Ovella

L'ètim més prolífic és el llatí OVICULA, diminutiu d'OVIS 'ovella': el portuguès ovelha, el castellà oveja, el gallec i el català ovella, l'occità oelha (existeix també la forma feda que comparteix origen amb l'arpità feya < FEDA que està relacionat amb el mot HAEDUS 'cabrit'). El terme romanès oaie té el seu origen en la forma simple que, al seu torn, provindria de la veu indoeuropea *h₃éwis / *h₃ówis d'on deriven el protogermànic *awi (> eowu en antic anglès, ouwi en antic alt alemany tots dos amb el sentit d'ovella o aweþi 'ramat d'ovelles' en gòtic), el sànscrit ávih, el grec ὄϊς, el lituà avis, l'antic irlandès oi tots amb el sentit d'ovella i el gal·lès ewig 'cérvola'. L'italià i el friülès compten amb hereus de PECORA (plural de PECUS 'bestiar, ovella, ramat'), pecora i piore respectivement. L'ètim del mot llatí seria el protoindoeuropeu *peku- 'bestiar' que hauria evolucionat fins al protogermànic *fehu-, base de l'anglès fee 'pagament', l'alemany Vieh 'bestiar', el gòtic faihu 'diners, fortuna'; al sànscrit paśu 'animal'; el persa boz 'cabra'; el kurd pez 'ovella'; el lituà pekus 'bou, bestiar'. Quant al romanx nuorsa, hem de dir que remunta a la veu NUTRICE 'dida'. Finalment, el mot francès brebis prové del llatí BERBECE (< VERVEX 'moltó (castrat)'), aquest desplaçà la forma antiga ouaille (< OVICULA) L'ètim del mot llatí l'hem de buscar en el protoitàlic *werwē- que, al seu torn, provindria del protoindoeuropeu *weru- (> εἶρος 'llana' en grec antic) Els representants romànics que designen el mascle de l'ovella són: carneiro i carnero en portuguès i castellà (< (AGNUS) CARNARIU 'anyell de carn'); moltó en català, moton en occità, mouton en francès i montone en italià, tots provinents del gal *multo-. En llatí, el petit de l'ovella rebia el nom d'AGNUS, AGNU(M) en acusatiu, i ha properat en la zona més occidental de l'espai romànic: el portuguès anho, el gallec año i l'asturià añu. Tanmateix, la forma més estesa és, sens dubte, AGNELLU, diminutiu de l'anterior. Com a representants d'aquesta comptem amb el català anyell, l'occità anhèl (llenguadocià), anhèth (gascó) i anhèu (nord-occità), el francès agneau, el francoprovençal agnél, el romanx agnè, l'italià agnello, el sard agneddu i el romanès miel. L'origen d'aquest mot l'hem de buscar en el protoitàlic *ag^wno- 'xai' i aquest es remuntaria al protoindoeuropeu *h₂egʷnós 'id.' d'on provenen també el grec ἀμνός, el gaèlic irlandès uan, el gal·lès oen, el polonès jagnię, l'ucraïnès ягня́ i l'eslovè jagnje. Altres formes romàniques són el castellà cordero (< (AGNUS) CORDARIUS 'anyell tardà') i el català xai i be d'origen expressiu. Les formes germàniques deriven de la veu *lambiz 'xai' (> lamb en anglès, Lamb en alemany i lam en neerlandès) que provindria d'un protoindoeuropeu *h₁lh₁onb^hos.