Archivado en: Ramón Llull Literatura catalana Opinión Comunidad Valenciana Literatura España Arte Cultura

Acabe de llegir Vida de mestre Ramon, autobiografia de Ramon Llull presumptament dictada per ell i escrita per un altre. La seua història és coneguda: fins a trenta anys, Llull, tot i casar-se i tindre fills, és un cortesà de vida mundana, lasciu, pecaminós. En l’autobiografia no trobem res d’aquests primers trenta anys, ni tan sols de la infància, o de l’adolescència, que tant modelen l’individu. El relat comença en el punt d’inflexió que suposa la seua metamorfosi religiosa, causada per la visió, durant cinc reiterades nits, d’un Crist crucificat al seu dormitori. A partir d’aleshores fa un canvi radical en la seua vida, que dedica al proselitisme cristià, a intentar convertir els infidels. Abans, però, necessita elaborar un sòlid argumentari —ell l’anomena Art—, on integra, en un tot coherent, religió, filosofia, ciència, moral i orde social, a partir d’un sistema de verificacions mecàniques que han de demostrar la superioritat del cristianisme. I com el difon, aquest argumentari? Mitjançant l’escriptura, l’ensenyament, la disputa amb autoritats teològiques, la petició a papes i a reis o la fundació de centres de formació missionera. Llull és una màquina. Escriu unes dues-centes seixanta-cinc obres, algunes d’una altíssima qualitat, en català, llatí, àrab i occità. És un home de personalitat desbordant, carismàtic, d’una capacitat dialèctica que intimida l’adversari. Un individu així havia de topar, inevitablement, amb els poders de l’època. Els reis i els papes li fugen, se l’espolsen com poden, però ell és insistent com un malson: cal construir monestirs per a formar cristians que dominen l’argumentari i les llengües del món, per tal que puguen convéncer els infidels del seu error. Ell mateix es descriu, en el Phantasticus, com un idealista que la resta del món fàcilment trobaria pesat. I tant que devia ser així! Com que els poderosos se’l miren com un boig, ell, impacient, passa a l’acció: viatja a Tunis, a Xipre, on siga, i, a banda de pledejar amb reis i autoritats teològiques, fa mítings pel carrer. Això provoca que l’insulten, que l’apedreguen, que el tanquen en presons. Amb el seu treballat argumentari, la seua intel·ligència i la seua capacitat de seducció verbal, Llull cremà la seua vida com un ciri pel que ell considerava il·luminar els altres. Tenia raó, Llull? Aconseguí allò que pretenia? La història de Llull m’ha fet pensar en el cas valencià, i en tots aquells a qui ens obsessiona la nostra pèrdua col·lectiva de dignitat i de consistència, la nostra progressiva dissolució, com a figurants —hi pintem ben poc—, en la mediocritat espanyola. Tenim un argumentari, un argumentari sòlid, que pren cos amb l’obra de Joan Fuster i que es desenvolupa en la d’altres intel·lectuals o professionals de diferents rams. L’argumentari, però, no ha guanyat el carrer. Ha mancat qui l’adaptara i el fera seductor entre una població aliena als llibres i amiga dels prejudicis, per no dir de les vísceres. En un país on triomfa la música feta per a qui no li agrada la música, els llibres publicats per a qui no aprecia la literatura, els quadres pintats per a qui no estima la pintura o la política dissenyada per a qui no l’interessa la política, ens cal algú que transmeta l’argumentari fusterià en una versió que, sense trair-lo, el faça atractiu a la població. El carrer és qui, a la llarga, decideix. El qui posa o lleva governants, el qui potencia o enfonsa mitjans de comunicació. Si el receptor fóra sord, no caldria, per tal d’arribar-hi, aprendre i utilitzar la llengua de signes?… Sense trair, però, l’argumentari. Ací rau la dificultat. I el repte.

RAMON LLULL (1232­1316)

Personatge extraordinari. Intel.ligent i vital.

Convençut que tenia una missió per acomplir, va renunciar a la vida familiar plàcida i va crear un sistema racional, que va anomenar ART, pensat per demostrar l'existència de Déu i les virtuts del

Per difondre el seu missatge , va viatjar per Europa i nord d'Àfrica, però també va escriure 265 llibres en llatí, àrab i en català. Va contribuir a la formació de la llengua literària catalana i se'l considera creador del català literari.

Una vida singular

Quan tenia 79 anys va dictar una mena d'autobiografia en llatí a uns monjos de París i per això coneixem bé la seva vida. A Vida coetània explica que als 32 anys ho abandona tot (dona i fills) i es retira al monestir mallorquí de Randa durant 10 anys per estudiar­hi filosofia, teologia i altres disciplines, a més de l'àrab, llengua que va aprendre gràcies a les lliçons que li donava un esclau moro que ell mateix va comprar.

A partir d'aquesta estada, consagra la seva vida als viatges i a l'escriptura de les seves obres.

Per divulgar l'ART, que Llull explicava que li havia estat revelada per Déu, va viatjar per Europa buscant el suport de reis i papes.

Va viatjar a Tunis i a Turquia per predicar als musulmans ( ja havia après l'àrab de jove) i esdevé un missioner o una mena de joglar que persuadeix amb la paraula.

Llull inventa un instrument intel.lectual per provar racionalment la veritat. Vol convèncer i demostrar l'existència del Déu dels cristians i, per això utilitza totes les disciplines cièntífiques (lògica, retòrica, medicina, astrologia, filosofia, teologia ) .

Obres més destacades

Com a llengües , escriu en llatí (llengua de cultura d'aleshores), àrab (per convertir els musulmans) i català per al poble. L'objectiu és fer­se entendre.

Per apropar­se al públic laic i sense estudis escriu novel.les Romanç d'Evast e Blanquerna; Fèlix o Llibre de meravelles (El llibre de les bèsties : faula que parla dels homes i la política de l'època)

En les novel.les explica de forma entenedora els conceptes abstractes. Ho fa amb narracions breus, que anomena “proverbis” , “exemples” o “semblances”, que li serveixen per il.lustrar una doctrina

També escriu obres místiques : Llibre d'Amic e Amat (on expressa la seva unió amb Déu)

Obres filosòfiques: L'Arbre de ciència.

Obres en vers : Cant de Ramon

Tria de textos

Joc LLULL

Llegir el "Llibre de les bèsties, avui

El "Llibre de les bèsties" (1296) és el setè dels llibres que integren el "Llibre de meravelles". Més que un bestiari, però, el llibre vol ser una mena de manual de comportament per a prínceps. En el més pur estil de les faules d'Isop i amb una intenció clarament didàctica, Llull es proposa mostrar com haurien de comportar-se els bons governants mitjançant una narració plena d'exemples de bona i mala conducta moral.

L'obra comença en el moment que la cort animal escull com a rei el Lleó però de seguida el Bou mostra el seu desacord... i arrenca, en aquest mateix moment, una llarga discussió on prendrà un protagonisme excepcional l'astuta guineu, Na Renard, que aconseguirà manipular tots els animals de la cort per aconseguir tots els seus objectius, especialment els que fan referència al control del poder... Segons diu Laura Borràs en el pròleg de la seva versió, la manera com Na Renard va eliminant, amb astúcia, tots i cadascun dels seus rivals i la seva capacitat seductora i manipuladora, ens ubiquen de ple en un ambient de dialèctica permanent entre el bé i el mal. La manca d'escrúpols, la violència, la inducció a l'assassinat, a la mentida, a la traïció són presents de cap a cap d'aquesta història en què ni tan sols l'home surt ben parat.

( font: http://mascarodeproa.blogspot.com.es/2016/01/2016-any-llull-tambe-per-als-joves.html )

Títol: Qui era Ramon Llull?

Nivell: 3r i 4t d'ESO

http://www.xtec.cat/~agimeno5/caceres/llull/llull.htm