Lola Badia: "Ramon Llull tenia una intel·ligència insòlita"

Cultura

Lola Badia // Jordi Play

Lola Badia: «Ramon Llull tenia una intel·ligència insòlita»

Lluís Bonada 22/12/2015

La medievalista Lola Badia (Barcelona, 1951), catedràtica de filologia catalana de la Universitat de Barcelona, coordina, juntament amb Albert Soler, la Base de Dades Ramon Llull, ideada per Anthony Bonner, i dirigeix el Centre de Documentació Ramon Llull (UB), dedicat a la promoció de la recerca especialitzada sobre l'autor de Palma i el lul·lisme i els seus contextos cultural i científic, així com a la difusió, la promoció i la gestió dels estudis lul·lians, en particular, i de la literatura catalana medieval, en general.

'Any Llull farà treballar de valent tots els lul·listes, que ja han començat a exposar els resultats de les primeres recerques en el congrés celebrat a finals de novembre, a Palma. Quins aspectes de l'escriptor són més polèmics, més fàcils d'originar debats, hipòtesis enfrontades?

-Des del punt de vista de l'ortodòxia religiosa, ha estat discutit sempre perquè va ser objecte dels atacs d'un inquisidor del segle XIV, Nicolau Eimeric, i això ha pesat en el seu perfil intel·lectual fins que ara en massa l'Església lluita per obtenir la canonització oficial, presentada a Roma com mai ho havia estat, amb tanta unanimitat i des de sectors tan diferents de l'Església. Serà el triomf dels que defensen la seva ortodòxia.

-I pel que fa a la seva utilització com a símbol del diàleg interreligiós?

-Per a alguns ha estat un exemple de tolerància, però per ser més precisos, de reconeixement de l'existència d'un altre al qual es deu respecte. En el pas del segle XIII al XIV es va prendre la molèstia d'estudiar àrab per poder establir-hi el diàleg. Però hi ha altres aspectes que modernament ens posen en alerta, com ja va dir el pare Eusebi Colomer, perquè Llull també diu que per fer possible el diàleg has d'organitzar una croada. Això es pot discutir i reprovar, però sense oblidar de dir que les obres de Llull estan efectivament d'acord amb les polítiques de croada que es definien en vida seva, a partir del 1291, quan va caure el darrer bastió cristià a terra santa, Acre, ara a Palestina. L'impacte, a Occident, va ser semblant al de les Torres Bessones.

-Deixem la religió. Parlem del pensador, el filòsof.

-El gran tema de debat és el seu sistema, l'Art. Per a uns determinats sectors del lul·lisme, és bàsic entendre el funcionament de l'Art, vist com a mecanisme. És a dir, disposar d'un manual d'ús per saber exactament com funcionen aquelles rodes, aquelles figures, com si tinguéssim un bon artefacte mecànic. Aquest sector considera, a l'entorn d'Anthony Bonner, autor del manual d'ús de l'Art, que això constitueix un gran avenç en els estudis lul·lians. I hi ha un altre sector del lul·lisme, crític, filosòfic, que pensa que el més important és penetrar en el missatge espiritual, no artístic, bo i deixant al marge d'aquest mecanisme de l'Art. Penetrar, doncs, en la vida espiritual de Llull, les seves obres místiques, i veure'l com un home que viu una experiència religiosa, no com a creador d'un sistema lògico-filosòfic de lectura de la realitat, creador de l'Art, que és realment un procediment combinatori que permet establir uns raonaments i descobrir la veritat mecànicament. Hi ha els que s'emmirallen en el descobriment del funcionament de l'Art i els que consideren que allò interessant es el discurs espiritual. Es poden seguir camins diferents, en Llull.

-Uns volen donar preferència a un Llull, i d'altres, a un altre, doncs?

-Sí. I per això a vegades ens esbatussem i ens diem coses lletges els uns dels altres. Als que escriuen sobre l'Art els retreuen que l'important no és això sinó el missatge espiritual. I els contesten que Llull es va passar la vida fent versions de l'Art i s'hi va encaparrar, fins al punt que quan es presentava a si mateix deia que Déu li havia donat l'Art, se'n considerava un receptor.

-Ell, suposo, es devia presentar com les dues coses, oi?

-Sí, com a receptor de l'Art i com a procurador dels infidels. El mètode era destinat, ho diu ell, a convertir els infidels, a evitar que caiguessin en massa a l'infern. Ho tenia perfectament estructurat. I com que era llest i intel·ligent i no volia ser mal interpretat, ho deixa clar en la seva autobiografia. La seva idea és convertir els musulmans i no creients amb un mètode intel·lectualment neutre, infal·lible, matemàtico-científic, que estigui per damunt dels llibres sacres. I això era molt revolucionari en el seu moment. La realitat és que la gent agafaven la Bíblia, agafaven l'Alcorà, i polemitzaven entre ells i així, clar, no es podia avançar, i ell va concebre la idea de discutir sobre els principis de la fe al marge dels principis sagrats, i això és l'Art, basat en unes bases filosòfiques compartides entre tothom, perquè tothom venia del pensament grec. Per tant hi ha l'objectiu d'incidir en uns plantejaments racionals, i al costat l'ímpetu d'un sentit de la caritat envers els altres, i això és fruit d'una vivència religiosa, de la presència divina en la seva conversió. Tot va barrejat. Per a ell era la mateixa cosa i feia sentit. Som nosaltres a qui ens costa associar un procediment lògico-matemàtic a una experiència religiosa.

-I en temps de Llull?

-També. La compartimentació del món intel·lectual era tan habitual en l'època medieval, com ho és a la moderna. A la seva època, els teòlegs funcionaven d'una manera i els estudiosos de les arts, d'una altra. Curiosament, quan a Llull li van reconèixer validesa intel·lectual, el 1311, van ser els professors i alumnes de la Facultat d'Arts de París, on estudiaven lògica, matemàtica, medicina, astronomia i la filosofia aristotèlica. Els metges el van entendre més que els teòlegs. Quan va haver de demanar suport per poder assistir al concili de Vienne, el va obtenir a la Facultat d'Arts. Els teòlegs eren un món molt difícil de conquerir. Tot just ara els clergues prolul·lians, a iniciativa d'Armand Puig, treballen per difondre la teologia lul·liana, bo i preparant una antologia basada en l'Art i plena de raonaments que no desenvolupen la paraula sagrada de la Bíblia, un compendi de textos per popularitzar la teologia lul·liana, una cosa que no s'havia fet fins ara, ara que volem que sigui sant.

-Què en pensa, en poques paraules, del seu projecte?

-La seva pretensió de demostrar matemàticament l'existència de Déu és utòpica, però demostrar-ho, sense caure en cap heterodòxia objecte de persecució, indica la seva intel·ligència i habilitat, i és tot un mèrit. Llull és un pensador innovador i això contradiu la visió que no va existir la filosofia medieval, que només existeix la filosofia a partir de Descartes.

-Pel que fa a l'escriptor, la seva recepció deu haver estat més tardana, oi?

-Els trets literaris de Llull, en comparació dels filosòfics i espirituals, han quedat una mica en segon terme, pel que fa a la seva projecció internacional. Sembla que només interessen els usuaris de la llengua catalana. Amb la represa del discurs del nacionalisme català descobrim el Llull escriptor, capaç d'escriure en una prosa catalana magnífica, perfectament construïda, amb una riquesa de vocabulari extraordinària i una sintaxi que no planteja cap problema. Va ser Rubió i Balaguer qui va posar els punts sobre les is. Va recordar que va escriure molts textos literaris però no era un literat com Dante, perquè no volia fer una obra poètica, raonada, meditada. Llull utilitza tots els recursos de la literatura per fer propaganda de la seva Art i això és un ús instrumental de la literatura. No ens en podem oblidar. Si no ho tenim clar tindrem una decepció. Llull utilitza recursos literaris per endolcir el nucli dur del missatge, un missatge encaminat a dotar un predicador d'instruments per convertir els infidels o dotar un cristià de les referències bàsiques perquè no s'aparti de l'observança més estricta dels principis de la religió. Llàstima que no hagués fet un ús més ampli dels recursos literaris. O que en la seva obra no hagués dominat tant l'element doctrinal. És el gran problema de Llull: què pots llegir que sigui de fàcil accés? Rubió parla d'expressió literària. No hi ha literatura sinó expressió literària. I a partir d'aquí Riquer treballa amb una seguretat important i detecta en l'obra de Llull els préstecs de la tradició romànica, per exemple. Va ser Riquer qui troba al Fèlix una utilització molt singular d'un motiu trobadoresc.

-No era un escriptor literari però construeix el català literari.

-Sí. I utilitza la literatura per servir a la ciència. Robert Pring-Mill és autor de la idea que Llull volia transformar la ciència en literatura. I ho fa sense disposar d'un llibre d'estil ni de normes, sense saber quin format gràfic ha de tenir un llibre. S'ho va haver d'inventar. Fins fa molt poc no hem valorat el que això té d'innovació en l'ús de la construcció i divulgació de la seva pròpia obra. Els textos escrits o bé eren de juristes o bé de teòlegs i al darrere tots ells tenien unes institucions, uns escriptoris on això es produïa. O bé eren textos que sorgien de -o al voltant de- la cancelleria reial, com les cròniques, de Jaume I a Muntaner i Desclot. Llull, des de la seva iniciativa privada, sol, a casa seva, ajudat de col·laboradors que paga de la seva butxaca, produeix unes obres que no tenen cap tradició. Llull mateix diu que es pot deixar de banda els escrits dels trobadors i dels narradors de cavalleria i substituir-ho per la seva literatura, una literatura encaminada a la primera intenció, que era la de lloar Déu. La construcció d'un català apte per explicar qualsevol cosa. Justament, els que hem estudiat aquí al centre de documentació, sobretot l'Albert Soler, és valorar els problemes que això plantejava i hem pogut veure, en els manuscrits més antics, quines són les convencions de representació, la scripta. Això ha posat de relleu la importància d'un col·laborador, Guillem Pagès.

-Un lector de Palma llegeix més bé Llull que un de Figueres?

-No hi ha cap diferència. Potser un mot el podem trobar ara no a Mallorca, sinó a València, com despagat, per molest.

-No hi ha dialectalismes, en Llull.

-Llull es forma a la cort, i la llengua hi és homogènia, al gust de la noblesa. El dialectalisme no és el seu món.

-El risc és que un mot de Llull que ara només es conservi en una comarca es titlli de dialectal.

-I a vegades això dóna lloc a parti pris. A partir de la hipòtesi que el Curial és valencià, per exemple, es busca valencianismes més enllà de si ho poden ser o no.

-La idea d'un Llull foll no ha fet molt de mal?

-En Llull, la paraula follia té un valor positiu que ve de sant Pau. Però hi ha psicòlegs de tota mena que l'han entès en el sentit de forassenyat. Els que l'han volgut menystenir l'han titllat de boig. Hi ha fins i tot escrits de psicòlegs lacanians. Tot el que vulguis. És un discurs delirant. Clar, Llull explica a la Vida coetània una experiència una mica alarmant per a una mentalitat dels nostres segles, l'experiència d'una depressió, amb unes visions, i això també ho interpreten psicològicament quan penso que el motiu pel qual ho explica és dialèctic, per explicar com supera racionalment la temptació de la depressió, com supera el fracàs per la pèrdua del control racional amb l'afirmació del seu projecte. La famosa crisi de Gènova ha estat interpretada per escoles de psicologia que no tenen res a veure amb les de l'època de Llull. Parlen de la patologia de Llull. Tothom és lliure de dir el que vulgui però des del punt de vista d'un filòleg i un historiador són les coses que mereixen menys respecte.

-Josep Pijoan comenta amb Josep Pla que va tenir moltes dificultats per accedir als manuscrits de Llull dipositats a l'arxiu de la Inquisició, a Roma. Era molt complicat ser lul·lià al tombant del segle XIX al XX, no?

-Molt. I també als anys 50. Frances Yates, la gran divulgadora, amb Robert Pring-Mill, del Llull més científic, més filosòfic, a tot el món, va tenir problemes per accedir als manuscrits. S'havien de tenir moltes ganes. I més endavant. Un investigador italià que als anys 70 volia estudiar la versificació de Llull a partir dels manuscrits va optar per estudiar la de Muntaner. Ara, amb la base de dades, en dos segons ho tens tot.

-Si ara se li concedís el favor diví d'obtenir una resposta a una única pregunta sobre Llull, quina faria?

-Fins a quin punt era conscient de ser un superdotat i fins a quin punt era capaç de veure la capacitat de comprensió de la seva obra entre la resta de persones. Llull era d'una intel·ligència capaç de resoldre set partides d'escacs alhora. Això és d'un tipus d'intel·ligència insòlita. Si tu ets capaç d'això, t'adones de les dificultats que tenen els que no en són? Perquè la seva Art pressuposa una capacitat d'intel·ligència que no compartim tots. Per això la gent se li rebota. Per tant, saber si era conscient que els altres no tenien el seu nivell. La seva capacitat de representació mental simbòlica és excepcional, única. I això va condicionar la seva manera de treballar. Ell trobava més fàcil associar una llista de dotze paraules a dotze lletres i utilitzar les lletres en comptes de les paraules. Quin lector podia seguir-lo sense tenir al costat un paper amb les equivalències? Jo no puc pas.

-El procés de canonització va finalment endavant perquè el Vaticà s'ha fet més tolerant o perquè els lul·lians tenen més força?

-Les dues coses. Tinc entès que el president d'una comissió vaticana és mallorquí. El mateix papa Francesc és simpatitzant de Llull, que era molt profranciscà. També, personatges lligats a l'Opus són lul·lians. Això, mossèn Perarnau, que ha hagut de batallar contra els prejudicis històrics, ho va explicar quan el vam fer doctor honoris causa. Diu que l'antilul·lisme militant anava lligat amb la polèmica sobre la Immaculada Concepció. Llull es considerava immaculista, i això va ser un dels arguments de l'inquisidor Eimeric. A partir de la proclamació del dogma, el 1854, va deixar de ser herètic i això deixà sense arguments antilul·listes com un bisbe de Mallorca que feia destruir estàtues de Llull.

PERE VILLALBA 29/01/2016 23:23 | Actualizado a 30/01/2016 02:09Lea la versión en castellano

Ramon Llull és un intel·lectual laic de la baixa edat mitjana que, nascut a Palma de Mallorca, desplegà una activitat filosòfica, científica i diplomàtica en diversos països de la Mediterrània i centre d’Europa: sense estar afiliat a cap corrent ideològic ni pertànyer a cap institució acadèmica ni a cap organisme eclesiàstic, es comprometé en un projecte de millora cultural, social, religiosa i política de Mallorca estant, i també des de fora de la seva benvolguda illa.

Ramon Llull era un laic sense estudis realitzats regladament en una Universitat, però sabia formar-se en tots els coneixements en trobades amb estudiosos, sense menystenir els individus subtils del carrer, i, al mateix temps, consultava les biblioteques mallorquines i del continent, i assistí a les lliçons dels mestres accessibles: només fou autodidacte en part i es reconeixia com a il·literat, però sabia escoltar i preguntar.

Ramon Llull elaborà una vasta obra escrita –literària, mística, sociològica, política, científica, filosòfica, teològica– que féu compatible amb una vida activa i viatgera, tot polemitzant sobre les grans veritats teològiques i filosòfiques. Ramon Llull també va disputar sobre les controvèrsies científiques referents a l’origen i a la fi de l’univers i de l’espècie humana amb els erudits i savis de les universitats d’aquella inquieta Europa i, alhora, amb els pensadors dels cenacles musulmans. El resultat final d’aquesta gestió del coneixement fou una Teologia filosòfica o una Filosofia teològica sota el balanceig, propi de tota especulació, entre fe i raó. Això fa que Ramon Llull sigui avui dia un model de pensament multivalent, un prototipus obert davant la controvèrsia hodierna, si no a seguir, almenys a conèixer, fins al punt que els estudis de les noves tecnologies es veuen obligats a recordar-lo.

Ramon Llull és senyera en diverses coses: va proposar el llatí com a llengua d’entesa entre tots els pobles, va ser un dels primers impulsors del diàleg ecumènic amb les esglésies separades de Roma, va promoure trobades amb els sarraïns, va sistematitzar aspectes dels mecanismes de l’art de pensar, el que anomenà Art –un mitjà científic per a explicar totes les ciències, un llenguatge universal, un giny gairebé d’àmbit digital al servei del coneixement–, va fixar els temes teològics més importants enfrontant-se amb el dilema fe/raó, va utilitzar l’art de la ploma per tractar tota la ciència del seu temps, alhora que ampliava l’espai de la literatura catalana. A més, Ramon Llull es va relacionar per escrit amb papes i reis de l’Europa dels segles XIII-XIV, estigué present en sessions de palau, va visitar repetidament la cúria papal i assistí a sínodes eclesiàstics, baixà al nivell dels artesans, els joglars, els pelegrins, els mercaders, els vianants, els moribunds, els marginats, fustigà els prepotents, escometé els viciosos, s’enutjà amb els ociosos, hostilitzà els professors envanits, viatjà a Montpeller, París, Roma, Nàpols, Pisa, Gènova, Tunísia, Bejaia, Xipre, Armènia Menor, Jerusalem i Sicília, cercant amb tossuderia gestos de concòrdia, defensant la fe cristiana fins al martiri, si calgués, amb argumentació objectiva i informatitzada. I no per tot això Ramon Llull va ser un utòpic, car va saber trobar el seu lloc en el moment oportú, i enfrontar-se, quan calia, a les dificultats més ­desesperança- dores. Es calcula que el Ramon Llull de l’acció no féu menys de 15.000 quilòmetres en les seves anades i vingudes per terra i mar.

El mitjà de comunicació que Ramon Llull va utilitzar arreu va ser la paraula escrita, tant si era a terra ferma com si navegava en una nau, de manera que va arribar a ser autor de 275 obres, alguna escrita en àrab (no trobada), d’altres en català (17 obres + una carta), unes altres en català i llatí (34 obres) i tota la resta del conjunt en llatí (225 obres). Els temes del seu interès eren tots, des de les grans tesis teològiques i filosòfiques fins a les ciències particulars, com el Dret, la Medicina, l’Astronomia, la Geometria, així com també la teoria política, la doctrina educativa, les ciències experimentals i l’entramat sociològic, i fins i tot s’apassionà per l’elaboració de sistemes coherents per a unes eleccions justes a càrrecs públics.

Ramon Llull també fou autor de la seva autobiografia –dictada a uns monjos cartoixans de París (agost/setembre de 1311)–, als seus setanta-nou anys. Encara hi ha una seixantena de documents públics pertanyents als seus familiars i als seus interessos personals, entre els quals es troba el seu testament. Força elements auto­biogràfics apareixen també en les seves obres de pensament i de creació literària, que ajuden a sin­cronitzar aspectes puntuals i de nous que no són gens menuts.

La personalitat de Ramon Llull també queda emmarcada dins l’aura de la mística, aquella ciència sobre la ciència de la sapiència irrefutable, l’espai on la nuesa del complex individu ha perdut els topalls, les adreces, els universals i els predicaments que fan tangibles les ombres de les ombres: la mística, repeteixo, com a perversió dels axiomes per entrar en l’objecte secret durant la treva que concedeix als sentits la contemplació fugaç del punt transcendent. Ramon Llull, doncs, s’endinsa en la pensa del seu Déu –en diu Amat–, per restar-hi bocabadat de la seva bonesa interior i exterior, i alhora fer-ne partícips tots aquells qui vulguin i puguin consonar amb ell.

En, amb, com, envers i per tots aquests remolins de pensa i acció, Ramon Llull queda entronitzat al lloc que li correspon per dret propi i merescut, entra definiti­vament en l’ateneu dels filòsofs universals, els quals, fins aleshores, també eren teòlegs, i matemàtics, i astrònoms, i físics, i moralistes, i sociòlegs, i músics, i gramàtics, i politòlegs, i literats, i poetes i –per què no?– místics. Deixa, doncs, d’alenar el Ramon Llull brivall i visionari, fabulós i boirós, l’afigurat pel croquis burlesc que una història visionària, sense ser-ne conscient del tot, ha plomejat sobre la seva persona al llarg dels segles i ha parasitat la seva figura real, i té lloc la naixença del viador precís, subtil, difícilment descriptible, inconfutable, inlassable, immesurable, límpid, engrandidor, immediat, ingent. En realitat, Ramon Llull no fou pas un convertit, si bé va canviar de vida, no fou pas un predicador, sinó un interlocutor i un discutidor de temes religiosos, no va ser un novel·lista, i, en canvi, va repassar amb censura els costums de la seva societat, no va fer diàleg interreligiós, ans va discutir sobre veritats teològiques amb els subjectes d’altres creences, no fou un màrtir, tot i que ho volia ser, no va ser franciscà ni del tercer orde franciscà, tot i que professava una gran predilecció per Francesc d’Assís, i va microprocessar els laberints del pensament humà, i no s’hi quedà encallat, i tampoc no va ser cap alquimista, ni cap utòpic, fantàstic o llunàtic o extravagant; va ser, simplement, aquell qui va veure la idea i s’hi va lliurar plenament amb cos i ànima.

I, finalment, el túrgid llegat de Ramon Llull és present en l’avui i quedarà reflectit en el demà per mitjà de nombrosos recursos mediàtics, de manera que el seu es­tudi fet en l’actualitat pot convertir-se fins i tot en un bàlsam de millora per a la grinyolant societat present i immediatament futura. I només cal ja afegir a aquest em­balum de coses importants la tan ­desitjada canonització per part de molts cristians, que està estudiant l’Església catòlica, així com també el seu nomenament com a tren­ta-setè doctor de l’Església, un títol que recauria per primer cop en la història en una intel·lectualitat laica.

Tots aquests moviments cap endins i cap enfora revelen una evolució personal en Ramon Llull, tant en l’àmbit social com intel·lectual, que arriba regulada per cinc fites, que tot seguit cal de­tallar.

1. Família i vida domèstica

El darrer dia de l’any 1229, Mallorca cau en mans del rei Jaume I de Catalunya, la població sarraïna és reduïda, s’hi estableixen les ­estructures d’un nou Estat i diverses famílies catalanes s’hi traslladen, les quals reben recompenses de territoris per la seva col·laboració militar o econòmica en la croada.

La família barcelonina Llull/Erill s’estableix a Mallorca i participa en el repartiment de terres: un Ramon Llull, oriünd de Sant Andreu de Llavaneres, i una Elisabet Erill, d’una família noble provinent d’Erillcastell, a l’Alta Ribagorça. D’aquest matrimoni Llull/Erill nasqué el nostre Ramon Llull l’any 1232 a Palma de Mallorca, en una casa propera a l’actual església de santa Eulàlia, on fou batejat (segons tradició, el 25 de gener). Ramon Llull fill rebé una educació primària a casa seva, aprengué uns mínims de gramàtica (a partir de 1246), s’exercitava en la música, en la poesia i en un cert fer cavalleresc, amb possibles contactes a la cort reial mallorquina, i al mateix temps participava en els negocis familiars.

Sobre l’any 1263, Ramon Llull va fer un canvi rotund en la seva vida, i va deixar els afers propis d’un home de negocis per dedicar-se a uns altres negocis d’un mandatari anomenat Déu, que se li aparegué crucificat cinc vegades amb intervals de diversos dies. Ramon Llull, doncs, es converteix, gira la proa de la seva vida en sentit invers, i la programa en tres àmbits: 1) conversió dels sarraïns, 2) escriure el millor llibre del món, 3) fundar centres de llengües per aprendre l’àrab i les llengües dels infidels.

Tot seguit Ramon Llull fa unes peregrinacions catàrtiques a Santa Maria de Ròcamador i a Sant Jaume de Galícia (1263-1264), i, de tornada a Mallorca, comença una nova vida.

2. L’Art combinatòria

Ramon Llull concebé un sistema combinatori de conceptes per poder explicar i fins i tot demostrar amb fonament incontrovertible –que anomenà raons necessàries– les veritats teològiques posant-les a l’abast de la gent racionalista: l’anomenà Art –el seu conjunt expositiu constitueix el millor llibre del món–, aplicable també a totes les altres ciències, un sistema que donava valors ­conceptuals a les lletres de l’abecedari.

Des dels filòsofs grecs, hi ha hagut un esforç per explicar la natura física i la metafísica, servint-se de mecanismes gramaticals, coneguts amb el nom de Lògica: Aristòtil d’Estagira (384-322 aC) és autor de l’obra Organon (instrument de treball), on s’aplega la Lògica, especialitzada en la deducció sil·logística que permet de deduir conclusions cercades a partir de premises vertaderes –universals i predicaments–, de les quals resulta una deducció categòrica. La Lògica, tanmateix, com tota ciència, té uns principis, que són els principis de la deducció, a saber, axiomes comuns a tot el saber i principis propis de cada ciència, servint-se del recurs tècnic dels sil·logismes.

A semblança d’aquests precedents, Ramon Llull redactà la seva Ars compendiosa inueniendi ueritatem (Mallorca, ca. 1274).

Lorem ipsuet, consectetur adipiscing elit, sed do eiusmod tempor incidi aliqua. Ut enim et, consectetur adipiscing elit, sed do eiusmod tempor incidi aliqua. Ut enim ad minium. (Prisma - Getty)

Així, doncs, què és l’ Art? L’ Art lul·liana és un sistema combinatori de o entre lletres, cadascuna de les quals té nou significats. Aquesta lògica combinatòria es regeix per unes condicions i regles, i arriba a la certesa d’allò que se cerca, si bé no d’una manera automàtica. Aquest sistema és aplicable a totes les ciències, perquè es basa en principis universals, reglats per unes condicions: l’ Art lul·liana és una ciència de ciències.

En un començament, Ramon Llull elaborà set figures, i a finals d’aquest primer període seran setze les figures, algunes de les quals incorporaren diversos cercles mòbils amb les lletres inscrites; a partir de 1290 bastaran quatre figures. L’ Art lul·liana, en definitiva, és una ordenació d’estructures de base conceptual, expressades per lletres, que ajuda, no d’una manera automàtica, el discurs de l’enteniment, és a dir, a conèixer el fi d’allò que hom vol conèixer, i té un intent de matematitzar i mecanitzar el pensament tot facilitant-li els termes del raonament, per bé que l’enteniment raona sobre realitats i no sobre signes, encara que se serveixi de signes que representen realitats. Això no concordarà amb l’exigència del càlcul lògic formulat pel matemàtic i filòsof anglès George Boole (1815-1864), un dels fundadors del camp de les ciències computacionals modernes, quan escriu: “La validesa dels processos d’anàlisi no depèn de la interpretació dels símbols en ella emprats, sinó exclusivament de les lleis que regulen llur combinació” ( An Investigation of the Laws of Thought, 1854). Amb tot, Boole concorda amb la intenció de Ramon Llull, que també imposa unes condicions externes que regulen el funcionament combinatori dels signes, a semblança de la combinatòria musical que es regeix per condicionants i regles de temps i concordança o dissonància sobre la base d’un llenguatge universal que són els signes de les notes, de sensibilitats interpretatives múltiples.

En conclusió, les figures artístiques de Ramon Llull representen una art combinatòria de conceptes (Àlgebra), que es regeix per un ordre que es troba en un segon grau d’abstracció, amb una munió de fórmules de règim matemàtic, coneguda també com a Lògica algebraicomatemàtica.

3. Filòsof de l’acció i de la diferència

Ramon Llull escriu en el capítol 77 ( Com Déu és dreturer en los homes catòlics i en los infidels) del Llibre de contemplació en Déu: “ Glòria i honor, i gràcies i mercès, Senyor, sien fetes a la vostra Dretura, qui tan gran diferència ha mesa entre els fidels i els infidels”, objectiu present en moltes altres obres, el qual revela un pensador disposat a discutir amb aquell qui pensa altrament i és diferent a ell, anant-lo a trobar on sigui. La conversió dels sarraïns, que aleshores cincumdaven el cristianisme, serà el seu propòsit vital, i amb ells parlarà amb l’objectivitat més rigorosa a través de la seva Art –aquells no escoltaven la doctrina emanada de les autoritats cristianes (bíblia i sants pares)–, tot respectant l’alteritat personal de l’altre, i per això proposa la fundació de centres d’àrab i d’altres llengües per a aquells cristians i religiosos que vulguin emprendre la tasca de l’adoctrinament objectiu de les veritats cristianes parlant amb els àrabs, tàrtars i altres infidels servint-se de les raons necessàries.

Ramon Llull és hereu de la tradició clàssica en la línia de la doctrina d’Aristòtil d’Estagira, seguit del seu comentador Averrois, si bé discrepa amb ells per la propagació de la doctrina de les dues veritats, la filosòfica i la teològica, i l’existència d’una sola ànima racional per a tothom, posicionament no admissible per la doctrina de l’Església ni per un raonament lògic. Ramon Llull va rebatre aquestes doctrines en diverses obres seves, va defensar que la Filosofia i la Teologia caminen juntes i que l’ésser humà té una ànima racional individual immortal, que amb l’ajuda de la fe pot abastar les veritats més grans, que situa en els anomenats punts transcendents.

4. L’escriptor

En la línia de la inventiva culta feta per escrit, Ramon Llull fou un esplèndid prosista de creació ben personal, de singular collita, amb discerniment del fenomen literatura i del risc de ser editor, que amb una generositat imprevisible tractà tots els temes d’abast humà i els expressà en la seva llengua materna d’una manera elegant i innovadora, i sobretot en llengua llatina.

En aquest mateix sentit, cal remarcar que Ramon Llull es distingí pel domini de l’art poètica d’inspiració transcendent, amb format solt i reglat, de continguts didascàlics, i abastà també la prosa poètica, de manera que és mestre de la ficció literària en llengua catalana com a prosista i poeta. Tanmateix Ramon Llull dóna transcendència al seu inicial ofici de trobador: “ L’art, Senyor, de joglaria començà en vós a lloar i en vós a beneir; i per açò foren atrobats instruments, i voltes [giravoltes], i lais [poemes] i sons novells, amb què hom s’alegràs en vós” –però en l’actualitat són un mitjà de perversió i pecat–, i “ com lo vostre servidor i el vostre sotmès haja estat, Senyor, ça enrera fals lloador i mintent maleïdor, pus que vós l’havets esguardat amb los vostres ulls piadosos plens de misericòrdia, d’aquí avant proposa, Senyor, que sia vertader joglar en donar llaor vertadera de son senyor Déu” ( Llibre de contemplació en Déu, cap. 118. Com hom se pren guarda de ço que fan los joglars).

La qualitat poètica de Ramon Llull es fa palesa a través de setze obres poètiques o amb tonalitat poètica, que van des de l’any 1271-1272 al 1311.

D’altra banda, encara que l’enorme obra escrita de Ramon Llull no tingui tota ella una intenció literària sinó especulativa, ningú no podrà negar que és un dels creadors de la prosa literària en llengua catalana i un dels autors més prolífics de la plèiade dels escriptors. Ser escriptor i filòsof en acció no es poden separar en aquest cas, car la paraula, i sobretot en Ramon Llull, sempre és inseparable de la idea que la fa ésser, i l’una sense l’altra és incomprensible. Les obres lul·lianes de pensament i les de captació de voluntats han de ser estudiades dins l’òrbita de la bellesa literària, si bé no d’una manera limitativa, ja que l’autor va ser el primer a no distanciar-les.

5. Pensament religiós, social, polític

Ramon Llull dedicà tota la seva obra a explicar les veritats cris­tianes, a fonamentar-les amb els principis filosòfics i fins i tot a intentar demostrar-les, cosa que li valgué no pocs enfrontaments. Ell, però, tenia la seva estratègia, a més de la conceptual, la del recurs literari com ha estat dit, que li permetia d’emmarcar els conflictes racionals més punyents. És per ­això que Ramon Llull introdueix els exemples, les comparacions, les metàfores i el paisatge, és a dir, descriu i denota els components dels llocs on vol que la posada en escena de la racionalitat es faci ­objecte, amb el qual els conflictes conceptuals troben una escala d’ascensió, d’aquí l’anomenat tòpic literari del locus amoenus, un lloc que, a més de ser amè i delitós, és implicat per l’autor en un rol tant o més important, segons el moment, que el dels protagonistes humans tot contribuint-hi amb la seva “ virtut aconhortadora i sedant”, lluny de la seducció d’un casual romanticisme. L’arbre escollit sense espècie revelada, per exemple, s’independitza dels seus congèneres arboris per convertir-se en el llenç contra el qual es projecten mecanismes de raciocini, alhora que controla el discurs interior amb la combinatòria de les seves fulles; és el lloc on s’apleguen els pensadors per discutir coses transcendents i adoctrinar-se i, a més, és el contrapunt congenial amb el simbolisme auster de les figures de l’ Art. En fi, l’arbre es converteix en un altre recurs logicofilosòfic, en quelcom supraterrenal, que pertany a la sistemàtica dels principis inseparables de la lògica simbòlica, no a la retòrica.

Ramon Llull anà a terres de sarraïns amb finalitat apostòlica en compliment del seu primer propòsit vital, ja que estava convençut que la seva Art podria atreure els infidels a la vera creença. L’any 1293 s’apropà a Tunis pels mesos d’agost-setembre i es posà immediatament a practicar el mètode evangelitzador selectiu: primer, parlarà amb els doctors musulmans i discutirà amb ells els dogmes cristians; si les creences dels musulmans són millors, ell es farà musulmà; fou tot un èxit. Ramon Llull desplegarà la seva Art, detallarà les dignitats divines o principis arquetípics –els mateixos de la Teologia musulmana–, que aplicarà, amb forma correlativa a l’estil aràbic, al dogma de la Trinitat, font de discrepància amb els teòlegs musulmans, també es lliurà a explicar els orígens elevats i inspirats de la seva Art i, tot seguit, s’aplicà a la demostració del misteri de l’encarnació, una altra de les grans dificultats teològiques que no podien entendre els sarraïns que l’escoltaven: la situació fou difícil.

Tanma­teix arribà un moment en què els oients estaven entusiasmats i ja eren proclius a la revelació cristiana, però un personatge no poc famós entre els sarraïns aconsellà al rei que tallés el coll d’aquell cristià que subvertia la nació sarraïna i destruïa la llei de Mahoma. D’altra banda, un home prudent aconsellà al rei que no actués així, i Ramon Llull fou empresonat i, pel mes d’octubre, fou expulsat del reialme de Tunis.

Per l’abril o maig de l’any 1301 Ramon Llull, dut pel zel de convertir els tàrtars/mongols, emprengué viatge cap a Xipre, on visità el rei Enric II de Lusignan, però es posà malalt per un atemptat provocat pels dos assistents seus, i va anar a recuperar-se al palau del Gran Mestre del Temple, Jacques de Molay, a la ciutat de Limassol (sud-est). Després, a començament de l’any 1302, Ramon Llull es dirigeix a la ciutat d’Aleàs, a la Cilícia, sabedor que allí trobaria els reis armenis cristians que podrien orientar-lo per a la seva tasca evangelitzadora; segurament en aquests moments visità també Jerusalem, que la trobà abandonada i desfeta.

L’any 1307, Ramon Llull, a l’edat de 75 anys, es dirigí a Bugia pels mesos de juny/juliol. Hi ha una miniatura que el presenta discutint en públic al mig de la plaça, però hi fou capturat, colpit i ficat a la presó, i en fou alliberat per la intervenció de comerciants genovesos i catalans.

L’any 1314, a l’edat de 82 anys, Ramon Llull sortí de Mallorca a la primeria del mes de maig en direcció a la Cort del rei Frederic III, a Messina, on romandrà un any sencer i on escriurà trenta-vuit obres plenes d’un apassionat misticisme racional. Tanmateix, Ramon Llull, retornat a Mallorca, encara emprendrà, pels mesos de setembre-octubre de 1315, un segon viatge a Tunis, on escriurà vint-i-cinc obres fins al mes de desembre. Tanmateix l’escriptor i filòsof de l’acció i de la diferència emmalaltí, i fou repatriat a Mallorca –es diu si fou per mercaders genovesos–, on morí l’any 1316.

En el camp social i polític, Ramon Llull és sempre molt explícit: persegueix la falsedat en els gestors dels càrrecs públics, escomet la ficció en la funció dels càrrecs eclesiàstics, abat la impostura en qualsevol classe social, compara el cap polític d’un estat amb la gestió del Déu just, de qui aquell ha de ser la imatge davant del poble. La concepció de la societat sota la figura d’un cos universal obliga el ­filòsof-teòleg a concebre el dirigent com a cap seu, i, doncs, té l’encàrrec de vetllar per qualsevol membre per petit que sigui d’a­quell cos social, constituït de gent igual, de gent diferentment igual o igualment diferent.

Pere Villalba (Barcelona, 1938) és doctor en Filologia Clàssica per la UB i professor emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona. És membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i del Raimundus Lullus Institut. Autor de ‘Ramon Llull. Escriptor i filòsof de la diferència’ (Edicions de la UAB) i de ‘Ramon Llull. Vida i obres’, tres volums coeditats per l’IEC i la Fundació Elsa Peretti, en procés d’edició.

7 febrer 2016

OPINIÓ: ‘Ramon Llull, un geni universal’ per Maria Carme Roca

L’escriptora ens acosta a la figura i obra de Ramon Llull coincidint amb el 700 aniversari de la seva mort

Enguany se celebra el 7è centenari de la mort de l’insigne Ramon Llull i Erill (Palma de Mallorca, 1232-1316), un dels màxims exponents de la cultura i del pensament d’Europa de tots els temps.

Llull, un català de Mallorques, com a ell li agradava anomenar-se, va ser un savi polifacètic: filòsof, escriptor, místic, “magister”, missioner, viatger, visionari, interlocutor, cabalista… que revolucionà i innovà els camps del saber.

Fill d’un cavaller de la petita noblesa, una família originària de Barcelona, el seu veritable cognom era Amat. Llull només era el sobrenom, però aquest va ser el que s’imposà.

Malgrat la seva importància, encara no és prou conegut (feu la prova, pregunteu qui és i us sorprendran les respostes que obtindreu). La figura del místic, de l’home religiós que volia convertir als infidels sovint ha amagat el seu estat laic. Vinculat a la família reial, va ser senescal de l’Infant en Jaume, hereu de Mallorca, futur Jaume II. A l’any 1257 es va casar amb Blanca Picany. Van tenir dos fills, en Domingo i la Magdalena. Aquells van ser anys de desordre emocional pel jove Llull, que estigués casat no va evitar que fos un cortesà faldiller. La tradició creà la llegenda sobre els seus afers amorosos. Hom diu que es va enamorar apassionadament d’una genovesa, que la va seguir fins al punt d’entrar a cavall en una església. Ella, per aturar la seva gosadia li mostrà un pit cancerós amb la qual cosa li va fer comprendre la caducitat de la bellesa i la desmesura dels seus afanys.

Llegenda a banda, ell mateix confessà la seva conducta disbauxada al començament de Lo desconhort:

Quan fui gran e sentí del món sa vanitat,

comencé a far mal e entré en pecat,

oblidant Déu gloriós, siguent carnalitat…

Amb poc més de 30 anys, però, experimentà una profunda transformació i penediment quan se li va aparèixer Jesucrist cinc vegades consecutives, fet que continuà relatant a Lo desconhort (…Mas plac a Jesucrist, per sa gran pietat, Que’s presentà a mi cinc vets crucifigat…) A partir d’aquí, va ser quan va deixar la família i el món dels negocis en el que havia estat educat i es convertí en un seguidor de Crist, en un acèrrim defensor del cristianisme sense apartar-se del món que volia transformar.

Convertir els infidels, crear un centre per aprendre llengües, les dels infidels, i escriure (sobretot llibres que li permetessin lluitar contra ells) van ser els seus grans objectius.

Ramon Llull creà un sistema filosòfic que denominà Art (a París va obtenir el magisteri en Arts l’any 1288; no podia aspirar al de teologia perquè estava casat) que integrava la religió, la filosofia, la ciència, la moral i l’odre social, un mitjà científic al servei del coneixement –l’Art lul·liana és una ciència de les ciències− destinat a demostrar la superioritat del cristianisme i facilitar la conversió dels practicants d’altres religions.

Sabia posar-se a la pell dels altres, era camaleònic. Per aquest motiu escrivia, cantava, aprenia llengües i les parlava. Era un gran comunicador que va perseguir la falsedat d’alguns gestors que tenien càrrecs públics i/o eclesiàstics, va lluitar contra la impostura i comparà el cap polític d’un estat amb la gestió del Déu just (caldria que en prenguessin nota tots els governants). La paraula va ser la seva arma més eficaç.

Ramon Llull és autor d’una obra immensa: va escriure més de dues-centes setanta obres, en llatí, en català i àrab, que ell mateix es va encarregar de fer traduir (a l’occità, al francès, al llatí), de fer copiar i de difondre arreu de l’Europa Occidental. Mai no va dominar el llatí, però es va valer de l’ajuda d’altres persones per fer-ho com la de Fra Simó de Puigcerdà. La seva manera de narrar era la pròpia de l’època medieval, allò que un concepte porta a l’altre i que obliga a pensar.

Actualment, de Llull se’n conserven unes dues-centes quaranta, d’entre les quals, literàriament, es poden destacar: El Libre de contemplació en Déu una obra fonamental i immensa (ocupa set volums en l’edició moderna). Va ser la primera en prosa que va escriure. I com que volia redactar el millor llibre del món contra els errors dels infidels, ho va fer en àrab. La redacció original no s’ha conservat, però la podem llegir en la traducció al català que va fer el mateix Llull i que després va fer traduir al llatí perquè l’obra tingués la màxima difusió possible. Seguirien, entre d’altres: el Libre de l’orde de cavalleria, el Blanquerna, Fèlix o Libre de les meravelles, el Libre de Sancta Maria, l’Arbre de ciència, l’Arbre de filosofia d’amor…

Creador del català literari (cal dir que els trobadors havien estat el “pròleg” de la literatura catalana) de la seva producció, els llibres més populars són Libre d’Amich e Amat (part del Blanquerna), un text al·legòric i místic que ens parla de la relació entre l’Amic, l’home que contempla, i l’Amat, la part espiritual i transcendent. El llibre és un seguit d’aforismes, un per a cada dia de l’any tot i que no en conté exactament tres-cents seixanta-cinc. I el Libre de les bèsties (part del Fèlix), obra que critica els costums humans a través d’una faula.

Com succeeix amb tota persona significativa, el seu pensament va tenir detractors i seguidors en el decurs del temps. Un exemple dels primers seria Nicolau Eimeric, un teòleg catòlic i inquisidor de la segona meitat del segle XIV. I entre els segons, Cristòfor Colom, que d’acord amb Luis Ulloa és una derivació i complement de Ramon Llull.

Viatger incansable, va emprendre nombrosos viatges per Europa i pel Nord d’Àfrica. La seva, va ser una vida lliurada a la causa de la fe i de l’Església, sense que fos un clergue ni que formés part de cap orde religiós. I sense tenir estudis reglats. Ramon Llull va ser un autodidacte, un home extraordinari, arrauxat, que va suportar estar empresonat, colpejat, ferit. Treballà intensament per aconseguir que l’Església i els seus prínceps s’interessessin pel bé públic. Aquest objectiu el va perseguir fins a la seva mort tal i com ell mateix afirma a la seva obra, El fantàstic (1311) escrita cinc anys abans de morir.

El present article només pretén ser una invitació a descobrir figura cabdal i nostrada de la qual cal fer-ne sempre propaganda, un home genial, amb una ment molt ben estructurada que va decidir fer-se responsable d’una tasca difícil i de gran volada.