanques de fil, i al damunt hi havia safates amb pollastres rostits adornats amb bois grèvol. Les cadires estaven engalanades amb garlanes i en cada seient hi havia un paquet pulcrament embolicat. Al costat dels plats hi havia una targeta amb el nom de cadascuna de nosaltres.
"La meva tristesa sembla que va prestigiar la mala sort del segon nadó: va ser una nena, però no va sobreviure. Va ser un part difícil i amb prou feines se'n va salvar la mare. Totes li vam fer costat en aquells moments tan difícils. (pàg.76).
He escollit aquest fragment perquè el fet de que un nadó es no sobrevisqui es molt trist."
"Em va parlar de procés de la seva malaltia, de quan ja no podia més i de com des de la infermeria del camp l'havien traslladada a l'hospital amb un cataplasma calent sobre el pit. Va arribar al vespre a l'hospital i la van deixar tota la nit sola en un passadís sense que ningú fes res per ella. L'endemà una infermera va comprovar que encara respirava, li va treure el cateplasme gelat del pit i la va a portar a la sala de malalts
les dones que acaben de donar a llum nomes poden quedar-se de 3 a 4 semanes en la casa
La seva dona i el seu marit estaven separats per un riu i per poder parlar-se es cridaven cada dia.
Quan eran al camp de refugiats i tenien que beure del mateix lloc on feien les seves necessitats.
que moltes dones donaven a llum a l'hora de dinar p.86
Van fugir de Catalunya amb els nens.
"Alla, em vaig veure perduda, sola, embarassada i tancada en unes quadres plenes de fems."
que moltes dones donaven a llum a l'hora de dinar p.86
Quan la Elisabeth va ajudar a les embarassades a entrar en la Maternitat
Quan els senegalesos els donaven el menjar entre els filferros.
"T'estimo amor meu"
Tampoc no teníem sabó per rentar-nos i això va provocar aviat plagues de polls i sarna. Vam aconseguir una palangana on podiem rentar-nos una mica, cuinar i fer les nostres necessitats.Per nosaltres, la palangana era l'objecte mes preuat del camp.
El 1939, en acabar la guerra civil, molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya van aver de partir. pag 27
En aquest lloc de treball van va localitzar la història de centenars de mares que van poder sortir de manera provicional dels camps per a donar llum a la Mternitat d'Elna.
L'Elisabeth va salvar la vida de molts infants, eren fills dels refugiats del camp que malvivien en aquelles epoques.
que tratesi a tots als nens per igual com si fosin tots els seus fills
Primer, tot van ser exclamacions d'alegria en veure aquella taula tan ben parada, i les plates de menjar tan ben adornades, amb estrelles de paper i garlandes a les cadires. Però desprès dels primers minuts inicials es va fer un silenci absolut, només trencat pels sanglots dels plors de cadascuna de nosaltres.
Llargues d'homes i dones infants i gent gran es dirigien cap als passos de Cervera, sota les bombes i les bales dels avions franquistes que atacaven les carreteres i els pobles del trajecte
Es van fugir a França perquè patien molt amb els nens petits que es morien de gana i dones emaressades.
"Hi havia barraques de fusta velles i en força mal estat, tot vigilat pels senegalesos a cavall.
Les barraques eren al costt d'una riera... pàg 54"
Es van fugir a França perquè patien molt amb els nens petits que es morien de gana i dones emaressades.
l'ajuda suïssa als nens de la guerra d'Espanya s'havia acabat amb l'esfondrament republica
"""Els gendarmes ens reagrupaven continuament a la sorra""
""la gana manava i els gendarmes francesos portaven pa i el tiraven a la sorra delimitada pels filferros. La gent es barallava per un tros de pa, mentre els senegalesos reien d'aquelles escenes tan sòrdides..."""
El 4 de Maig del 1937 van fer el primer de molts viatges de Burjassot a Madrid amb els quatre camions.
Doncs que en el camp de concentració la gent es moria de gana, però apesar de tot ells seguian perquè sino morien per altres coses.
Amb unes canyes i les mantes feien una una tenda a on hi cabien la Remei el seu marit i els seus pares.