En una platja solitària de la Costa Brava, un noi roba una barca de pescadors i s’endinsa al mar perquè no vol assistir a les colònies d’estiu on l’han inscrit els seus pares. Una companya intenta aturar-lo, però finalment tots dos acaben dins de la barca en direcció a una cala perduda on només s’accedeix des del mar. Ningú no els ha vist. Ningú no sap on van. I, el pitjor de tot, ningú no els trobarà a faltar en tres setmanes. Què passaria si no poguessin tornar? D’altra banda, una parella de bussejadors, l’Oriol i la Laia, fan una immersió al mar. Tot sembla anar bé fins que un succés inesperat els impedeix pujar a la superfície. Contemplen horroritzats com l’aire de les ampolles es consumeix ràpidament. La mort sembla imminent en les dues històries. El mar pot ser molt cruel amb els seus presoners...
Cala Canyelles, una petita cala entre Lloret i Tossa, és la cala on he estiuejat molts anys amb la meva família. És un indret paradisíac en què s’han rodat pel·lícules i anuncis publicitaris.
Els protagonistes són bussejadors que s’acaben de treure el títol. Jo també me’l vaig treure, però no a Lloret, sinó a Sant Feliu de Guíxols. Curiosament el meu instructor també es deia Dani.
La història que l’avi del Trapella explica al seu nét està basada en un mite egipci en què el sol és Ra, la lluna, Isis, i el fill de tots dos, el falcó Horus.
La Nahara és una noia de quinze anys que tothom admira a l’institut. Tot i així, alguna cosa li passa els dies de tempesta. La pluja la paralitza i l’assetgen imatges d’una terrible experiència que va viure de petita. Es veu damunt d’un arbre enmig d’un torrent d’aigua, sent els crits de la gent al seu voltant, percep l’esforç del seu pare per arribar fins a ella… Aquesta vivència li deixa una profunda empremta emocional i condiciona l’actitud cap a la seva mare. Els fantasmes interiors de la protagonista s’hi projecten amb paraules cruels i punyents, però el pitjor de tot és que no seran només paraules…
La història, basada en un succés verídic que va produir-se al càmping de Biescas l’agost de 1996, reprodueix una angoixant vivència que roman a la memòria de milers de persones que van perdre amics i familiars en una de les pitjors catàstrofes que van produir-se al nostre país a la dècada dels noranta.
El títol original de la novel·la era Pànic a la pluja. Tot i així, els editors creien que aquest títol no reflectia bé la temàtica del llibre i van preferir titular-lo La tempesta, que fa referència al fenomen metereològic i a l’actitud de la protagonista.
La novel·la va quedar en segon lloc al Premi Columna Jove 2009.
Un dels protagonistes, l’Ahmed, havia aparegut a la primera novel·la, El poder de una decisión.
El poble de Vilaroca és fictici. Malgrat que presenta molts paral·lelismes amb Montornès, el nom sorgeix de la fusió de dos pobles propers: Vilanova del Vallès i la Roca.