Els règims democràtics de poca qualitat han après l’herència de Goebbels. Una mitja mentida és més eficaç que una veritat
XAVIER ANTICH ACTUALITZADA EL 30/08/2015 00:00
ALGUNES PARAULES FAN MAL. DE VEGADES, MÉS FINS I TOT DEL QUE VOLDRIEN. Són paraules que porten verí i que només pretenen ofendre i ferir. Tots n’hem sentit i rebut, algun cop. I, de vegades, costa refer-se. Però no és culpa de les paraules, sinó de l’ús que se’n fa: qui fa mal és qui les usa com si llancés una fletxa. Forma part de l’experiència humana aprendre a protegir-se’n i, esclar, descobrir aviat qui acostuma a usar-les, per anticipar els seus moviments.
Alguns cops, tanmateix, l’ús de les paraules pot arribar a ser tan sistemàticament pervers que, al final, potser, fins i tot les paraules acaben per podrir-se. És el que va passar amb la llengua dels nazis, com va mostrar un filòleg extraordinari: apartat de la seva càtedra a la Universitat de Dresden l’any 1935, Viktor Klemperer es va dedicar, amb l’objectivitat d’un cirurgià de la llengua, a analitzar el llenguatge del nazisme a través de les seves paraules i expressions més habituals. En unes notes plenes de paciència, impietat i ironia, es va entregar a l’estudi d’aquesta operació subtil que consistia en una mena d’infiltració lenta, una mena d’inoculació subtil de virus perillosos i potents. Ho va escriure a LTI. La lengua del Tercer Reich(Minúscula): “El nazisme s’introduïa més aviat en la carn i en la sang de les masses a través de paraules aïllades, d’expressions, de formes sintàctiques”. I l’efecte, com és fàcil d’imaginar, va ser devastador: la llengua, fins i tot la llengua culta, s’havia convertit en portadora de substàncies tòxiques i en l’avançada d’un altre gas, aquest letal i mortífer. I aquest va ser el descobriment de Klemperer, que encara avui esfereeix de recordar: “Les paraules poden actuar com a dosis ínfimes d’arsènic”. Per això, Klemperer, per conjurar l’horror, proposava una mesura dràstica: “Moltes paraules de la parla nazi haurien de ser enterrades per molt temps -algunes per sempre- en una fossa comuna”.
Tant el Tercer Reich com el totalitarisme estalinista van aprendre, a més, que les paraules poden provocar un embrutiment il·limitat quan són capaces d’escampar maledicències, rumors, mitges veritats i insinuacions, sense que calgui més demostració que la simple circulació, a través del cos social, d’aquesta podridura. Aleshores les paraules podrides, dirigides a distància, des d’una llunyania covarda, ho empastifen tot. Perquè quan això passa tothom esdevé sospitós, culpable sense judici, acusat sense defensa.
Els règims democràtics de poca qualitat han après l’herència de Goebbels. Una mitja mentida és més eficaç que una veritat. Una maledicència repetida esdevé dogma. Un informe policial, encara que sigui anònim, pot tenir el valor d’un anatema. Una acusació difusa, avalada, emparada o impulsada pel sistema judicial, malmet la presumpció d’innocència, fonament de l’estat de dret, basada en l’onus probandi : qui acusa ha de provar l’acusació; no és pas l’acusat qui ha de provar la seva innocència. El sistema polític queda completament deslegitimat quan les institucions policials i judicials es posen al servei d’estratègies políticament partidistes per acabar amb els adversaris: quan les paraules podrides, curosament planificades per ofendre i fer mal, es transvesteixen formalment amb la retòrica burocràtica per tenir una aparença de versemblança, encara que només sigui provisional, amb la consciència que, per poca credibilitat que aquestes paraules tinguin, posades en circulació ja han fet, per la seva mera existència, l’efecte infame que pretenien provocar. Cal molta atenció, subtilesa i intel·ligència col·lectives per no deixar-se entabanar.