XAVIER ANTICH ACTUALITZADA EL 31/10/2015 20:59
Quin gest podria representar l’acte de la lectura? Llegir és, en la tradició de la paraula escrita, un acte íntim, i per això és tan difícil de representar i de trobar un gest que l’expliqui. Ho saben els cineastes i els fotògrafs, que endevinen que filmar o fotografiar algú llegint no és pas fàcil: és complicat que, en la posa de llegir, el resultat no sigui artificial, ja que llegir reclama una concentració i una atenció difícils de mantenir, de veritat, amb una càmera al davant que exigeix de fer-ho.
Quan la lectura es fa en veu alta, és cert, l’acte íntim esdevé col·lectiu, i aquell diàleg entre la lectura i el text, que és sempre un circuit de vegades elèctric entre algú que diu i algú que escolta, s’obre a l’experiència compartida. Tanmateix, ni tan sols la lectura pública, en veu alta, altera l’essència inexorablement individual de la lectura. Recordo sempre, dels meus primers anys com a professor, una experiència, repetida cada any en les aules dels instituts en què vaig fer classes: després de demanar a un estudiant que llegís un fragment en veu alta, i provant de contestar a la meva pregunta sobre el sentit d’allò que ell o ella acabava de llegir, sistemàticament, cada curs, em trobava amb la mateixa resposta aproximada, que venia a ser: “Si m’haguessis dit abans que m’ho preguntaries, m’hi hauria fixat!” La rèplica, sempre sincera, revelava que una cosa era llegir en veu alta, i una altra, entendre el que es llegeix. Però, ¿pot qualificar-se de lectura, en sentit propi, l’articulació de lletres, mots i frases sense entendre el que diuen?
George Steiner, en un article bellíssim, titulat El lector infreqüent, intenta pensar al voltant del gest que caracteritza la lectura, i en troba un, d’una eloqüència extraordinària, en el quadre de Jean Siméon Chardin conegut com El filòsof llegint (1734), en què un home madur, elegantment vestit, està assegut, concentrat llegint un llibre, amb una mà en la pàgina que està a punt de passar. Un rellotge de sorra il·lustra el pas del temps, potser al·legoria de la vida que no deixa de córrer mentre el lector està amb el llibre, però potser també metàfora del curiós entrecreuament de temps diversos que és tota lectura, en què coincideixen simultàniament el temps de la història explicada, el temps de l’autor quan escriu i el temps del lector que llegeix.
Però és un objecte precís del quadre el que crida l’atenció de Steiner: el càlam per escriure, ben a prop de la mà del lector. Perquè llegir, durant segles, va estar associat, de manera indestriable, a l’acte d’escriptura. Llegir era, també, escriure notes marginals al text, acotar-lo, subratllar-lo, marcar-lo amb inscripcions de tota mena, fins i tot contestar-lo i discutir-lo. Poques coses són més emocionants que descobrir, en la lectura d’un llibre, a una biblioteca qualsevol, les marques d’una lectura intel·ligent que hi ha deixat el seu comentari. I és que aquest càlam, sovint utilitzat, també durant segles, per tornar a copiar un text, amb la voluntat d’interioritzar-lo, il·lustra, per la via del símil, allò que sempre és l’acte de lectura: no una acció passiva, merament receptiva del que ens ve de fora, sinó un acte creatiu, que mobilitza totes les nostres facultats, de la visió a la imaginació o la memòria i, per descomptat, la intel·ligència, per assolir el sentit del que llegim. Tenia raó Steiner: “Llegir bé és contestar al text”, participar en el diàleg que tot text obre, inscriure’s en una reciprocitat basada en l’obertura a l’altre i en la generositat de la donació. Escriure a sobre del text llegit: el gest essencial de la lectura.