Dit

L'ètim llatí DIGITU forneix a totes les llengües romàniques: dedo en portuguès i en castellà, dit en català i en occità, doigt en francès, dito en italià, det en romanx i deget en romanès. Aquest remunta a l'arrel protoindoeuropea *deyḱ- 'assenyalar', base del també llatí dico 'dir, parlar', del sànscrit diśáti 'mostrar, assenyalar', del grec δείκνῡμῐ 'mostrar, assenyalar' o de l'anglès teach 'ensenyar'.

En les llengües germàniques també hi ha unanimitat, però en comptes de la idea d'assenyalar, el que trobem és que preval la idea de cinc. Així doncs, l'ètim compartit és el protogermànic *fingraz (> finger en la majoria de les llengües, vinger en neerlandès, fingur en islandès i en feroès, i Finger en alemany), que remunta al protoindoeuropeu *pénkʷe 'cinc'.

En el domini celta, trobem idees de longitud o creixement en irlandès, méar, o d'altres que es relacionen amb la palma o amb la idea de branca en gal·lès, bys. La primera la podríem relacionar amb l'adjectiu grec μᾰκρός 'llarg', que provindria de l'arrel protoindoeuropea *meh₂ḱ- 'créixer, allargar'. La segona procediria del protocelta *bostā 'palma de la mà, puny', font del bretó boz o de l'irlandès bos, tots dos amb el sentit de 'palma de la mà'.

Finalment, hem de dir que algunes varietats eslaves provenen d'una veu antiga *palьcь 'dit, polze', que ha evolucionat en el rus палец i el polonès palec, i d'altres deriven de *pь̃rstъ 'dit', base del txec i de l'eslovè prst. D'aquesta última forma, en són cognats el lituà pir̃štas o el letó pirksts tots dos amb el sentit de 'dit'. Tots aquests remuntarien a una hipotètica veu protoindoeuropea *pr̥-sth₂-o-m 'punta'.